Ana María Matute ja té una placa al carrer Plató, 20 de Barcelona, on va viure, i això em fa sospitar que l’Ajuntament potser en col·locarà una altra en un lloc idoni, si no és a la façana del 580 de la Diagonal, seu de l’Agència Balcells, per recordar la seva fundadora. La placa ocupa escàs espai, és poca cosa, però és més que no res.
Amb no res s’ha premiat fins ara Balcells, després de la seva mort, malgrat que l’autoritat competent, en aquest cas la senyora alcaldessa, ha estat sol·licitada, en diverses ocasions, per la meva humil persona, per evitar aquest oblit.
Carmen Balcells va ser l’agent literària més important del món de la literatura hispànica. La persona que va convertir Barcelona en ciutat de les lletres internacionals, gràcies a la presència durant anys de García Márquez, Vargas Llosa, Jorge Edwards, José Donoso, entre altres autors. Tal vegada cal recordar, ja que tenim una memòria escadussera, que els escriptors de l’anomenat boom van triar Barcelona no sols per la fama de “ciutat cosmopolita, moderna i porosa a qualsevol manifestació cultural”, com digué Vargas Llosa tot just arribar, sinó perquè hi tenia el despatx Carmen Balcells. En aquella època el prestigi literari barceloní era comparable al del Barça, des del punt de vista esportiu, encara que la literatura fora minoritària, enfront de l’esport, majoritari.
Uns anys abans de vendre el seu arxiu al Ministeri de Cultura, l’agent va intentar que es quedés a Barcelona i va posar en marxa el projecte Barcelona Latinitatis Patria. Es tractava de convertir Barcelona en una autèntica ciutat dels llibres, on podrien acudir investigadors i bibliòfils, gràcies a un gran centre on es recollirien els documents dels autors nascuts o lligats a la ciutat. Es pretenia reivindicar la llatinitat d’una part del món, enfront de l’altra part, la del món anglosaxó. En el projecte es posava l’accent en la importància de la perspectiva llatina, que no sols havia de circumscriure’s als aspectes merament culturals, literaris, filosòfics i artístics sinó abastar també la tecnologia, el desenvolupament industrial, la ciutat com a espai de convivència, etcètera. Però el projecte no va tenir eco, i va ser una llàstima. Moltes capitals europees l’haurien volgut.
Pocs mesos després de la mort de Carmen Balcells, el desembre del 2015 el ple de l’Ajuntament de Barcelona, amb els vots de tots els representants dels partits, excepte de la CUP, que es va abstenir, va aprovar, a proposta del PSC, reclamar per a Barcelona el llegat de l’agent. Jaume Collboni va instar l’Ajuntament perquè, d’acord amb la Generalitat, busqués fórmules perquè el Ministeri de Cultura retornés a la ciutat tot el que va ser traslladat a la seu d’Alcalá i feu referència a diversos edificis. Com a dada curiosa cal assenyalar que, en el mateix ple, el tinent d’alcalde de Drets de Ciutadania, Jaume Asens, va explicar que havia parlat amb el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, de la possibilitat que les dues institucions catalanes promoguessin una acció conjunta davant l’Estat perquè el llegat s’instal·lés a Barcelona. Collboni, que va defensar amb afany la seva proposta, va assenyalar: “Barcelona no hauria de perdre l’oportunitat de reforçar el seu paper de ciutat culta, valenta, oberta i mestissa” acollint el fons de Carmen Balcells. Des de llavors han passat sis anys. I com que la proposta es va quedar només en això, ¿no seria possible que el carrer al seu nom o la placa es fessin realitat de manera immediata? És demanar massa?
La Vanguardia