Dijous, 21 de novembre de 2024



Castellano  


Secrets-pertorbadors. Centenari del naixement de l’escriptora Patricia Highsmith
acec21/1/2021



(Foto:)
 

A Plot­ting and Wri­ting Sus­pense Fic­tion, publi­cat l’any 1966 i amb el qual dona claus del seu procés d’escrip­tura, Patri­cia Highs­mith fa aquesta con­fessió als lec­tors: “Vostès no tenen idea de quants per­so­nat­ges tru­quen a la meva porta i venen a veure’m cada dia; i són abso­lu­ta­ment neces­sa­ris per a la meva existència”. Pri­mer s’hi apunta alguna cosa inqui­e­tant: una ment asset­jada pels fan­tas­mes de la ima­gi­nació; però s’hi acaba sug­ge­rint que aquest món altre, la matèria del qual va nodrir les intri­gues literàries de l’escrip­tora, va con­ver­tir-se en la seva raó d’exis­tir i pot­ser una manera de res­ca­ba­lar-se i fins d’alli­be­rar-se de la vida real: el seu “tea­tre inte­rior” li interes­sava més. De fet, començant pel para­digmàtic Tom Ripley, molts dels per­so­nat­ges que van tru­car a la porta de Highs­mith desit­gen una altra vida, inven­ten una altra rea­li­tat, imi­ten i suplan­ten iden­ti­tats. A més de les novel·les amb Ripley, és pos­si­ble pen­sar en El crit de l’òliba, El tre­mo­lor de l’engany, El diari d’Edith. Una altra cosa és que tals per­so­nat­ges esti­guin atra­pats en la xarxa per­tor­ba­dora, claus­trofòbica, des­truc­tiva, moral­ment ambi­gua, si no amo­ral, que con­fi­gura els thri­llers psi­cològics d’aquesta escrip­tora nord-ame­ri­cana que va néixer el 19 de gener del 1921 a Fort Worth (Texas). La mare, Mary Coa­tes, va divor­ciar-se men­tre estava emba­ras­sada. El cognom de Patri­cia, que va conèixer el pare biològic (Jay Ber­nard Pleng­mann) quan era una ado­les­cent, prové del segon marit de la mare, el dis­se­nya­dor gràfic Stan­ley Highs­mith, al qual, es diu, ella va odiar a pri­mera vista. També va tenir pro­ble­mes amb la mare, de manera que els biògrafs de l’escrip­tora hi veuen l’ori­gen de les seves rela­ci­ons tur­men­to­ses (sobre­tot amb les múlti­ples i efímeres amants) i fins d’una anti­pa­tia cap a la huma­ni­tat detec­ta­ble a l’obra. En tot cas, quan encara era nena, la família va tras­lla­dar-se a Nova York, on va for­mar-se, va apren­dre a sobre­viure i va deci­dir con­ver­tir-se en escrip­tora.


Podria haver començat d’una altra manera refe­rint que, segons explica Joan Schenker en una bio­gra­fia de l’escrip­tora que indaga en la relació entre vida i obra sense mos­trar con­des­cendència amb una per­so­na­li­tat recar­go­lada i supo­sa­da­ment amarga, Highs­mith sem­pre va recor­dar la frase amb la qual va començar el seu pri­mer relat, Crime Begins, que hau­ria escrit als catorze anys i que no s’ha con­ser­vat: “A punt per anar a dor­mir, es va treure les saba­tes i va posar-les al cos­tat del llit, en paral·lel i amb la punta mirant cap a fora.” Pot­ser Highs­mith va inven­tar-se aquest pri­mer relat des­a­pa­re­gut. Tant se val. Aquest desig d’ordre que sug­ge­rei­xen unes saba­tes curo­sa­ment posa­des al cos­tat d’un llit anun­ci­a­ria el cap­te­ni­ment meti­culós i fins obses­siu d’alguns per­so­nat­ges de Highs­mith, que, d’altra banda, va ano­tar minu­ci­o­sa­ment tot el que feia en un die­tari al llarg de la seva vida. La fixació en les saba­tes (com, per posar un altre exem­ple, en els car­gols, que apa­rei­xen en con­tes i novel·les de l’autora després que, un dia de l’any 1946, n’observés dos fonent-se en un coit durant hores en un mer­cat del peix a Nova York) i en els movi­ments dels peus calçats es fa pre­sent des de la seva pri­mera novel·la, Estranys en un tren, que comença amb una des­cripció al res­pecte que va donar-li molt de joc a Hitch­cock, tan atent a la sig­ni­fi­cació dels objec­tes, en l’adap­tació que va fer-ne només un any després de la publi­cació, el 1950.


