Andreu Navarra (Barcelona, 1981), professor de castellà i llatí en un institut públic que no vol revelar, acaba de publicar Prohibido aprender (Anagrama), una crítica incisiva i raonada del sistema educatiu espanyol i català. El diagnòstic és —ras i curt— catastròfic, demolidor. “No es tracta de criticar ningú directament. Mai critico docents. Tots els centres —vagin bé o malament— tenen un esforç al darrere. Vaig en contra de la imposició de coses que es presenten com a innovació, de les receptes europees, del neoliberalisme amb què es condueix l’escola pública”, aclareix Navarra, que desgrana els nyaps de les lleis d’educació aprovades durant els últims quaranta anys, des de la Transició fins avui, de la LGE —l’última llei educativa del règim franquista, vigent fins al 1990— a l’actual LOMLOE (o Llei Celaá).
Quina és la motivació per escriure el llibre? El diagnòstic que fas del sistema educatiu és catastròfic, un pèl alarmista potser.
Andreu Navarra: El llibre anterior [Devaluación continua, 2019] el vaig escriure per portar esperança als professors que no tenien veu i que realment se senten desesperats, agafen baixes, es prejubilen… Hi ha certes coses que em preocupen. Per exemple: amb una educació competencial el català està condemnat. O ens posem a fer una política educativa seriosa i responsable o ja podem acomiadar-nos del català. Un altre exemple: diuen que la meitat dels mestres que es presenten a la prova PAP [Prova d’Aptitud Personal] no arriben al nivell de quart d’ESO. És preocupant. Penso que hem d’evitar l’apocalipsi, però ens hem de començar a plantejar com posem fi a les receptes europees que han fracassat estrepitosament, i què fem com a comunitat per revifar la nostra educació. No entenc com l’escola catalana antifranquista ha acabat abraçant idees d’absoluta dreta neoliberal.
Explica’t…
Avui, per exemple, s’ha publicat el que ve a ser el Pla Estratègic de la Generalitat amb el nou govern. Proposen un reset. I en el pla econòmic diuen que aquest reset anirà a favor de la innovació i del talent, però alhora també diuen que apostaran per la construcció i el turisme. Això és el disseny de Manuel Fraga Iribarne del 1960. La nostra regeneració vindrà realment de la construcció i del turisme? Em sembla que no. És l’hora de començar a dir la veritat; l’hora d’admetre que sense una construcció educativa seriosa, de base, amb plans d’investigació estables a les universitats, el país no avançarà. I, evidentment, també fa falta un pla d’innovació tecnològica. Tot això s’aconsegueix amb una secundària digna i no amb el que estem implantant ara.
I el que s’està implantant és un sistema d’educació competencial: fora coneixements, benvinguda autoestima reforçada, pobrament reforçada.
Sí, i al drama de l’educació competencial se n’hi afegeix un altre. No és només que s’estigui mentint obertament sobre el sentit de l’educació competencial —que portarà una devaluació massiva, ja que s’han aparcat els continguts; ara mateix explicar coses està gairebé perseguit—, sinó que, a més a més, aquest mètode comporta una visceralització de la societat, una banalització de tot. Hi haurà més extremisme, cosa que ja s’està veient. No és veritat, com diu Cèsar Coll [catedràtic de Psicologia Evolutiva i de l’Educació, ideòleg de la LOMLOE], que «se adelgace el currículum para cambiarlo por otros contenidos». Els joves d’ara són exactament iguals que els de fa vint anys, d’aquí el títol del llibre: són els adults el qui estan impedint que hi hagi joves pobres amb accés a continguts de qualitat.
Això obre una gran escletxa de desigualtat.
Sí, som una regió líder en desigualtat. I l’escola no ha de gestionar l’equitat; l’escola ha de corregir aquesta desigualtat. Això es fa amb polítiques de justícia social que no s’estan aplicant. La manera de reactivar el sistema educatiu és reactivar la societat i fer-la més igualitària. L’escola pública és —ara— un drama de desigualtat.
L’educació competencial debilita la transmissió de coneixements. Deies que amb aquest model el català perilla. L’escola ja no és una aliada de la llengua.
Sí, aquest sistema acabarà amb tots els continguts. Ara, una molt bona part de l’alumnat veu el català com una cosa «només» de l’escola. Això fa que es fossilitzi acadèmicament. Però el que tampoc hi ha és un cultiu seriós de literatura catalana. Si no hi ha literatura en tram obligatori, com construeixes comunitat? Jo a l’escola —a l’Escola El Sagrer— llegia Foix, Espriu, Rodoreda. Allò sí que era innovació. Ara, si apliques això, potser acabes al jutjat. No és veritat que estiguem aplicant innovació; estem aplicant nihilisme i neoliberalisme.
