Una amiga madrilenya, lectora subtil, em regala una antologia, en castellà i gallec: Mundo real poético, de Jesús Lizano, poeta barceloní a qui vaig conèixer fa més de vint-i-cinc anys i que confesso que havia emmanillat a la presó de l’oblit. Ell m’havia regalat els seus poemaris. Conservava un exemplar de l’edició de Lumen (1990), d’Unitario y diverso, del pseudònim Lizano de Berceo. Barroer com soc, recordava d’ell aquests quatre versos: “Anoche, cuando paseaba, / no sé si podré olvidarme, / sorprendí al Universo / haciendo pipí en la calle”. I tenia apuntada en un racó de l’agenda aquella màxima seva: “Mi obra es una explosión. Una explosión creativa que vence a la destrucción. ¡Sólo el arte traspasa la barrera del conflicto!” Qui havia confessat que la paraula el salvava i el condemnava, o que quan fem balanç sobre l’evolució dels temps viscuts, acabarem dient que “tot va ser un malentès”, va entendre el sentit que volíem donar, poc després de la mort de Charlie Rivel, al I Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. A les escoles, fins i tot els més petits cantaven un himne que deixava clar el sentit de tot plegat: “Per capgirar-ho tot / fa falta tenir nassos...”
Jesús Lizano es declarava anarquista de cap a peus: “Un soneto me pide la Anarquía / la más alta expresión de lo ordenado.” Quan jo li deia que mai no m’havia sentit anarquista, em mirava amb ulls benèvols de qui et diu: “Què hi farem!”, i que alhora ha descobert que, si més no, l’escoltes i encara pertanys, amb alts i baixos, al col·lectiu de les persones que dubten. Ep! No llencem als mals endreços catalans, com Lizano, que no són de la corda del seny.
Ignasi Riera
