En cinc anys de carrera de Filologia, recorda Anna Caballé a El saber biográfico, “no vaig tenir cap professor que cités un llibre de memòries o una biografia com una lectura enri­quidora, fins i tot imprescindible per comprendre millor un autor, una obra o una època, o poder penetrar en el coneixement d’un ésser humà”. Juntament amb ­Manuel Alberca, Caballé és qui en sap més d’(auto)biogra­fies a Espanya; i tots dos coincideixen en el diagnòstic: aquests gèneres són el parent pobre de la nostra literatura.

O de tota literatura? És ­curiós, perquè la biografia és una cosa molt antiga: floreix ja al segle I d.C., amb les Vides paral·leles de Plutarc, Els dotze cèsars de Suetoni, i els quatre Evangelis, d’altres tantes biografies d’un mateix personatge, Jesús. La seva influència contrasta, però, amb el seu poc pres­tigi: com explica Alberca a Maestras de vida, les bio­grafies estan a mig camí ­entre la història i la lite­ratura; però com a història, semblen poc científiques, i com a lite­ratura, poc creatives. Encara recordo el menyspreu amb què bona part de la crítica va acollir el 1998 Negra espalda del ­tiempo de Javier Marías: el diagnòstic, gairebé unànime, va ser que el pobre ­Marías havia perdut la inspiració, i com que ja no era capaç de produir literatura de debò, o sigui novel·les, es veia reduït a explicar la seva vida.

“Per què no una novel·la?”, m’han preguntat a mi infinitat de vegades, quan he comès el mateix pecat. La pregunta és curiosa, perquè ve a dir que un mateix text serà màgicament millor si en diem novel·la i canviem els noms que si confessem que tot és veritat. La millor resposta, per a mi, és la que dona el professor francès Philippe Lejeune: qui escriu una autobiografia no copia la seva vida, la inventa. Seleccionar els fets, recrear-los amb paraules, imprimir-los sentit: això és el que fa qui construeix un relat, sigui quina sigui la matèria primera que fa ­servir. Molta gent creu que per escriure un bon text narratiu, l’important és tenir “una bona història”. Jo penso, al contrari, que l’argument rai: com deia Ortega, “qualsevol serveix”. Amb arguments tan ensopits, aparentment, com la vida d’un estudiant a Palafrugell o la d’un rendista a París s’han construït obres tan enlluernadores com ara El quadern gris o A la recerca del temps perdut.

El rebuig a l’(auto)biografia ha estat especialment acusat a Espanya, com ­expliquen Alberca i Caballé, primer per la Inquisició (“¿com es pot escriure de la pròpia vida o la dels altres amb veritat, sentint al clatell l’alè de la sospita i la persecució inquisitorial?”, pregunta Caballé), després per l’odi del franquisme, Freud i el freudià. De fet, continua viu: és habitual, com assenyala Alberca, que crítics i escriptors qualifiquin les i els biògrafs de “policies, hienes, ocells carronyaires” i fins i tot de “saquejadors de tombes”, ni més ni menys.

Ells s’ho perden: biografia, autobiografia, memòries, diaris... són un tresor. I com que és el meu últim article abans de vacances, i com que me’ls imagino preparant la maleta com la preparo jo: omplint-la, abans que res, de llibres, acabaré amb alguns suggeriments (capritxosos).

De biografies, els recomano Virginia Woolf d’Irene Chikiar Bauer, Carmen Laforet. Una mujer en fuga, d’Anna Caballé, A finales de enero, de ­Javier Padilla, sobre tres ­joves antifranquistes (Enrique Ruano i Javier Sahuquillo, tots dos assassinats, i ­Lola González, que va ser parella de tots dos), El fill del xofer, de Jordi Amat, i el molt original i apassionant Limónov d’Emmanuel Carrère.

D’autobiografies i memòries, Una història d’amor i de foscor d’Amos Oz, Res no s’oposa a la nit de Delphine de Vigan, La meva lluita de Karl Ove Knausgård, Memorias de una joven católica de Mary McCarthy, Me­morias de una joven formal i els següents de Simone de Beauvoir, Per què ser feliç quan pots ser normal? de ­Jeannette Winterson, El club dels mentiders de Mary Karr, i una deliciosa auto­biografia en forma de novel·la gràfica, en dos volums: Fun home i ¿Eres mi madre? d’Alison Bechdel. De ­diaris, els de Sylvia Plath, Virginia ­Woolf, Diarios amorosos d’Anaïs Nin, La gallina ciega de Max Aub i l’anònim Una mujer en Berlín.

I si els interessa la història i la teoria sobre aquests gèneres, no oblidin Maestras de vida de Manuel Alberca i El saber biográfico d’Anna Caballé. Que tinguin un bon estiu.