Fins on hem de recular per trobar l’embrió del sistema educatiu actual, el sistema competencial?
La teoria competencial va néixer el 1957 als Estats Units, durant el ‘maccarthisme’. I els famosos projectes es poden rastrejar fins al 1898-1910. No té res de nou, res d’innovador. Això, però, no vol dir que no tingui res de bo. Ho és en uns contextos determinats. El que no pot ser és que la metodologia sigui una imposició vertical —del poder— perquè aleshores crees un terratrèmol i canvies un sistema que podia funcionar per una fórmula digital i neoliberal que va a mig gas i que desestabilitza les plantilles.
Avui, encara no sabem què és ben bé una competència.
És clar, perquè els dissenyadors de l’escola competencial no tenen ni idea del que és l’escola competencial. Això ja ho va dir Coll: ni ell i ni altres companys tenen massa clar què és, no tenen un consens sobre què són competències. L’educació competencial que s’està aplicant a Catalunya —i que ara es desplegarà, encara més, a la resta de l’estat— és un abús. Prové d’un terme anglosaxó que és skill i la traducció exacta del terme és perícia. És a dir, una expertesa. Tu aprens uns continguts i els saps aplicar. Aquí el que s’està fent és un pla de lumpenització de la població. No s’està fent servir el sistema competencial com una pedagogia per aprendre més i millor; s’està fent servir com a enginyeria social perquè la gent aprengui menys i pitjor. Això ho vinculo, novament, al Pla Estratègic de la Generalitat. Si només volen totxo i turisme, és que només volen cambrers i obrers, és a dir, mà d’obra poc qualificada. Una Catalunya de tercera regional. Em poden dir elitista, tant és; el que jo vull és que hi hagi científics catalans, medicina catalana, patents catalanes i desenvolupament de productes propis, no només aquesta inèrcia del tardofranquisme de la qual trigarem a escapar-ne temps, potser dècades. El solucionisme il·luminat, el receptari europeu i de l’OCDE, contribueix a ocultar els problemes reals sense esmenar-los. Les mesures que s’implanten a través de normatives o decrets llei acabaran d’arruïnar l’escola. Si no comencem a replantejar-nos que la pedagogia ha de ser pedagògica per poder aprendre més i millor, encara trigarem més a sortir d’aquesta inèrcia.
Hi ha un moment en què dius que «no s’està donant classe».
Perquè el model competencial impedeix la transmissió de continguts. I els mestres veuen la classe interrompuda contínuament. Per activitats, per experiències cada cop més fraudulentes… S’està arribant a una concepció de l’educació com un aparcament de joves que s’entretenen, que viuen unes experiències vagament educatives. No hi ha educació de veritat, amb continguts i valors.
Els pares envien els fills al «regne dels afectes».
L’escola que educa a través d’una ideologia mercantil-neoliberal el que fa és vendre felicitat i experiència. Hem caigut de ple en la happycràcia, que és l’obligació de ser feliç. S’estan avaluant emocions o reaccions a una determinada matèria. La rebel·lia no té cap mena d’encaix. En lloc de fer ciutadans cultes, informats, capaços d’organitzar l’inconformisme del demà, estem fent ovelletes que només saben plorar i ofendre’s. Estem victimitzant els joves. Evidentment, una part d’aquests joves no es deixarà victimitzar. Ens sortirà el tret per la culata.
Quins mestres volen els responsables del sistema educatiu avui?
El sistema no vol mestres. Començarà a retallar mestres i els canviarà per l’estàndard digital, per aquests perfils de centre extrem que no es mullen en res. L’únic interès central és el comerç de productes digitals, la propaganda de plataformes a les aules i la infantilització obligatòria. Tot és una cultura de l’espectacle, com la dels anys seixanta, portada, ara, a l’exageració més salvatge a través de la cultura digital. La cultura digital per se no educa. Eduquen les persones a través de moltes eines, entre elles, les digitals. No s’està fent servir allò que és digital com una eina, sinó com un absolut. Per això cauen tots els índexs. No ens preguntem per què fa anys i panys que no tenim ni un sol indicador bo? Els únics indicadors que pugen són els d’escolarització i obligatorietat. Si obligues l’alumnat a estar més anys a l’escola, podràs dir que has millorat en escolarització. Hem arrencat els continguts i els valors. L’escola perd prestigi, humanitat i plantilles motivades.
