“Bulgàkov treballava en ‘El mestre i Margarida’ sabent que no el podria publicar”

La crítica oficial l’acusava d’irracionalista, subjectivista i sense esperit patriòtic

Mal­grat que és un autor que va morir fa rela­ti­va­ment poc, el 1940, Mikhaïl Bulgàkov va gua­nyant, dia a dia, un lloc entre els clàssics de la lite­ra­tura russa, com ha pas­sat amb Txèkhov. L’escrip­tor va haver de patir tota mena d’entre­bancs i pro­hi­bi­ci­ons per part de la burocràcia soviètica, període que va coin­ci­dir amb el més impor­tant de la seva obra. Acu­sat de blanc i anti­re­vo­lu­ci­o­nari, el seu pecu­liar sen­tit de l’humor i de la iro­nia tam­poc va ser del gust dels sin­di­cats i del poder comu­nista. La seva obra, però, ha cres­cut fins con­ver­tir-se en el gran refe­rent de la nar­ra­tiva russa dels anys de la dic­ta­dura. Aquest any, estem d’enho­ra­bona perquè la gran poeta, tra­duc­tora i pro­fes­sora russa i jueva ins­tal·lada a Bar­ce­lona Xènia Dyako­nova ens ofe­reix una nova tra­ducció d’El mes­tre i Mar­ga­rida, l’obra cen­tral de Bulgàkov, que teníem en català gràcies a Manuel de Sea­bra, que, el 1985, la va publi­car en la col·lecció Venècies que coe­di­ta­ven Edi­ci­ons 62 i La Magrana.

Dyako­nova, que escriu els seus poe­mes en català, té un domini abso­lut de les dues llengües i per aquest motiu resulta més que per­ti­nent la reno­vació. A més, en la magnífica edició de Proa apa­reix un post­faci, que és un assaig estètic i ideològic sobre l’autor. En el segon apunt del text ens diu: “Bulgàkov tre­ba­llava en El mes­tre i Mar­ga­rida sabent que no es podria publi­car en vida seva. La cari­ca­tu­rit­zació de la rea­li­tat soviètica i l’estrat místic del lli­bre, aliè al rea­lisme soci­a­lista, eren inac­cep­ta­bles als ulls del règim. Poc després de la mort de l’autor, la gran obra de Bulgàkov va començar a dis­tri­buir-se clan­des­ti­na­ment en petits cer­cles dis­si­dents, i no va ser fins l’any 1966 que la pres­ti­gi­osa revista Mos­cou en va publi­car, en dues entre­gues, una versió abreu­jada. Com­pleta, la novel·la va sor­tir per pri­mer cop el 1967 a YMCA-Press, una edi­to­rial d’emi­grants rus­sos a París, i al cap de poc Einaudi en va publi­car una tra­ducció ita­li­ana. A l’URSS, es va publi­car ínte­gra­ment el 1973 en un volum d’obres reu­ni­des de Bulgàkov.” Hem de recal­car que Mikhaïl Bulgàkov havia enlles­tit la pri­mera versió de la novel·la el 1929.

L’obra es pot ins­criure en dife­rents tra­di­ci­ons, des de la base natu­ral­ment de fan­ta­sia que dona suport a la ficció al refe­rent de la pica­resca, en què el dia­ble forma part de tot un entra­mat de cor­rupció, sense obli­dar l’escrip­tor sotmès a la cen­sura. Bulgàkov ho va omplir d’una comi­ci­tat que també podia exer­cir de defensa, atesa la seva situ­ació de peça ofe­gada, d’escrip­tor sense pos­si­bi­li­tat d’avançar perquè el par­tit mar­cava, així mateix, la línia per on havien d’anar cir­cu­lant tots els qui volien ser publi­cats, els qui per­ta­nyien a l’aris­tocràcia de les asso­ci­a­ci­ons pro­fes­si­o­nals soci­a­lis­tes. Així ho recorda la tra­duc­tora: “El març del 1930, desa­ni­mat arran de la pro­hi­bició de La càbala dels beguins, la seva nova obra de tea­tre, Bulgàkov va cre­mar el manus­crit de la «novel·la sobre el dia­ble», com en deia ales­ho­res. Després d’un breu tri­omf com a dra­ma­turg, havia cai­gut en desgràcia: la crítica ofi­cial el tit­llava de burgès i l’acu­sava de fer pro­pa­ganda de l’exèrcit blanc. No tenia feina, no podia publi­car ni tenia accés als esce­na­ris. El 18 d’abril, en res­posta a una carta des­es­pe­rada que havia adreçat al govern de l’URSS, l’escrip­tor va rebre una tru­cada de Sta­lin i, l’endemà mateix, va ser con­trac­tat pel pres­tigiós Tea­tre d’Art de Mos­cou. La pro­hi­bició de la seva obra no va ces­sar, però, fins al gener del 1932, quan Els dies dels Turbín es va rees­tre­nar per indi­cació de Sta­lin. A la tar­dor del mateix any, Bulgàkov es va casar en ter­ce­res núpcies amb Ielena Serguéievna Xilóvskaia, es va refer de la crisi i va repren­dre el lli­bre aban­do­nat.”

