Aquella nit de juny del 1969 sopa en un restaurant vietnamita del Barri Llatí. Té 32 anys, acaba d’escoltar Raimon a l’Olympia i comença l’article que publica a la secció fixa que ja té en aquest diari. Gairebé podem veure què pensa. El mallorquí Baltasar Porcel s’imagina vivint un èxit artístic com el que aquella nit ha revalidat el cantautor valencià: consolidar prestigi a Europa amb una obra arrelada a la cultura catalana, ser capaç de sintonitzar la voracitat del seu esperit modelat pel paisatge mediterrani amb el zeitgeist subversiu que caracteritza la moral de l’època. En parla amb el seu company de viatge –Josep Maria Castellet– i per aconseguir-ho no pararà de lluitar. Així ho medita durant aquells dies quan també puja a l’escenari del musical Hair i es despulla amb joves com ell o quan al cinema contempla Z , la pel·lícula contra la dictadura militar grega que dirigeix Costa-Gavras i guionitza Jorge Semprún.
Porcel experimenta a París les palpitacions del seu temps foses amb la seva ambició d’escriptor total. En aquell encreuament batega el que ha vist encarnat al Raimon que canta en català i aplaudeix la progressia de la capital francesa: “un impuls de llibertat”. Veure com es va anar desplegant aquell impuls al llarg de la dècada dels seixanta és el tema d’ El jove Porcel . Així es titula l’addictiva biografia que Sergio Vila-Sanjuán acaba de publicar després d’anys d’investigació sobre la vida pública i privada d’aquest clàssic contemporani. El llibre és sobre un escriptor i sobre una ciutat. La Barcelona on despunta Porcel comunica amb la del boom llatinoamericà i totes dues comparteixen aquell impuls en fons i forma.
A la Barcelona que acull Baltasar Porcel creixia una esperança material i cívica; avui, no
Gràcies a la biografia del Sergio sabem que l’article del 1969 sobre Raimon va motivar l’obertura d’un expedient administratiu a La Vanguardia . No era el primer problema que l’escriptor provocava a la propietat del diari. Tres anys abans, després d’estrenar la seva col·laboració, Manuel Fraga –ministre d’Informació i Turisme– va demanar el seu cap, però el director clau que va ser Horacio Sáenz Guerrero va convèncer l’editor que Porcel era una peça imprescindible. Ho era com ho serien Joan Fuster o Ramon Trias Fargas. Tan lliures, tan moderns. Necessaris per a la sintonització d’aquella capçalera del sistema amb una societat que canviava perquè ja podia consolidar classes mitjanes mentre explorava vies per a la restitució pública de la catalanitat.
Aquest és el memorable moment del Porcel dramaturg, narrador i periodista. Per evitar que el seu combat per la modernitat catalana es notés massa en el franquisme, de vegades desviava la mirada als seus articles, però el que esperaven els lectors era aquella llibertat animal que fascinava per allà on passava. “Es una lástima que Baltasar Porcel, debido a las continuas embestidas que ha ido recibiendo, ahora solo escriba de poesía mallorquina”, escrivia al seu pare un jove Javier Godó. Perquè els lectors volien el que Josep Pla, en carta inèdita, li havia demanat i ell va aconseguir: “Heu de descobrir el país”, li va dir el 1965, “està per descobrir”. Quan el 1972 publica el monumental llibre d’entrevistes Grans catalans d’ara, prenent el relleu dels homenots de Pla, ha salvat el món que l’ha integrat i del qual ell és ja una de les puntes de llança.
Com Trias Fargas o Fuster, Porcel tenia clar que l’impuls cultural que alliberava la consciència d’un país estava associat a l’existència d’un projecte de prosperitat col·lectiva. Ell mateix ho va escriure en un dels primers articles de la seva secció Los trabajos y los días i que també es destaca en la biografia. A la Barcelona grisa que acull l’escriptor –els primers dies del 1960 dorm a casa del gran Joan Triadú– creixia aquella esperança material i cívica. Avui, no, i la necessitem. Impuls per a una societat exhausta.
