El 8 de juliol Edgar Morin va fer cent anys. Per aquest motiu els mitjans van difondre fotografies del filòsof francès, d’origen italo-sefardita, en les quals la semblança amb Juan Goytisolo pot fer-nos pensar que la idea de la reencarnació és factible. Qui sap si l’esperit de Goytisolo no s’ha introduït en la matèria de Morin, per continuar entre nosaltres. Encara que no soc massa addicta a aquest tipus de teories, sí, per contra, estic convençuda que Goytisolo subscriuria tot el que ha declarat Morin sobre la incertesa de la nostra condició, el canvi climàtic, les injus­tícies socials, el retorn a la barbàrie, la crisi en la qual estem immersos, etcètera.

A aquests punts de vista compartits cal ­afegir-hi la coincidència d’haver triat tots dos Marràqueix, per amor. Goytisolo hi va viure força anys, amb el seu company. Morin en fa menys que passa temps a la ciutat de la seva quarta esposa, la professora marroquina ­Sabah Abouessalam, una altra similitud ­electiva.

El filòsof i sociòleg francès en les respostes als periodistes ha reiterat molts dels aspectes tractats en el seu darrer llibre, aparegut el 2020 i escrit en col·laboració amb la seva ­parella, també sociòloga, el nom de la qual apareix a la coberta, però amb lletres dimi­nutes, no aptes per a miops. Cambiemos de vía. Lec­ciones de la pandemia , en traducció espanyola –no l’he trobat en català– ha estat editat per Paidós.

Entre els llibres sobre la pandèmia, força nombrosos, el de Morin és un dels més in­teressants. L’autor s’adreça als lectors, de manera directa, per explicar-nos que el preocupen les onades de barbàrie i que detecta la possibilitat de cataclismes històrics, però que, no obstant això, no ha perdut l’espe­rança i vol amb el seu text “despertar les conscièn­cies, dedicant les seves energies últimes a aquest llibre”.

Morin, el cognom del qual és Nahoum –segons conten que ell mateix ha explicat–, quan militava en la resistència va triar el de Manin, en record d’un personatge de La condició humana –el rastre del qual no trobo en la meva relectura de Malraux–, però un altre company de militància va entendre Morin i ell no el va corregir i va començar a usar aquest pseudònim també per signar els seus llibres.

Com els intel·lectuals de la seva època, empra tots els mitjans al seu abast per interpel·lar els lectors. No es resigna a abandonar els trets inherents al vell compromís de l’escriptor que el realisme crític exigia. És evident que aquest compromís havia d’estar absolutament lligat a la ideologia marxista i no a una altra. Morin, que, com tantes persona­litats de la seva època va militar al Partit ­Comunista, del qual es va anar allunyant fins a ser-ne expulsat el 1952, continua considerant que l’escriptura ha de servir per intentar canviar el món, per fer-lo més just i igualitari.

No sé si avui, aquestes bones intencions, que comparteixo, troben el ressò que es ­mereixen. A Edgar Morin el llegeix una ­minoria, a la qual interessen els seus punts de vista, tal vegada perquè hi coincideix. Als que arrasen els boscos de l’Amazònia, contaminen el ­planeta enverinant les aigües i l’aire, comercien amb persones, paguen sous de misèria o decideixen que la inversió en educació no és prioritària, tant els fa el que exigeix Morin. El veritable poder, l’econòmic, al qual el polític està supeditat, l’ignora. Mai el paper dels ­intel·lectuals havia arribat a ser tan nimi com ara. Sembla que només tinguin lloc entre els morts.

Facin bondat. Bon estiu.