I acaba convertida en un centre de dia.
És un centre de dia, efectivament. L’escola està cada vegada més psicologitzada. Es tracten els problemes educatius com malalties mentals. Ho veiem avui: hi ha més patologies o més diagnòstics? Jo tinc una hipòtesi: hi ha més patologies i més diagnòstics. No podem pensar que la població és diferent. No podem confondre la diversitat amb l’antiintel·lectualisme. Els continguts no són exclusius. El que hem de fer són continguts més inclusius. No hem de dir que no als continguts. Quan jo començava a ensenyar, tenia una classe heterogènia amb dues o tres persones amb un diagnòstic de TDAH, que aleshores ja eren discutibles; ara, és a l’inrevés: pots arribar a tenir, a tot estirar, cinc o deu alumnes sense cap diagnòstic. Què ha passat aquí? Cal fer una avaluació lleial del que està passant al sistema educatiu; no només imposar l’aplicació d’unes receptes europees que ja se sap que no funcionen. I jo soc europeista, no vull ser demagògic; però el que no podem fer és aplicar en brut unes receptes que són ideològiques, que són pura dreta. M’agradaria que el govern català tingués una actitud d’esquerres real, una actitud republicana. Les receptes que avui aplica no tenen res d’això; són pur neoliberalisme i estàndard digital.
Sobre el neoliberalisme: en el pla econòmic, vincules el model d’educació pública actual a la disputa comercial, a la privatització.
El Departament acaba d’aprovar que les substitucions les farà a dit l’equip directiu. No hi haurà cap mena d’indicador objectiu d’entrada a la funció pública. Es faran a dit, segons les afinitats. Això no pot ser. Forma part de la privatització de l’educació. I després: d’on venen els diners per comprar tots aquests aparells digitals? No podien haver servit per a la contractació de més mestres? Per què un govern d’esquerres no baixa les ràtios? Per què no s’escolta els docents? Per què l’única mesura que se sap que és revolucionària i democràtica —que, de fet, no en té res de revolucionària— no s’aplica? Baixar les ràtios, que hi hagi dotze alumnes a classe: això sí que és democràtic. Aleshores pots avançar amb tothom, ara s’està deixant fora el 30% de l’alumnat. L’escola privada i concertada té recursos per aplicar la nova pedagogia. La pública, no. Només es veu sacsejada per terratrèmols burocràtics. Si abandones la pública, la fas servir de gueto, com a Suècia, com a França, com al Regne Unit.
Cites en diverses ocasions a Marina Garcés, que ha estudiat l’evolució del sistema educatiu durant els últims anys. És qui podria oferir-nos un projecte d’escola racional?
Bé, ella diu que no, que amb Escola d’aprenents no ha fet un model progressista d’esquerra per a l’ensenyament, però jo no hi estic d’acord. A mi em va servir molt el seu llibre perquè utilitza la paraula ‘residualització’ per començar a entendre què és el que ha passat amb els docents des del 1990. Als docents se’ls ha acusat d’obsolets, d’avorrits, de retardataris, de profesaures. D’aplicar violència epistemològica. Els responsables del sistema no tenen ni idea del que passa dins d’una classe. Les classes són simbiosis. No hi ha odi entre el professorat i l’alumnat. En general, és clar; sempre hi pot haver un problema de convivència… L’alumnat espera que li expliquin coses. Les disrupcions provenen de les imposicions pedagogístiques i de la burocràcia. No és progressista una llei que imposa tanta burocràcia que s’impedeix al docent donar classe. Repeteixo: una tendència progressista seria baixar les ràtios i erradicar la burocràcia. Garcés ha detectat molt bé aquestes acusacions contra els docents i ha assenyalat el camí: han de ser els docents, amb el seu alumnat, els que trobin el seu propi camí. Les receptes que venen de fora serviran en un nombre molt baix de casos.
El repte del futur és tan senzill i complicat com el d’assolir “una escola del sentit comú”.
Sí, hem de tornar a la racionalitat i a la cultura. El sistema ja està deixant de funcionar en molts punts. Catalunya va ser pionera en prohibir les repeticions de curs, per exemple. No em sembla malament perquè veníem d’una situació molt extrema. Però quina és l’alternativa? Un reforç que no arriba? Una atenció individualitzada que no es pot fer per falta de plantilla? Una plantilla existent que ja no creu en els continguts, que creu que explicar literatura és violència epistemològica? Què es pot esperar d’un sistema que arrenca els llibres, que imposa ensenyar sense llibres, sense estudi, sense concentració? Jo no dic que no s’hagin d’utilitzar els ordinadors i els videojocs, però els llibres són bàsics. Anem directes al suïcidi. Què podem esperar d’un món que demonitza la cultura i confón la pedagogia amb el màrqueting?
