ACEC 2K8

“Rodrigo Lira. Xile, 1948-1981. Va publicar algunes coses abans de dinyar-la” o “Roberto Bolaño, Xile, 1953. Té un abric de cuir valorat en 50.000 pessetes” són altres definicions que ensenya el Bruno i que rescaten el sentit de l’humor àcid en l’escriptura de l’autor. La mort -a l’Hospital de la Vall d’Hebron- i l’èxit, o l’èxit i la mort, del cèlebre escriptor xilè van deixar una teranyina internacional de petjades infrarealistes, com es denominava el revolucionari moviment de poetes i escriptors en contra de l’acadèmia en el qual van participar tots dos i que Bolaño va immortalitzar de manera icònica a la novel·la Los detectives salvajes, una joia de la literatura universal i de culte que va viure, com el seu autor, a Barcelona i Blanes gran part dels seus episodis.

Al mateix Raval, molt a prop del Cafè Cèntric que apareix a la novel·la i que freqüentaven els escriptors, Bruno Montané Krebs repassa records de la seva vida i de la seva amistat amb Bolaño, nascuda a Mèxic i consolidada a Barcelona. Ho fa en una conversa de dues hores de les d’abans, sense mirar el mòbil i entre el so de cotorres argentines i el murmuri del raig de la font del pati ple de plantes de la Central del Raval. Fora de la novel·la, assegut davant del cafè, segueix sent una persona anònima que mira el preu dels plats que demana, pateix la precarietat “des de ben abans de la crisi del 2008” i alterna feines d’altres tipus amb la seva tasca com a corrector freelance per a editorials. “No he pogut cotitzar gaire i no sempre arribo a un salari”, diu als seus 64 anys, tot calculant que no es podrà jubilar. Almenys, celebra, viu en un petit pis de renda antiga al Raval, on paga “menys del que pagaria per una habitació”.

La precarietat no impedeix al Bruno seguir escrivint poesia, “però no al ritme de Bolaño, que es podia passar dues nits seguides escrivint i després fer una migdiada de quinze hores”. El seu últim llibre publicat és l’antologia El futuro (Candaya, 2018), i el 2016 la petita editorial El Llop Ferotge li va publicar per primer cop Setanta-set poemes en català, que deien coses com que “l’amor és la bossa plena de sang / on respiren els presoners”. Bolaño va dir d’ell que era “un dels millors poetes xilens” i que “la seva poesia està feta de pinzellades en l’aire”. Encara avui, uns 40 anys després d’arribar a Barcelona, la seva obra és més valorada al seu Xile natal, on només hi va viure la infància, que aquí.

Però el Bruno encara té una altra humil lluita perquè no s’apagui la flama d’algun dels autors que van passar de ser personatges imparables a la novel·laLos detectives salvajes a escriptors més o menys anònims de sorts diverses. Ho fa amb l’editorial Ediciones Sin Fin, que porta amb la seva sòcia Ana María Chagra. Per Sant Jordi van publicar Ala prístina, de la fins ara inèdita Mara Larrosa, que a la novel·la de Bolaño es diu Maria Font. Va ser el primer llibre de l’escriptora, que va respondre amb un breu “sí” “per WhatsApp” a la proposta de l’editorial.

Seguir el rastre a la vida real dels personatges de la novel·la, a molts dels quals no els va agradar com els caracteritzava, s’ha convertit en una afició dels fans de Bolaño i del periodisme cultural llatinoamericà, com es pot comprovar fàcilment a Google. Molts d’ells tenen textos publicats a l’editorial de Montané i Chagra, com Mario Santiago (a l’obra, Ulises Lima), que va morir l’any 1998 i al qual Bolaño va enxampar un dia llegint a la dutxa. Entre els altres autors publicats a l’editorial hi ha també Darío Galicia -Ernesto San Epifanio a l’obra de Bolaño-, que va assumir en plens anys 70 la seva homosexualitat a Mèxic i que l’any 2008 el van trobar, com explica el diari Milenio, en situació d’indigència, demanant una màquina d’escriure, després que l’haguessin donat per mort. També Cuauthemoc Méndez, al qual mai s’havia editat fins que el 2017, 13 anys després de la seva mort, ho va fer Ediciones Sin Fin, que ha aconseguit que els detectius salvatges més desconeguts perdurin en el temps.

