Possiblement el més contracultural de Pepe Ribas (Barcelona, 1951) és la seva trajectòria familiar. Hereu d’una nissaga d’industrials del moble, Ribas és fill de José Ribas Seva, un dels homes forts de la Falange a Catalunya als anys trenta del segle passat. A l’avi de Pepe Ribas el van assassinar uns pistolers anarquistes. I malgrat aquest bagatge, o potser precisament per això, el net es va fer anarquista. “Quan em vaig fer de la CNT”, recorda avui, “el meu pare em va dir: «Fill meu, fes el que creguis, jo t’ajudaré, però sobretot, mai violència»”.
Ribas va fundar el 1974 la revista Ajoblanco, mitjà que va exercir d’àgora de la contracultura i de l’underground que sacsejaven Catalunya durant el tardofranquisme. “Ajoblanco va ser una reacció a la utilització de la cultura per part dels comunistes”, resumeix Ribas en una entrevista amb Quadern, amb motiu de l’exposició que ha comissariat sobre aquella època al Palau Robert de Barcelona. Per Underground i contracultura a la Catalunya dels 70 desfilen Pau Riba i Quim Monzó, els Joglars i l’Elèctrica Dharma, les comunes del Tibidabo i del carrer Gènova amb Òscar Tusquets, Pau Maragall o Victoria Combalia.
Ha dit que el sorprèn que li hagin encarregat aquesta exposició. Per què?
Perquè és una història oculta de la Transició. El moviment contracultural, el moviment underground i el moviment llibertari són el que realment van canviar la mentalitat carpetovetònica de la Península Ibèrica. Vam fer una revolució total que va canviar la família, la sexualitat, la relació amb la naturalesa, la manera de treballar, de relacionar-se; va canviar allò fonamental, i això va estar totalment silenciat, i això va passar fonamentalment a Barcelona i una mica a Catalunya. Perquè aquí la complicitat del franquisme es va trencar abans. Va perdre còmplices als seixanta, perquè bona part de la classe dirigent catalana s’havia adonat que Espanya entraria al mercat comú europeu, que el franquisme no donava per a més. I d’aquí sorgeixen unes fractures i una generació que es va aixecar per canviar-ho tot.
A la introducció de l’exposició ha escrit que faltava una exposició sobre aquesta època, però d'aquesta època i dels seus protagonistes se n’han fet moltes, d’exposicions...
Faltava una exposició completa, no fragmentada. Aquesta memòria estava fragmentada per poder manipular-la, per treure-li la càrrega política de la decepció que va suposar l’aparició dels partits polítics. Els partits van instrumentalitzar i reconduir aquella cultura.
Per això acaba l’exposició en el moment en què neix la democràcia?
Sí, perquè en aquell moment acaba el món contracultural, el món que viu al marge del sistema.
Però en aquell moment també comença el punk. No és contracultural el punk?
El punk és una altra història, és underground però no és contracultural, és contra tot, és nihilisme.
Durant el període que relata l’exposició hi juguen un paper cabdal fills de la burgesia com vostè. Aquesta és també una diferència amb el punk?
El punk és un fenomen complex a Catalunya. El cinturó urbà barceloní era terrible, era fruit de l’especulació. En aquella Barcelona fruit de l’especulació, en condicions sovint terrorífiques, una nova generació s’apunta al punk, perquè en aquells barris no hi havia futur. I d’allà surt la millor banda de rock, La Banda Trapera del Río, que són mil vegades millors que la Movida de Madrid, que és punk de vellut. Però aquí se’ls va repudiar perquè es van carregar la música laietana, la de Zeleste, la de les floretes.
Té alguna cosa bona la Transició?
Sí, la convivència pacífica. I que hi ha hagut un progrés social i cultural innegable, que és el preu que els partits han hagut de pagar perquè la societat no es rebel·lés.
Quin és el llegat més important de la contracultura de la dècada dels setanta?
El més important és el canvi familiar. Al pare l’havies de tractar de vos, et fotia una clatellada, no es podia parlar de sexe... Ara el pare és el teu amic. I això és gràcies a les comunes. I la meva generació mai va ser masclista, perquè vam aprendre a netejar vàters, a cuinar i a tractar la dona com un company, no com una persona sexual, perquè érem bisexuals, tots. Hi havia una lluita contra la culpa judeocristiana, contra l’autoritarisme, i vam guanyar.
La principal diferència és que aleshores hi havia més esperança davant les possibilitats que oferia la fi de la dictadura?
La principal diferència és la il·lusió que hi havia. La il·lusió és la benzina, i sense aquesta, les coses es marceixen i es tornen pura burocràcia. Avui vivim en una mena d’Unió Soviètica on els líders ens ho decideixen tot, decideixen qui som i on es gasten els diners. No existeix la pluralitat. Per això penso que fer aquesta exposició és un pas endavant per reconèixer un món que és memòria història de Catalunya. És un pas molt lloable de la Generalitat, apropa el meu món al món oficial de la Generalitat.
La nostàlgia d’aquells anys està justificada?
Barcelona era la capital cultural del món hispà, i ara no ho és. Ara és una ciutat de serveis. Però queden coses. Hi ha un bon teatre, hi ha editorials, hi ha gent que té esperança.
L’exposició és una manera de compensar que una part important d’aquell llegat hagi anat a parar a la col·lecció Lafuente de Cantàbria i no s'hagi quedat a Catalunya?
No té res a veure. José María Lafuente és un personatge molt interessant, em recorda un industrial dels d’abans, que per la seva inquietud i a través de Borja Cassani fa una col·lecció de pintura i d’arxius d’artistes d’art. I després, a través de Ceesepe i meu, ha fet una col·lecció de l’underground, un art menyspreat i meravellós. És un tio honest, que ho ha comprat i ho ha mantingut. El meu temor era que els originals d'Ajoblanco no es preservessin, i ell m’ho va solucionar i m’ho va pagar, i ho va fer amb altres undergrounds. Ell ha estat més llest. Què ha fet el Macba? Vaig negociar cinc anys amb el Macba i no van fer res.
Avui hi ha contracultura a Barcelona?
La contracultura és activisme, és una societat alternativa als diners, i la contracultura avui no és possible perquè els diners són el déu únic. Alguna cosa contracultural sí que hi ha, però és difícil. Les noves generacions han passat per una experiència contracultural sense entendre-la, perquè a les universitats s’ha estudiat el comunisme i el nacionalisme, però no s’estudia ni el que és contracultural ni el que és llibertari.
Vostè diu que en aquell moment, al seu món, no hi havia nacionalismes. Això sembla que no va quallar...
La diferència és que la llengua no estava ideologitzada. El problema del temps present és haver de definir-te amb una identitat. Jo soc català de soca-rel, però també soc espanyol, iberoamericà, europeu o del planeta, depèn d’on sigui i amb qui sigui.
Foto: Joan Sánchez
