Se’m regi­ren els records amb la notícia de la mort de Josep Maria Lope­rena, home de tea­tre, escrip­tor, peri­o­dista i advo­cat d’infi­ni­tat de cau­ses per­du­des, com ara el cas Scala, l’intent d’assalt a la caserna de Berga, les múlti­ples seqüeles de La torna o la demanda de Lluís Llach con­tra Felipe González per incom­pli­ment elec­to­ral quan Espa­nya va entrar a l’OTAN. Lope­rena era allò que en diem “un echao pa’lante”, his­triònic als jut­jats com un advo­cat de pel·lícula i un obrer de la cul­tura, que no es va empas­sar fal·làcies. Els últims anys havia sor­tit als papers que­re­llant-se con­tra una altra his­triònica, Pilar Rahola. L’acu­sava, i es va adme­tre a tràmit, d’haver-li copiat una història de ficció donant-la com a real. Ficció o rea­li­tat, qui ho sabrà ja?