Estranys en un tren, amb l’atmos­fera mal­sana i el gust pels dobles de l’uni­vers Highs­mith, posa en relació dos homes (Bruno i Guy) amb el desig d’eli­mi­nar a qui els fa nosa (el pare i l’esposa, res­pec­ti­va­ment), si bé un du la ini­ci­a­tiva i exi­geix a l’altre com­plir amb la seva part. Edi­tada per Har­per & Brot­hers, aquesta pri­mera novel·la, on hi ha latent una pulsió homo­se­xual tan cons­tant també en l’obra de Highs­mith, va ser un èxit ful­gu­rant. Feia anys que escri­via relats que inten­tava publi­car en revis­tes men­tre, de manera fona­men­tal, sobre­vi­via col·labo­rant en el món del còmic, un gènere que pot­ser va dei­xar-li més empremta del que ella volia i estava dis­po­sada a reconèixer, sense que tal cosa mini­mitzi la influència de Dos­to­ievski, Kafka, Henry James o André Gide. El cas és que poc abans de la publi­cació d’Estranys en un tren, per man­te­nir-se va haver de tre­ba­llar en el depar­ta­ment de jogui­nes dels grans magat­zems Blo­o­ming­dale, a Nova York, en la cam­pa­nya de Nadal del 1948.


Envol­tada de nines, un dia va veure una dona rossa que, duent un abric de pells, sem­blava que des­prengués llum. La dona s’hi va acos­tar, va com­prar una nina i va apun­tar l’adreça on s’havia d’enviar el regal. La visió va fer-la sen­tir estra­nya, mare­jada i exta­si­ada. Quan va arri­bar a casa seva, enfe­brada tot covant el xarampió enco­ma­nat per una cri­a­tura, va escriure vuit pàgines en les quals, des­ple­gant tot el fil argu­men­tal, va esbos­sar la història d’amor entre una jove depen­denta d’una secció de jogui­nes (The­rese Beli­vet, una pro­jecció d’ella mateixa que, en lloc d’escrip­tora, vol ser deco­ra­dora tea­tral) i una dona fas­ci­nant que va ano­me­nar Carol Aird. La dona real que va ins­pi­rar-la es deia Kath­leen Seen, a la qual va espiar (cosa que fan alguns dels seus per­so­nat­ges) a prop de la casa als afo­res de Nova York on vivia (es va suïcidar al garatge, el Halloween de 1951, inha­lant monòxid de car­boni) sense dir-li mai res. Allò que va escriure és una fan­ta­sia eròtica. Posant-li el títol de The price of Salt, la novel·la va ser rebut­jada per Har­per & Brot­hers, però, publi­cada per Coward-McCann, va ven­dre cen­te­nars de milers d’exem­plars i va con­ver­tir-se en una obra de culte lèsbic. Highs­mith, però, havia deci­dit ama­gar-se sota el pseudònim Claire Mor­gan, a la qual van ser adreçades nom­bro­ses car­tes d’agraïment per una novel·la que no con­demna moral­ment l’homo­se­xu­a­li­tat i no fa que les seves amants les­bi­a­nes se suïcidin.


