Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946) és una de les escriptores en llengua catalana més importants d’aquests darrers cinquanta anys i possiblement una de les més desconegudes pel gran públic lector d’ençà del nou mil·lenni. És com un petit tresor amagat en una casa de Biniali, un petit llogaret de Mallorca, en què viu una escriptora que va aportar una immensa dosi de modernitat a la nostra literatura i, a més, va obtenir un gran reconeixement de la crítica i del públic. Ara que fa setanta-cinc anys, la filòloga Pilar Arnau, activista de pedra picada en el descobriment i rellançament de figures cabdals de la cultura illenca –és la biògrafa d’Aina Moll, per exemple, però ha fet molts estudis d’autors que abasten tot el segle XX–, li ha organitzat un petit acte d’homenatge al teatre Mar i Terra de Palma per a aquest dijous.
Maria Antònia Oliver ha estat notícia aquests darrers dies no tan sols per aquest homenatge de dijous, sinó pel fet que ha decidit de llegar la casa de Biniali a l’Obra Cultural Balear perquè en faci un centre d’estada per a escriptors, perquè es converteixi en una casa de cultura. L’objectiu d’aquesta cessió serà de mantenir viu l’esperit d’un dels llocs de refugi i trobada que, al llarg dels anys, van tenir tots els escriptors que passaven per Mallorca, especialment els amics catalans i companys de generació. En aquest sentit, cal recordar que Maria Antònia Oliver compartia vida amb Jaume Fuster (1945-1998) i que, per tant, aquest ha estat un dels espais de creació més destacats del país, tant per l’obra i traduccions de tots dos escriptors com per la que hi han fet els convidats al llarg del temps.
Ara que Oliver arriba a setanta-cinc anys i rep aquest homenatge és un bon moment per a valorar-ne l’aportació a la literatura catalana. En aquest sentit, la seva amiga i degana de la Institució de les Lletres Catalanes, Margarida Aritzeta, explica: “En primer lloc, hem d’estar ben agraïts a la Pilar Arnau per haver organitzat aquest homenatge en vida de l’autora, hem d’aprendre encara que els homenatges s’han de fer quan les persones hi són. Aquest en serà un de gent pròxima, sense solemnitats, un acte entre amics i de proximitat, però, així i tot, hem de valorar la complexitat de la seva figura.”
Politització barcelonina
En la complexitat de la figura d’Oliver, hi juga un paper primordial el pas per Barcelona i les implicacions polítiques que va adoptar. Aritzeta en destaca la importància en la creació i extensió del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), el seu pas pel Congrés de Cultura Catalana, en què el seu company, Jaume Fuster, va tenir un paper destacadíssim, i sobretot la lluita feminista dels anys setanta a Barcelona, en què va ser absolutament central.
Aquest pas per Barcelona i la participació en les lluites del tardofranquisme seran fonamentals per a bastir una obra que beu de tot aquest món convuls i en ebullició. I, alhora, també ho serà el substrat de la tradició cultural mallorquina mateixa, amb les rondalles en primer terme. Aritzeta diu: “Arran d’això, Maria Antònia Oliver perfila una línia de creació literària molt personal i particular. D’una banda, participa en el col·lectiu Ofèlia Dracs i fa literatura popular per cercar lectors; d’una altra, poua en la tradició de les rondalles per adaptar-les al seu món particular. És una visió de dona feminista i lluitadora que s’encarna, per exemple, en el personatge de la Lònia Guiu, la seva detectiu privada. Quan escriu les primeres novel·les en què hi ha una presència molt important de fantasia, la crítica diu que fa novel·les a l’estil de Tolkien, que aleshores s’acabava de traduir al català, o de Michel Ende; i en cap cas feia això, sinó que modernitzava les rondalles. Per exemple, a Crineres de foc fa una recreació en clau fantàstica de la Catalunya de l’època: les dones i el paper que hi jugaven, l’esquerra… Tot barrejat amb un món èpic i antic.”
Modernitat i oblit
A l’hora de parlar de la modernitat de Maria Antònia Oliver, Aritzeta ho té molt clar: “Amb la seva proposta literària s’avança moltíssim, i crec que ella no s’adona que fa coses que trigaran vint anys a fer-se a casa nostra, com ara la barreja entre els aspectes mítics i els polítics, la intertextualitat i el joc amb la postmodernitat, que ella fa sense adonar-se’n i que solament descobrim quan provem de fer una anàlisi teòrica de l’obra, a posteriori.” També té una teoria sobre l’oblit: “Oliver és oblidada perquè se n’ha anat a Mallorca, i si desapareixes de la primera fila de les tertúlies i no ets molt al mig, a poc a poc vas desapareixent. Ara li tornen a publicar moltes obres descatalogades, però una de les grans dificultats és que quan hi havia el gran boom de la Maria Antònia i d’en Jaume, pràcticament no hi havia internet i, per tant, no és a les xarxes i moltes de les coses que ha fet no es troben a Google. Cosa que també passa amb Jaume Fuster o amb Quim Soler. A més, fa vint anys que la Maria Antònia amb prou feines escriu per qüestions de salut i això li ha passat per sobre.”
Encara hi ha un altre aspecte que, per la degana de la Institució de les Lletres, justifica l’homenatge a la manacorina: “Hi ha aquesta autora complexa que no perd les arrels mallorquines, que és en totes les lluites polítiques i que té un gran sentit de l’exigència amb l’obra pròpia, però hi ha la Maria Antònia Oliver afable, la de la casa en què tothom té cabuda i en què tothom anava i compartia la sobrassada, sempre boníssima, i el vi, i de bon matí et despertaven les llepades del gos. Hi ha l’amistat i el record de l’època de voluntat decidida pel trencament democràtic en què ella ho posa tot de part seva, i hi ha la solitud després de la mort d’en Jaume i del seu trasplantament. I tot això també és ella, i també ho és aquesta casa que ara amb una generositat immensa cedeix a l’Obra Cultural, la que era la casa de l’escriptor a Mallorca, que sempre estava plena.”