L’anònima desaparició de l’escriptor català Estanislau Torres ha provocat a la xarxa una quantitat de comentaris extraordinària. Cal dir, també, que són d’una candidesa només equiparable a l’estat catatònic que viu el país, des de fa temps, en esferes independentistes i no independentistes. Catalunya es reinventa cada cinc anys i mentre esperem un autèntic pla de lectura que ens alliberi de l’analfabetisme, pesant com una llosa, les editorials descobreixen autors i autors fins a aconseguir tenir més autors que lectors. Cruel paradoxa!
Per aquests motius no és estrany el silenci davant la mort. Torres venia de lluny, feia anys que no estava de moda i, manllevant el títol de la novel·la de Cormac McCarthy, aquest no és un país per a vells. Ho mereixeria, però, perquè sense els vells no som res, estem en pilotes, sense idees, sense història, sense versos, sense natura. L’Estanislau ho tenia tot: literatura creativa, història i, fins i tot, excursionisme. El recordo quan ens venia a veure a la redacció del vell Avui i em portava els seus llibres dedicats. Les converses afables, el seu to de veu moderat, que demostrava que no era dels que tenien l’ego desbocat ni se sentien del tot marginats. Era conscient del buit. No tant del personal, perquè era un home de barriada popular, sinó de l’obra, extensa i notable.
L’Estanislau ha estat un fill de la guerra. El conflicte, la revolució i la derrota –que donaria títol a la seva novel·la guanyadora ni més ni menys que del premi Sant Jordi 1965, qui se’n recorda!– havien tingut un efecte traumàtic durant tota la vida. I mentre el desfeia, els seus llibres van tornar cap a els escenaris de la desfeta de l’Ebre, de la caiguda de Barcelona, l’èxode i el marasme republicà. Amb nou novel·les publicades, un grapat de reculls de contes i de literatura juvenil i infinitat de llibres de memòries, història i viatges, l’activitat de Torres es va estendre del 1960 al començament de segle XXI. El 2000 publicava el revelador i autocrític El dia que vaig perdre la inspiració, que no és una lectura literal del que li passava. Sempre tenia idees i era un articulista agut i sagaç. Tenia allò que Pla anomenava mirada i la seva percepció de la realitat no anava tan desenfocada com la de la majoria dels autors d’ara. Torres era un realista no enquadrat, no havia estat etiquetat per la crítica i gran part de la seva obra va passar de manera gairebé opaca. No s’ho mereixia gens. Per aquest motiu m’han sobtat els comentaris generals dels joves, tan presumptuosos. A tothom li acabarà tocant caminar per les obagues, que no ho dubti ningú.
Sovint, quan me’l trobava o passava pel diari, es queixava amb raó de l’estupidesa de la societat literària i de les polítiques institucionals patètiques. Cada any es convoquen una tona de centenaris, però a partir d’una determinada edat estàs llest: no et recorda ni ta mare. L’Estanislau no és un cas aïllat. He vist casos tan lamentables com els de Joan Llarch, Víctor Alba, Folch i Camarasa o els poetes Zoraida Burgos o Gerard Vergés, a qui només donaven suport un grup d’escriptors tarragonins, la majoria de llengua castellana. O els Porcel, Perucho i tants altres periodistes i prosistes de primera. En el seu fenomenal La caiguda de Barcelona, Torres recreava l’entrada de les tropes del general Dávila per tots els barris de la capital catalana. El món de la literatura també és atacat per aquesta classe de depredadors, sobretot dels que s’armen amb la ignorància.