La contradicció entre voler girar full i no reviure tan sovint els anys al costat de Bolaño, i la dolçor dels records al seu costat, és una constant en la conversa de tres hores amb el Bruno, a qui no li agrada el titular proposat. “Això del detectiu salvatge està molt gastat, és una espècie d’arquetip romàntic melancòlic”, diu. Tampoc va quedar gaire satisfet amb el fet que Bolaño utilitzés a la novel·la, de manera irònica, el nom de Felipe Müller, en part perquè el nom complet de Bruno és Bruno Felipe, però també com a evocació d’un supervivent jueu que al llibre Tres años en las cámaras de gas va explicar com acompanyava les víctimes, treia els cadàvers i incinerava els cossos o els enterrava en fosses comunes. “El Roberto havia llegit molt sobre la Guerra Mundial, l’apassionava la idea del terror”, diu.

La història familiar del Bruno està marcada per l’exili d’anada i tornada. El seu avi patern estava estudiant a Barcelona per ser capellà quan es va enamorar de la filla del porter del seu edifici. “Els Montané van renegar d’aquesta relació”, explica, així que la parella va fugir a Xile, on van créixer 4 dels 5 germans, entre els quals el pare del Bruno, que era el petit. “Quan va quedar viuda, la meva àvia va tornar a Barcelona, però amb la Guerra Civil va tornar a marxar”, diu el Bruno, que recorda que el seu pare li explicava que “la seva germana li tirava un matalàs a sobre per protegir-lo quan hi havia un bombardeig de l’aviació italiana”.

La guerra, doncs, els va fer tornar a Xile, però quan el Bruno tenia 15 anys va arribar el cop d’estat de Pinochet. “Recordo veure a quinze carrers de casa els avions de guerra Hawker Hunters tirant coets contra el Palau de la Moneda”, el palau presidencial, relata el Bruno. I així van anar a parar a Mèxic DF, on, a través d’amics en comú, el Bruno va anar a parar a casa dels Bolaño. “Me’l vaig trobar a la porta de casa seva i li vaig dir que buscava els Bolaño”, explica. Es van fer amics i entre escriptors i escriptores mexicans, xilens i d’altres nacionalitats van crear l’infrarealisme, que, inspirat en part pel moviment Zero Hora del Perú i els beatniks nord-americans, reivindicava una literatura pura, passional, de carrer, atrevida en les formes com a avantguarda que plantés cara a l’acadèmia i a la idea d’alta cultura. “Fer aparèixer noves sensacions. Subvertir la quotidianitat”, deia un dels fragments del manifest. “Per a l’arquitectura i l’escultura els infrarealistes partim de dos punts: la barricada i el llit”.

Després de viure l’adolescència apassionada per l’escriptura a la capital de Mèxic, amb trobades al Café La Habana o al Parc de Chapultepec, fins al punt que va abandonar els estudis per dedicar-se a escriure, el Bruno es va traslladar amb 19 anys, el 1976, a Barcelona, on diu que “ja es començava a respirar un ambient de llibertat en plena Transició”. “Veig com viuen ara alguns llatinoamericans a Barcelona, amb molt poc, en pisos petits, i s’hi assembla bastant”, rememora. La ruta apòcrifa de Bolaño, que tornarà aquest juliol als carrers de la ciutat (i que compta amb un àudio de WhatsApp del Bruno), rememora aquells dies en els quals compartien precarietat al centre de la ciutat. Bolaño va arribar a Barcelona poc després del Bruno, amb la mare, i van reforçar una amistat que va durar fins a la mort de l’escriptor, l’any 2003, encara sense la fama que assoliria anys després. A la portada d’El País, per exemple, la mort va aparèixer entre les mencions petites, a la cantonada i sense foto.

