Aquest 2021 que es va esfilagarsant lentament ha fet mig segle de la publicació d’un llibre que no dubtaria gens a emprar el mot “fugaç” si l’hagués de definir breument. Em refereixo a La generació literària dels 70 (Pòrtic, Llibres de Butxaca, 1971), d’Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells, que aplegava els testimonis de vint-i-cinc escriptors (vint-i-dos a tres, si esteu encuriosits pel que fa al repartiment per gènere) nascuts entre el 1939 i el 1949.

Si m’emparo en la fugacitat a l’hora de parlar d’aquesta obra és per dues raons. Per una banda, perquè la gestació del llibre –entre el desembre del 1970 i el primer de març del 1971, quan va entrar a la impremta– va ser tan ràpida que més d’un el definiria, en estranya llengua, com el primer instant book de les nostres lletres. Tanta brega, però, no va ser suficient per a aconseguir que el llibre sortís el dia de Sant Jordi. Va anar de pocs dies, però, perquè finalment el dimecres 28 d’abril arribava a les botigues del ram. Fins que (i aquí la segona raó que en justifica la fugacitat) sis dies després, el dimarts 4 de maig, data prevista per a presentar-lo a la llibreria Cinc d’Oros, el Tribunal de Orden Público –el temible TOP, poca broma– en prohibia l’edició i, en conseqüència, obligava l’editor a retirar tots els exemplars distribuïts a les llibreries i els que poguessin quedar encara al magatzem.

Convocats poc després els dos autors i onze dels entrevistats a declarar davant el jutge, el resultat final va ser el sobreseïment. És a dir, no es va trobar cap raó que en justifiqués el segrest, cosa que no va impedir que el llibre continués al congelador fins el 1976, quan el dictador ja criava malves. Per a molts lectors, doncs, la generació dels setanta començava a caminar amb cinc anys de retard.

Al lector d’avui –sobretot si és una mica veterà– el tema generacional no li vindrà gens de nou. Després d’aquella generació dels setanta va arribar la dels vuitanta, els baby boomers, la generació X, la Z, els millennials… i una extensa llista que, almenys a mi, se’m fa summament perdedora si no tinc a mà cap promptuari que m’aplani el camí. Ara mateix, per exemple, em ve al cap una denominada ‘generació de la wamba olímpica’ que, si no em falla la memòria, va treure el nas –amb manifest fundacional inclòs– els últims anys vuitanta a la revista literària Lletra de Canvi.

Així doncs, és plausible pensar que uns quants exemplars del llibre que fa cinquanta anys va arribar a botigues amb llibreters com cal es devia vendre d’amagat com es feia tan sovint aleshores, però la majoria de les lectures varen haver de demorar-se cinc anys.

Sota la tutela de Joaquim Molas, que va ser el primer impulsor de la idea, el tàndem Pi de Cabanyes – Graells va confegir, tot i les presses, una llista de vint-i-cinc autors nascuts durant la dècada dels quaranta pertanyents a la narrativa, el teatre o la poesia i amb el requisit de tenir una obra, almenys, publicada o en fase imminent de publicació (cas que afectava Jordi Coca i Jaume Fuster). Aquesta limitació de gèneres va fer impossible d’incorporar cap autor del País Valencià i la nòmina es va acabar repartint entre el Principat i les Illes amb les proporcionalitats que el lector ja es pot imaginar. A tall de pròleg, el llibre l’obre un “Certificat de generació” en el qual els dos autors no amaguen gens les seves cartes: ells creuen que existeix una “Generació dels 70” i ho manifesten sense embuts: “Anem a demostrar, a certificar, que existeix una nova generació, que serà la que ocuparà la primera plana de la nostra literatura els anys propers. Així sia.” Tot seguit detallen en nou apartats els trets que, després de fer les entrevistes, creuen que configuren aquesta generació. I tanquen el “certificat” amb una exhortació ben emfàtica: “I amb aquesta acta notarial, llargament elaborada, passeu a la posteritat, escriptors catalans nascuts del 1939 al 1949. El país i mil anys d’història us contemplen, nois!”

Tot seguit reprodueixo algunes frases dels nou apartats amb els quals Pi de Cabanyes i Graells descriuen les principals característiques de la generació dels setanta: “És l’heterodòxia al carrer, a l’art, a la literatura. Una característica d’aquesta gent és que adopten actituds més revoltades que de militància, en termes generals”; sobre els referents que els han marcat: “els ‘còmics’, el cinema dolent, de reestrena en un local de barri, de grans superproduccions americanes […], per la televisió, els més joves” i “hi ha un gust per l’aventura, concretat en el descobriment de l’estranger i en l’enlluernament i fascinació que experimenten davant el ‘nord enllà'”. També hi surten les revistes com a òrgans d’expressió “més ‘Tele/estel’ i ‘Presència’ que ‘Serra d’Or’ i ‘Oriflama'”- i els premis literaris “com els de Cantonigròs, de la Bordeta, de Badalona”. Es parla de crítica a la societat: “Saben –i, per tant, no s’ho proposen en tant que escriptors– que no poden canviar la societat, que els medis massius són més forts que ells. En tot cas, prenen la seva obra com una arma per a la lluita.” I pel que fa a la seva formació: “Tots són autodidactes, com, d’altra banda, és inevitable en un país mancat de gairebé tot.”

