Dani Cajal, un vell cone­gut per als lec­tors de Cas­ti­llo, és el nar­ra­dor de l’obra pre­mi­ada.



La loca­li­tat de Gan­dia, a la Safor, bres­sol de Joan Fus­ter, manté el bon nivell de la nit literària. El divendres 22 de noviembre,  es van lliu­rar els pre­mis lite­ra­ris Ciu­tat de Gan­dia, que inclo­uen el premi de nar­ra­tiva Joa­not Mar­to­rell, dotat amb 20.000 euros, i l’Ausiàs March de poe­sia, dotat amb 8.000 euros. També es va con­ce­dir el premi Joan Roís de Core­lla a la tra­jectòria literària, afe­git ara fa tres anys, que va ser per a Jaume Pérez Mun­ta­ner, poeta i assa­gista valencià nas­cut el 1938.

El 41è premi Joa­not Mar­to­rell va ser per al poeta, novel·lista i peri­o­dista d’aquest diari David Cas­ti­llo, per la novel·la El tango de Dien Bien Phu. El 62è premi Ausiàs March el va rebre Ramon Boi­xeda per Les bece­ro­les. Tots dos lli­bres es publi­quen el 8 de gener vinent a Edi­ci­ons 62. A més, l’obra de Cas­ti­llo surt el febrer en cas­tellà a l’edi­to­rial Edhasa.

Des de la sor­tida de les colum­nes lli­bertàries per la fron­tera el 1939 fins a la des­feta fran­cesa a Viet­nam el 1954, El tango de Dien Bien Fu és una novel·la coral que explora en les bio­gra­fies de per­so­nat­ges anònims tots els accents dels llui­ta­dors que no van tenir por a la der­rota. A través de les inves­ti­ga­ci­ons de Dani Cajal, per­so­natge que ja coneixíem per les novel·les El cel de l’infern (premi Cre­xells 1999) i No miris enrere (premi Sant Jordi 2001), el relat de Cas­ti­llo recons­tru­eix, a par­tir de tes­ti­mo­nis direc­tes, lli­bres de memòries i docu­ments d’arxius mili­tars, tota la peripècia d’una gene­ració que va patir la Guerra Civil, els camps de con­cen­tració, la Segona Guerra Mun­dial i, en molts casos, la con­ti­nu­ació en els con­flic­tes de la post­guerra.

Segons David Cas­ti­llo, “és una novel·la de no-ficció de 300 pàgines que des­criu les aven­tu­res de dos legi­o­na­ris de la Legió Fran­cesa que havien estat mili­ci­ans de les colum­nes anar­quis­tes durant la Guerra Civil”. Però també és una novel·la històrica cen­trada en les ges­tes mili­tars, com els còmics d’Hazañas bélicas, ascen­dits a lite­ra­tura.

“Comença quan els dos homes mar­xen per Puig­cerdà, amb els fran­quis­tes tre­pit­jant-los els talons, i con­ti­nua pels camps de con­cen­tració fran­ce­sos i fronts de la Segona Guerra Mun­dial: El Ala­mein, desem­bar­ca­ment de Nor­man­dia, entrada a París amb Leclerc, la bata­lla d’Estras­burg..., fins que arri­ben al niu de l’àliga de Hit­ler. La idea la vaig tenir el 2001, quan Vázquez Mon­talbán i Marsé em pre­sen­ta­ven No miris enrere. El can­tau­tor Ramon Muns va inter­pre­tar Los refu­gi­a­dos del 39, amb lle­tra de mili­ci­ans i música del tango de Gar­del Esta noche me embor­racho. L’he escrit al llarg dels dar­rers deu anys, perquè en aquell moment no tenia els conei­xe­ments històrics per afron­tar una obra com aquesta”, con­clou Cas­ti­llo, nas­cut a Bar­ce­lona el 1961 i amb una extensa llista de lli­bres de poe­mes, pre­mis i arti­cles.

Poe­sia d’imatge potent
Ramon Boi­xeda (Sant Julià de Vila­torta, 1981) viu a cavall de Bar­ce­lona i Sevi­lla. És arqui­tecte tècnic, lli­cen­ciat en teo­ria de la lite­ra­tura i lite­ra­tura com­pa­rada i màster en filo­so­fia i cul­tura moderna, títols que en el seu cas “han tin­gut una mala tra­ducció labo­ral”, admet. Ha publi­cat dos lli­bres de poe­mes: La pell fina (2013, premi Josep M. López-Picó) i El sedàs (2015).

Les bece­ro­les està for­mat per 56 poe­mes que es pro­po­sen al lec­tor com una seqüència mul­ti­cai­rada. Poe­mes autònoms, però amb capes diver­ses que apun­ten motius que es van des­ple­gant al llarg de tot el lli­bre. La força de les imat­ges i la potència de l’expressió poètica són dues de les vir­tuts que Boi­xeda mos­tra en l’obra.

Lluís Llort
Punt-Avui