Poc se sabia d’una obra que Juan Marsé va escriure entre el 1962 i el 1963 per encàrrec de Ruedo Ibérico, la mítica editorial fundada per republicans exiliats que mantenia la flama irredempta i l’esperança d’una Espanya democràtica publicant en castellà llibres tan necessaris com La guerra civil española, de Hugh Thomas, i El laberinto español, de Gerald Brenan, que creuaven clandestinament la frontera i els llibreters espanyols venien d’amagatotis sota el taulell. Viaje al Sur (que ara es publica amb honors d’estrena a Lumen i estarà aquest dijous a les llibreries) es va forjar en l’estada que Marsé va realitzar a París, on el van enviar els seus amics Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, perquè l’escriptor obrer –un animal exòtic per a la fauna de Bocaccio– s’impregnés de cultura europea.  Allà li van demanar una crònica que havia de reflectir l’Espanya real, en contraposició amb la que difonia la molt mediatitzada premsa franquista. El lloc a retratar va ser Andalusia, símbol reduccionista llavors de tot el que era espanyol, on anys abans Juan Goytisolo s’havia inspirat (a Almeria) per al seu Campos de Níjar. 

L’obra, que mai va arribar a publicar-se, es va perdre, i el mateix Marsé no tenia un record clar de la seva qualitat. Ruedo Ibérico, que malgrat els seus èxits va arrossegar no pocs problemes econòmics, va rebre l’original, que va acabar oblidat en un calaix. Hi va haver diversos esforços infructuosos per recuperar-lo, com la visita de l’agent Carmen Balcells a l’Institut Internacional d’Història Social a Amsterdam, entitat que va acabar comprant els fons de Ruedo Ibérico. Allà semblava que no hi era. Després, el 2012, Josep Maria Cuenca, autor de l’excel·lent biografia de l’autor, va trobar un esbós del llibre maleït, que l’editor Andreu Jaume es va disposar a preparar per a la seva edició.

Va ser llavors quan Marsé va extreure de la seva memòria la pista definitiva: Pepe Martínez, el volàtil editor de Ruedo Ibérico va voler canviar-li el titulo per –¡horror!–  Andalusia, mon amour. Així que un manuscrit d’aquell arxiu anomenat Andalusia, perdido amor, d’un tal Manolo Reyes, podia il·luminar el cas. I no només il·luminar-lo. Era exactament el manuscrit que Marsé havia enviat sota el pseudònim de Manolo Reyes, que no és cap altre que el veritable nom d’un xarnego del Carmel que es va enamorar d’una nena de casa bona i a qui els seus amics coneixien com a Pijoaparte. «Marsé no recordava haver-lo enviat amb pseudònim –explica Andreu Jaume–i li va fer gràcia que aquell fos el nom triat». I és que al mateix temps que anava escrivint aquella crònica també començava a caminar molt a poc a poc la novel·la que el catapultaria: Últimas tardes con Teresa.  

Així que gairebé 60 anys després d’haver-lo escrit, Marsé es va enfrontar a un text oblidat, de'l va llegir, li va agradar i es va mostrar molt il·lusionat amb la seva aparició. «Va estar sobre l’edició del llibre fins al final. Fins i tot a l’hospital es va comunicar amb mi per puntualitzar-me un parell de detalls», explica el seu editor. 

Viaje al Sur no té res a veure amb res que hagi escrit Marsé mai. Llavors tenia 29 anys, acabava de dir adeu a la seva feina al taller de joieria on treballava des dels 15 i havia pres la decisió de dedicar-se a l’escriptura. El viatge el va realitzar amb Antonio Pérez, un col·leccionista d’art que va conèixer a Paris, i amb el reporter gràfic Albert Guspi, que va arribar a captar unes 100 imatges que també i no sense problemes va aconseguir trobar Andreu Jaume a l’institut holandès. «Les fotografies són molt valuoses i molt perilloses, perquè llavors no es podien fer lliurement en espais públics. Al llarg del llibre, recurrentment Marsé, dona compte de com Guspi treia la càmera i la Guàrdia Civil l’obliga a enfundar-la o els pregunta pels permisos oficials». 

El 29 de setembre del 1962, el trio va arribar a Sevilla, primera estació d’un viatge que es prolongarà per diverses ciutats i pobles com Jeréz, Sanlúcar, El Puerto de Santa María, Cadis, Rota, Torremolinos i Marbella, fins a arribar a Màlaga el 26 d’octubre. A Ronda coneixen Miguel Fernández Galán, a qui tots anomenen ‘el Chato’, un noi de 16 anys, guia turístic ocasionalment, que acabarà prestant alguns trets biogràfics al Pijoaparte, com haver nascut al palau del marquès de Salvatierra i haver treballat com a maleter. 

La idea de Marsé era contraposar el que veia: misèria extrema en molts casos, com a Barbate (llavors Barbate de Franco), on se situava El Zapal, «un dels espectacles més miserables del barraquisme andalús»; la insultant riquesa de Torremolinos, o l’incipient cosmopolitisme –«americanos, os recibimos con alegría»– de la base de Rota. Davant això, també contraposava titulars de premsa del moment, que advertien la presència de «tots els països del món» al Concili Vaticà II, excepte els pèrfids comunistes, o predeien un millor futur econòmic espanyol, en nom de l’incipient ‘desarrollismo’.  «Això posava les bases per a l’arribada del turisme i perquè entrés la inversió estrangera. Perquè tot els espanyols es disposessin a viure el que Jaime Gil de Biedma va definir com una ‘prosperitat sòrdida’», precisa Jaume.  

¿Per què Pepe Martínez, editor de Ruedo Ibérico, no es va animar a publicar aquest llibre? Marsé va quedar convençut que va ser per motius econòmics, però el cert és que l’editorial va continuar la seva etapa fins al 1982. L’editor té la seva pròpia teoria: «Tinc la sospita que el text no li va semblar prou compromès, i sí massa literari». I és que Marsé havia tingut una militància comunista molt breu i no massa rigorosa. «Ni tan sols va arribar a rebre el carnet, malgrat que Jorge Semprún li va dir que l’hi faria arribar». En moltes cartes, l’escriptor expressa les seves reticències davant els militants parisencs, convençuts que la caiguda de la dictadura estava a punt d’arribar. «El 62, molts exiliats creien que els franquistes estaven fent les maletes. Aquesta depreciava la versió de Marsé, que sí que vivia al país, i és que la màxima aspiració dels treballadors espanyols llavors era fer vacances, comprar-se un sis-cents i que els deixessin en pau». D’aquest pessimisme dur i realista està impregnada aquesta obra, llavor de la trista atmosfera que envolta Teresa i el Pijoaparte, amb les il·lusions reduïdes a res. 

A Juan Marsé li va donar temps a posar en ordre els seus papers abans de morir el juliol passat.  No només va poder editar aquest llibre perdut, sinó que també va corregir un diari que va portar el 2004 durant un any. Va estar posant-lo a punt els últims mesos de la seva vida i és la resposta a allò que tantes vegades li van preguntar els periodistes: ¿Per a quan les seves memòries? El diari, que possiblement porti per títol Apuntes para una autobiografía que nunca escribiré, té una ironia clarament marseana. És d’esperar que els pensaments més íntims del recelós escriptor es trobin en aquestes pàgines. A més, l’editorial Club Editor promet una traducció al català d’Esa puta tan distinguida. Aquesta puta tan distingida  tindrà traducció de Martí Sales i serà la primera vegada que l’autor es veurà en la seva llengua materna, tot i que sempreva esriure en castellà. 

Elena Hevia