Dijous, 21 de novembre de 2024



Castellano  


El tifus i altres malsons.
acec27/3/2020



(Foto:)
 
Busco un refrany i, entre els més des­ta­cats, us adapto un de Bal­ta­sar Gracián, que tant em va fer esti­mar l’enyo­rat pare Bat­llori: “Qui està con­tent, si es con­forma, viu millor i durant més temps.” He pas­sat mitja nit bus­cant-ne un altre de l’admi­rat Ramón y Cajal, però m’he endor­mis­cat amb el lli­bre Char­las de café sense tro­bar el que bus­cava. Final­ment, i sense voler, m’he ador­mit. El pri­mer somni era total­ment absurd: tenia vuit fills d’una tacada amb una colom­bi­ana, i el pri­mer se’l que­da­ven per subs­ti­tuir el rei d’Espa­nya. Mal­grat que me’n que­da­ven set, l’absència de l’hereu a la corona m’afli­gia. M’he des­per­tat cri­dant com mai “Visca la república”. El cor per tot el barri ha esde­vin­gut un eco obses­siu: “Pública, pública, pública...”


En el següent estava tallant-li la cabe­llera al meu amic Gerard Quin­tana. A mi em sabia greu, però ell insis­tia que el volia al tres. Després de dis­cus­si­ons des­a­fo­ra­des per sal­var-li les gre­nyes, m’ha inten­tat ofe­gar quan ha vist el resul­tat. Eren les nou. Els muni­ci­pals para­ven i posa­ven mul­tes a tots els male­du­cats que s’empre­nya­ven quan els dema­na­ven papers. Un ani­mal els ha arri­bat a dir “Fills de puta”. Suposo que no l’han vol­gut dete­nir perquè no els embrutés el cotxe, però s’hau­ria meres­cut alguna cosa més que una multa. El somni era tan nítid, que m’he mirat les mans per veure si em que­dava algun cabell de la cabe­llera del Gerard Quin­tana. Res. Falsa alarma als seus fans.


Ahir la cosa va ser pit­jor. No estic gens pre­o­cu­pat per la malal­tia, però un dels som­nis em va por­tar a una epidèmia de tifus que vam patir durant una estada a la pri­mera gale­ria de la Model durant els anys de la Tran­sició. Com­partíem gale­ria amb vícti­mes del sis­tema, gita­nos que patien amb claus­trofòbia el con­fi­na­ment. Recordo els famo­sos Vaqui­lla, el seu germà Anto­net, el Torete i altres menys il·lus­tres com l’Urtaín –no el campió de boxa, sinó un nano menut i des­gra­ci­a­det–. Junts formàvem un col·lec­tiu hete­ro­geni i poc afi­ci­o­nat a l’ordre que impro­vi­sa­ven les auto­ri­tats del “Todo atado y bien atado”. Una tarda ens van fer for­mar a la planta de la gale­ria. Un fun­ci­o­nari cabronàs va donar ins­truc­ci­ons a un cabo perquè ens anés col·locant una agu­lla a cadascú a l’espat­lla. Un altre dels aju­dants va començar a intro­duir-nos líquid men­tre una pluja d’una substància blan­qui­nosa ens embru­tava les gre­nyes. Un veterà va asse­gu­rar que era per com­ba­tre l’epidèmia de tifus que asso­lava el cen­tre. Quan vaig tor­nar a la cel·la, una vella i bruta edició de Tols­toi, amb pàgines talla­des, em va recon­for­tar més que el Luis Andrés Edo: “Pots ser a la presó, malalt, pri­vat de fer qual­se­vol acti­vi­tat exte­rior, humi­liat, tor­tu­rat, però la vida és al teu poder... Cada minut de vida et per­tany i ningú te’n pri­varà.”



David Castillo
Punt-Avui


   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2