SILVIA RINS POETA I CRÍTICA DE CINEMA
“La bona poesia és la que no deixa indiferent el lector”Sílvia Rins (Barcelona, 1971) ha alternat la poesia contemporània amb la literatura comparada i cinematografia i la representació visual de les relacions amoroses.
Ha rebut la beca Monserrat Roig de l’Institut de Cultura (Barcelona Ciutat de la Literatura Unesco). És Barcelona una ciutat literària o només per al turisme?
La Barcelona del segle XXI té molt d’artifici orientat cap al reclam turístic. Un dels problemes més greus que pateix, conseqüència de l’especulació immobiliària, és la gentrificació. Crec que és tasca de la literatura mostrar que Barcelona és més que un producte rendible. El projecte premiat amb la beca per a creadors Montserrat Roig, desenvolupat en part a la Fundació Joan Miró, és en aquest sentit una novel·la iniciàtica, psicològica, feminista, amb dosis d’humor, erotisme i crítica social. La història d’una dona anodina que cerca el desig perdut, en el marc d’una Barcelona diversa i multicultural, presidida per les forces màgiques i tel·lúriques de Montjuïc.
Va fer l’estada a la Casa de l’Artista a Terres de Cruïlla, la Sénia, per treballar ‘El món cap per avall’, amb la pintora Charo Mur. Com va ser l’experiència?
Satisfactòria i inspiradora. El món cap per avall és un llibre de relats breus que exploren el món de la infància. Les il·lustracions de Charo Mur van captar a la perfecció la meva visió de la infantesa com a joc, revelació i enlluernament. Entre les dues vam concebre un llibre artístic, únic i irrepetible. L’acollidora recepció per part del poble de la Sénia va contribuir a fer que l’experiència fos memorable.
Al llarg de la seva trajectòria ha alternat l’estudi del cinema i la literatura. En quin camí s’ha sentit més còmoda?
L’estudi de la literatura el vaig iniciar més arrelat al món acadèmic, ja que soc filòloga de formació, i va culminar en una tesi doctoral sobre el poema en prosa. El camp del cinema és una vocació més tardana i autodidacta, però és aquí on he publicat el gruix dels meus assajos: La pasión en el cine i Las grandes películas asiáticas.
I buscant cruïlles, ha deixat una mica de banda la seva obra poètica, tot i que sempre s’ha definit sota aquest epígraf...
Ben cert. Em prenc el meu temps per tancar i publicar els llibres de poesia. Apología de las sombras (Devenir, 2016), representa un compendi de la meva obra poètica dels darrers vint anys: heterodoxa, en vers i en prosa, a mig camí entre la filosofia i l’erotisme. El penúltimo infierno de Borges (Témenos, 2019) és un irreverent homenatge al gran escriptor argentí, és una miscel·lània inclassificable on es barreja poesia, assaig i relat. Just en el punt que a mi m’agrada: la frontera dels gèneres.
Aquí es troba, per vostè, la poesia?
Una mostra de la capacitat del llenguatge per anar més enllà del seu significat lògic racional. Sense límits ni constriccions formals. Al meu parer, la bona poesia és la que no deixa indiferent el lector. Li pot agradar o el pot agredir, tant se val. Però el sacseja emocionalment.
Ha format part de projectes d’investigació sobre com despertar el gust per la poesia a les aules. Com s’ha d’introduir la poesia perquè els joves hi participin?
Cal propiciar que gaudeixin de la lectura del poema familiaritzant-los amb diversos tipus de textos poètics, explorant temes d’actualitat o sentiments, o bé animant-los que escriguin o recitin ells mateixos poesia. Dos magnífics exemples en què he col·laborat: el web de recursos didàctics www.viulapoesia.com, una iniciativa del grup de recerca universitari Poció (Poesia i Educació), dirigit per Glòria Bordons; i les antologies de Poesia Solidària, de l’Associació Poesia en Acció, presidida per en Guillem Vallejo, on es publiquen textos d’alumnat de primària i secundària.
Li ho pregunto també perquè s’ha dedicat durant anys a la docència en instituts. Són refractaris, els adolescents, o ho és la societat en general?
No he percebut animadversió per part d’ells. Al contrari, en els darrers anys les slam poètiques han esdevingut un èxit, i una gran quantitat de joves poetes fan difusió de les seves obres a través de blocs i vídeos de Youtube. D’altra banda, el text poètic se sol ajustar per la seva brevetat a l’experiència lectora de les noves generacions a través de les xarxes socials. Malauradament, les successives lleis d’educació han arraconat la presència de la literatura de l’ensenyament amb l’argument que no resulten “d’utilitat”. Però no és útil, com deia Nuccio Ordine, tot el que ens ajuda a ser millors com a persones?
Ha estudiat el tema de les adaptacions cinematogràfiques de les novel·les barcelonines. Quines són les seves favorites?
Em quedaria amb la commovedora La plaça del Diamant (1982), de Francesc Beatriu, i la desenfadada El amante bilingüe, de Vicente Aranda. La Barcelona actual, interrogant-se per la seva identitat, sembla hereva de la desmitificadora i càustica visió de Marsé.
Sílvia Rins és membre de l'ACEC des de 2014
David Castillo
Punt Avui