Altres autors infrarealistes van passar per Barcelona durant aquells anys [com Mario Santiago, Ulises Lima a Los detectives salvajes ], però el Bruno és l’únic que s’ha quedat fins avui pels carrers del Raval, on ideaven aquells fanzins literaris de limitadíssima tirada que encara guarda com tresors. Així ho explica la novel·la: “Crec que va ser aquell estiu quan ens vam posar d’acord per separar-nos del realisme visceral. Vam publicar una revista amb molt pocs mitjans i una quasi nul·la distribució i vam escriure una carta en la qual ens vam donar de baixa del realisme visceral. No abjuràvem de res, no parlàvem malament dels nostres companys a Mèxic, simplement dèiem que ja no formàvem part del grup. En realitat, estàvem molt ocupats treballant i intentant sobreviure”, escriu al llibre, on assenyala que en el fons, recuperant els anys d’infrarealisme en forma de literatura, demostrava que mai van acabar de trencar-hi.

El Bruno encara recorda les esbroncades de Bolaño perquè ell no escrivia tant com el seu amic. “Em trucava i em deia: «Quant has escrit avui? Gens?»” També l’ajudava amb les seves correccions, que havien de copiar: el Roberto llegia l’original i el Bruno picava amb les correccions en una màquina d’escriure. “Teníem fins i tot un codi, un copet per a les comes, dos per als punts”, rememora. De l’ofici de corrector del seu amic, com de gairebé totes les coses, Bolaño en va treure inspiració per a un relat. Felipe Müller i el relat del corrector no van ser les úniques aportacions del Bruno a la literatura de Bolaño. “El meu pare, que va marxar a viure a Sonora, era arqueòleg i va fer un atles d’aquella regió. Va ser l’atles que [en part] va inspirar Bolaño per a 2666. Mai va estar-hi, a Sonora”.

El Bruno sí que hi ha estat una desena de cops per visitar els seus pares. La vegada més llarga, per cuidar la seva mare, l’any 2010, fins que va morir. La falta de diners i el fet que els seus pares visquessin a Mèxic, en canvi, li van impedir refutar o validar els records de la infància del seu Xile natal fins a l’any 2004, i també hi va anar de la mà de la literatura, en una situació pròpia d’un personatge de novel·la. “Em van oferir acompanyar Leopoldo María Panero, cèlebre poeta amb un trastorn mental, per ajudar-lo en tot en una visita a Xile on es trobaria amb Nicanor Parra, que a més era un dels autors de referència de Bolaño”, narra. L’aventura va ser inoblidable. “Em va acabar dient «el Meravelles», perquè li feia de tot: de cambrer, de secretari…”

“¿Tu ets poeta o cuidador de bojos?”, li va arribar a preguntar Panero, que temia que el Bruno es quedés a Xile. “Però tu tornes amb mi, no?”, li deia. De les converses amb Parra, recorda el Bruno, se’n va arribar a cansar: “Era com una ràdio, parlava molt”. “I va arribar a dir: «Aviam si feu d’una vegada el sindicat per torturar Panero». La tortura era escoltar Parra, que em preguntava què havia dit Panero i jo, d’alguna manera, l’hi traduïa. «Que bo, que bo», deia Parra, i ho escrivia en un quadern, es passava l’estona escrivint-ho tot en un quadern”, rememora el Bruno. Va ser un viatge “quasi clandestí”, ironitza, on no va tenir temps de retrobar-se amb gaires familiars o amics d’infància. També, esclar, van parlar de Bolaño, que havia mort un any abans, i que havia reivindicat la figura dels dos poetes en vida. “¿És aquest escriptor que ha estat a la terra dels morts?”, va preguntar, com si en algun moment Bolaño hagués tornat a la vida.