«Bacolning educatiu», deies a Twitter l’altre dia.
És que s’estan perseguint els llibres de text. Encara que siguin competencials. Ja no es llegeix ni un sol clàssic, ni català ni castellà. Ni tan sols a Batxillerat. S’estan substituint per xarxes socials que tenen a veure amb els clàssics, per continguts fets a corre-cuita.
Ni Terra baixa, ni Pedrolo, ni Miguel Mihura.
Gairebé res. Algunes famílies, de fet, es neguen a comprar els llibres. I hi ha molts alumnes que ja veuen normal no llegir el llibre i presentar-se al control de lectura amb un resum. El que passa és que cada cop es llegeix menys. És una cosa descarada. A l’ESO, o portes tu els llibres o no es llegeix mai. Hi ha una hostilitat —un antiintel·lectualisme— contra la docència i la lectura, especialment contra la lectura de clàssics. Una hostilitat enquistada en l’administració i en la societat.
La defensa de la lectura és detectada com una actitud elitista, academicista, «llegir és de rics, una activitat inútil».
Hem invertit el sentit de l’esquerra catalana tradicional. Tot l’anarquisme, tot el socialisme, tot el marxisme i tota la socialdemocràcia basaven la seva lluita en la cultura popular. Cultura popular per a tothom. Ara passa tot el contrari. La cultura és vista com una cosa de les elits. Jo vull que l’elit cultural no coincideixi amb l’elit econòmica. Hem de poder enviar classes baixes a la universitat. Que no hi volen anar? Molt bé, que escullin. El paper de l’escola pública, però, és permetre que als càrrecs de governança del món —càrrecs de qualitat— hi puguin accedir també persones de classe baixa, que aquestes no estiguin condemnades per un sistema classista i neoliberal. El sistema competencial perpetua una concepció feudal de l’educació. A l’origen de la LOMLOE es deia que es faria una avaluació de cada alumne de primer d’ESO per saber què calia explicar-li i què no. És que no poden canviar els alumnes? No poden madurar? No em puc imaginar una segregació més salvatge. Hem de tornar a l’igualitarisme democràtic.
I això només serà possible amb un finançament digne.
Exacte. No pot ser que Catalunya tingui una de les inversions en educació més baixes d’Europa. Em sembla vergonyós. És del 3,9%, quan la mitjana estatal és del 4,4% i l’europea arriba al 6%. La inversió de Catalunya és una de les més baixes d’Europa, empatada amb Madrid. Les altres comunitats inverteixen una mica més, però res que sigui per tirar coets. Després ve la qüestió dels resultats. A Castella i Lleó, per exemple, els resultats globals estan a anys llum de Catalunya o Madrid, que són comunitats amb grans ciutats, és a dir, amb grans bosses de guetització. Als guetos no hi ha futur. El problema està bàsicament a Barcelona i Madrid. Catalunya hauria de ser capdavantera en inversió, baixar ràtios, doblar plantilles i estimular la cultura i la ciència pròpies. Això sí que és innovació, crear democràcia. Cal deixar de fer màrqueting de polítiques vistoses, però fracassades, fins i tot antidemocràtiques. Tot plegat és una presa de pèl.
Finalment, com solucionem el fracàs de les proves PAP?
En Jordi Llovet deia en un article recent que es podria solucionar amb un MIR molt rigorós per als mestres. Em temo que la cosa és més complexa. No hi ha personal per fer això. No només el personal està poc format, sinó que falta més personal. El primer que cal fer és dir la veritat. Deixem de fer d’aparador. Deixem de creure’ns la punta de llança. No estem homologats amb els països civilitzats i aquests, a més, també estan fallant. Cal trobar el camí català al marge de l’enginyeria ultradretana imposada des d’Europa i l’OCDE. La solució és a llarg termini. Cal injectar exigència acadèmica real des de primària i des de ja, i començarem a tenir resultats d’aquí a trenta anys. Calen més continguts des de primària. I, per descomptat, a Magisteri. El papanatisme acrític actual no pot continuar, és perdre el temps. La LOMLOE és deserció civil. Que no ens faci por una societat del coneixement. Tenim una societat de la precarietat i de la informació.
Foto: Laia Sert