Per què va uti­lit­zar un pseudònim? Per ama­gar el seu les­bi­a­nisme, del qual s’havia vol­gut curar inútil­ment a través de la psi­coanàlisi? Molt més tard, a finals dels anys vui­tanta, va expli­car que no volia ser iden­ti­fi­cada com una escrip­tora de “novel·les lèsbi­ques”. Va ser quan va con­fir­mar la veri­tat del rumor que cir­cu­lava sobre el fet que ella era l’autora de la novel·la, que ales­ho­res va ree­di­tar-se amb el títol de Carol. Essent una història amb tant de poten­cial per ser duta al cinema, com pràcti­ca­ment tota la nar­ra­tiva de Highs­mith, van haver de pas­sar més de vint-i-cinc ans per tal que Todd Hay­nes dirigís una adap­tació amb Cate Blanc­hett (Carol) i Roo­ney Mara (The­rese).


Quan The price of Salt encara no s’havia publi­cat, Highs­mith va començar a viat­jar per Europa, on va anar retor­nant i resi­dint-hi llar­gues tem­po­ra­des, sobre­tot a França i Itàlia, fins a aca­bar vivint a la població suïssa d’Auri­geno, prop de la qual, a l’hos­pi­tal de Locarno, va morir el 4 de febrer del 1995. És pos­si­ble que no hagués con­ce­but L’enginyós senyor Ripley sense haver viat­jat a Europa, a on Tom Ripley arriba amb el bit­llet pagat per un home que vol que con­venci el seu fill per tal que, en lloc de viure sense fer res en un poble fic­tici (Mon­gi­be­llo) que Highs­mith va situar a prop de Nàpols, torni a Nova York per dis­se­nyar vai­xells per a la cons­truc­tora naval de la família. Qui és Ripley? Un impos­tor. Algú que fin­geix ser algú dife­rent del que és. Encara que actuï per acce­dir a una vida rega­lada amb la qual ven­jar-se dels seus orígens humils, Highs­mith ho aborda de manera exis­ten­cial: vol ser un altre perquè no s’agrada. Al prin­cipi de la novel·la, pensa que té la cara vul­gar d’un con­for­mista. Però, durant el viatge en vai­xell que el du fins a Europa, s’emprova una sim­ple gorra davant d’un mirall i observa que la cara can­via. Ripley es dis­posa a repre­sen­tar el paper d’algú amb una feina impor­tant a rea­lit­zar. No farà més que dis­fres­sar-se, actuar, suplan­tar: és així que no ens pot resul­tar aliè. En tot cas, gens a la mateixa cre­a­dora del per­so­natge: l’impos­tor Ripley, homo­se­xual repri­mit que mata i suplanta el desit­jat Dickie Gre­en­laf, es des­do­bla com ho feia Highs­mith a través dels seus per­so­nat­ges, alter-egos en els quals pro­jec­ta­ria el sen­ti­ment de ser una òrfena amb pares, la temp­tació de viure en perill, la pulsió des­truc­tiva, la por a la traïció, el desig de ser un altre. Al cap­da­vall, l’escrip­tura, que és des­do­bla­ment, no és una forma de fal­si­fi­cació i d’impos­tura? No va ser fins quinze anys després de l’apa­rició del pri­mer Ripley, el 1955, que Highs­mith va repren­dre el per­so­natge fins a escriure’n qua­tre novel·les més que creen un món de fal­si­fi­ca­ci­ons i suplan­ta­ci­ons. En tot cas, encara que situ­ada en ter­ri­tori euro­peu, la pri­mera entrega és una novel·la ple­na­ment nord-ame­ri­cana que segueix amb les seqüeles: si més no perquè l’arri­bista Ripley revela el cos­tat fosc de l’ame­ri­can dream. I d’altra banda, Ripley és l’encar­nació màxima d’una idea que, for­mu­lada per Carol (Aird), tra­vessa tota l’obra de Highs­mith: “Tots els adults tenen secrets.”


Imma Merino




   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2