Sis anys després, com anota Dyako­nova, l’escrip­tor tor­na­ria a la càrrega amb el manus­crit. El 1936, l’autor va aca­bar la segona versió de la novel·la, cen­trada en les aven­tu­res fantàsti­ques de Woland a Mos­cou, que s’havia de dir Satanàs o El gran can­ce­ller, i el 1938, en va enlles­tir una de nova, que va bate­jar amb el títol defi­ni­tiu: El mes­tre i Mar­ga­rida. De fet, els dos per­so­nat­ges que donen nom a l’obra només apa­rei­xen en aquesta última versió. L’altra nove­tat és el desen­vo­lu­pa­ment de la trama evangèlica i el paral·lelisme amb la història ambi­en­tada a Mos­cou. Bulgàkov va con­ti­nuar ampli­ant i reto­cant el meca­nos­crit del lli­bre fins al 13 de febrer del 1940, menys d’un mes abans de morir, quan havia per­dut la vista gai­rebé per com­plet. Ielena Serguéievna li lle­gia la novel·la, Bulgàkov li dic­tava les cor­rec­ci­ons i ella les introduïa a mà. L’última escena que van poder cor­re­gir ple­gats va ser la del fune­ral de Ber­lioz. La resta va anar a càrrec de l’esposa de l’escrip­tor, que va con­so­li­dar el text canònic de la novel·la. Són ava­tars, gai­rebé una epo­peia en l’arri­bada als lec­tors d’un text fona­men­tal del segle XX, que també explica les arbi­tra­ri­e­tats pati­des pels escrip­tors en mans d’un poder teòrica­ment uto­pista, que s’havia mar­cat com a línia el rea­lisme soci­a­lista. Tant el mes­tre cen­su­rat, que acaba al mani­comi, com la mateixa Mar­ga­rida. Podrien ser recre­a­ci­ons de la situ­ació absurda que el matri­moni va sofrir. Dyako­nova sin­te­titza: “La crítica, després de la publi­cació d’El mes­tre i Mar­ga­rida a la revista Mos­cou, la va repro­var. L’acu­sava d’irra­ci­o­na­lista, sub­jec­ti­vista i man­cada d’espe­rit patriòtic. El públic, en canvi, va reac­ci­o­nar de manera entu­si­asta. Als quios­cos on es venia Mos­cou s’hi feien cues enor­mes i, al cap d’un parell de mesos, els dos números que tot­hom cobe­java esta­ven exhau­rits. Va començar el culte d’El mes­tre i Mar­ga­rida. Hi havia lec­tors que se sabien de memòria pàgines sen­ce­res del lli­bre (i encara n’hi ha). Quan la seva popu­la­ri­tat va arri­bar al punt més alt –els anys de la Peres­troika– es va crear un iti­ne­rari turístic pels llocs on se cen­tra l’acció de la novel·la, començant pels estanys del Patri­arca. El por­tal de l’edi­fici famós del car­rer Sadóvaia es va con­ver­tir en un lloc de pele­gri­natge. La gent n’omplia les parets amb cita­ci­ons bul­gako­vi­a­nes i dibui­xava gats negres per­tot arreu.”

Adap­ta­ci­ons al cinema, al tea­tre i a la música i gra­fi­ters que dibui­xen la icona del gat del dia­ble han com­par­tit amb els lec­tors el plaer d’una obra que aca­barà, al cos­tat de Franz Kafka, com un clàssic uni­ver­sal. I el comu­nisme, a la fossa de l’oblit.