Una característica a destacar és la influència del teatre independent en els dramaturgs: “Tots aquests autors han sorgit a partir de la gran florida del teatre independent…”; i quant a la llengua, “es nota una pobresa de llenguatge força generalitzada”, sobretot en la banda dels autors més grans del grup estudiat, amb una peculiaritat xocant però força comprensible: “Es veuen obligats a reconèixer la necessitat que tenen d’un corrector, però hi ha una protesta generalitzada cap a l’exageració dictatorial d’alguns d’aquests inquisidors de la llengua.” La professionalitat és un altre dels cavalls de batalla –”hi ha també un desig, que veuen com a purament ideal, d’una certa professionalitat…”– sense oblidar una eloqüent referència a la conveniència, o no, de sindicar-se, afer en el qual al llarg del llibre es detecta una notable divisió d’opinions: “Sobre el que estan més d’acord és en la necessitat de superar capelletes, grups i enemistats personals per arribar, ja que no a una sindicació, a una certa entesa entre tots els escriptors joves per actuar com a grup amb una certa potència contra determinades coses, singularment, els ‘mandarins’ de la cultura, les editorials, certes institucions i organismes i proposar-se una actuació homogènia i concreta de cara als problemes més importants que tenen plantejats.”

Recuperar ara el llibre de Pi de Cabanyes i Graells és un exercici semblant a tornar a un cas d’Agatha Christie del qual ja sabem el nom de l’assassí i els mòbils que l’han empès a la malifeta. Aquella generació dels setanta són avui els nostres sèniors i tothom coneix sobradament l’abast i el profit de les seves respectives trajectòries, cosa que no resta atractiu a la relectura. Si més no per a adonar-se del pas del temps. A mi, per exemple, m’ha interessat veure com el 1971 el concepte de “generació” era defugit per la majoria dels enquestats, i es preconitzava sense complexos la necessitat de refermar la voluntat de crear en català –en molts casos com a opció exclusiva– contra la temptació del castellà. O la dicotomia entre professionalització i treball vocacional que, enfocada des d’un altre angle, s’establia entre el treball en grup i l’individualisme.

Llegint aquestes vint-i-cinc converses, m’han cridat l’atenció coses poc habituals ara mateix com, per exemple, la quantitat de tabac que els diversos actors consumeixen, sovint amb el complement d’ingestes també considerables de cafè o conyac; la quasi-unanimitat a l’hora de declarar-se seguidors dels postulats marxistes (tret d’alguna excepció que tira directe cap a l’anarquisme); la constant referència –per a beneir-lo o per a criticar-lo– a Brecht; la influència dels ‘tebeos’ i de les sessions de reestrena al cinema del barri; el rebuig majoritari a institucions com la família o el matrimoni (per bé que uns quants escriptors es declaren feliçment casats o en vigílies de passar per la vicaria); els elogis gairebé unànimes a Foix, Espriu, Joan Oliver i Carner (Riba, no tant), al costat del reconeixement a la influència i al suport de gent més acostada generacionalment, com ara Maria Aurèlia Capmany, Molas, Pedrolo, Ferrater i Brossa.

En aquesta relectura d’ara he marcat unes quantes frases que m’han semblat significatives: “Sembla que el monolingüisme no li és permès a l’escriptor que vol viure de la literatura” (Gabriel Janer Manila); “Sí, tots pretenem d’escriure per al poble; sort que el poble no ho sap. En realitat, no escrivim per a ningú; vivim en un ‘no man’s land'” (Jaume Melendres, parlant de Brecht); “Per a mi el país està molt millor del que diuen, està salvat, home; mireu, jo cada matí me’n vaig al bar del costat de casa i allí tots els del farcellet parlen en català…” (Terenci Moix); i dues més d’atribuïbles a Jaume Pomar: “En definitiva, és un problema clàssic de minories nacionals, que es resoldrà juntament amb els altres problemes: l’autodeterminació, per exemple” i “Em sembla que vivim en un país on la gent fa música dodecafònica sense saber el que és una clau de sol.” Sense oblidar el capítol dedicat a Miquel Bauçà que ens mostra clarament la seva singularitat com a escriptor i com a persona.

El setembre del 1996, quan feia vint-i-cinc anys de la primera publicació del llibre, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) va organitzar unes jornades sobre la generació dels setanta en què varen intervenir Àlex Broch, Oriol Izquierdo, Isidor Cònsul, Francesc Massip i Joaquim Vilà i Folch, a part els dos autors i Jaume Fuster, que va ser el promotor de la trobada. Vuit anys després, el 2004, l’AELC va reeditar el llibre d’Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells amb una introducció nova de tots dos en què es palesava l’evolució dels punts de vista respectius amb el pas dels anys. Va ser una iniciativa pensada amb la intenció de recuperar el llibre de l’oblit, cosa que dubto que s’acabés aconseguint. Pocs anys després, el 4 de juliol de 2007 més concretament, la Institució de les Lletres Catalanes, l’ICUB i el Grup 62, en companyia d’uns quants llibreters, periodistes i crítics, varen celebrar amb un sopar al museu Marès que una colla d’escriptors nascuts el 1947 complien seixanta anys. Vaig poder intervenir personalment en algunes d’aquestes iniciatives i me’n sento satisfet, però he de confessar també que, mig segle després d’aquell diguem-ne instant book fundacional, el temps ha passat amb prou velocitat perquè, certament, sigui un acte de justícia evocar l’aniversari rodó d’aquella iniciativa –en la qual l’editor de Pòrtic Josep Fornas va tenir també un protagonisme important que no voldria ometre ara que sóc a punt d’acabar–, però sense perdre de vista que el llibre no és res més que el retrat parcial d’un instant en què tots érem cinquanta anys més joves, més feliços i més indocumentats.

Aleshores, quan (quasi) tot estava per fer i (quasi) tot semblava possible.