Dijous, 21 de novembre de 2024



Castellano  


Carlos Zanón mostra en la novel·la ‘Love song’ l’estiu de tres músics i un xòfer, que carretegen instruments i conflictes, mentre fan una gira per càmpings de la costa
acec10/1/2022



(Foto:)
 
“Love, love, love” és l’inici de la cançó dels Beat­les All you need is love. No ser­vi­ria de resum abso­lut, però, jun­ta­ment amb la música, és un dels temes de pes que Car­los Zanón pre­senta en la seva setena novel·la, Love song (Sala­man­dra).


L’obra és un cant –mai més ben dit– a l’amor, a com és de neces­sari, a com el bus­quem, a com el per­dem, a l’amor de pare­lla, al d’amic i, per des­comp­tat, a l’amor a la música. Un cant amb molt de con­flicte íntim, amb molta reflexió emo­ci­o­nal, amb dub­tes i cer­te­ses, dro­gues i acords, amb pin­ze­lla­des d’humor i amb la poe­sia nar­ra­tiva d’alt vol­tatge, habi­tual en Car­los Zanón.


“L’amor és una ener­gia bru­tal. Ho podem fer tot per amor, per agra­dar, per bus­car-lo. És l’únic sen­ti­ment que trans­forma les vides. Sense amor, la vida és una merda. Pots no tenir diners, fins i tot no tenir sexe o estar malalt, però, si tens amor, tens molt”, asse­gura l’autor.


Eileen és una can­tant i gui­tar­rista nord-ame­ri­cana que viu a Bar­ce­lona fa anys i pateix escle­rosi late­ral ami­otròfica (ELA), d’una manera cada cop més evi­dent. Jim, pare­lla d’ella, és un can­tant i gui­tar­rista que s’ha fet mode­ra­da­ment famós –en for­mat plaer cul­pa­ble– després de ser jurat en un con­curs tele­vi­siu de can­tants. Cow­boy (com Jim, és bar­ce­loní i no és el seu nom real) és un bon gui­tar­rista d’estudi, veterà, que ha col·labo­rat amb molts músics i que mira de superar una relació com­pli­cada amb el seu pare i la seva madras­tra. Tots tres deci­dei­xen rega­lar-se un estiu de con­vivències fent una gira modesta per càmpings i locals, des de la Costa Brava fins a Tarifa.


“Vaig aga­far la idea dels càmpings com a no-llocs on es poden aïllar d’un món on no volen estar. M’agrada la història de Jules i Jim, de Truf­faut, però no volia un tri­an­gle sexual, sinó d’amis­tat. I que la trama passés fora de Bar­ce­lona. Vull mos­trar la idea que, fins que no talles els vin­cles afec­tius, no pots saber qui ets. D’alguna manera, que fins que no dei­xes de tenir pares no et fas adult. Cow­boy ha de tallar amb el seu pare, Jim, amb Eileen i Eileen, amb la malal­tia. Més que nostàlgica, Love song és una història de tren­ca­ment, trans­for­mació i evo­lució.”


No tenen bate­ria, només un cop –a l’obra, tot és ver­sem­blant, no obli­ga­da­ment rea­lista–, però se’ls afe­geix San­dino, pro­ta­go­nista de la novel·la ante­rior de Zanón, Taxi. Ell serà xofer de la fur­go­neta, noi per a tot de la banda i tes­ti­moni pri­vi­le­giat del bo i el dolent que els pas­sarà. “De les novel·les que he escrit, només he tin­gut ganes de donar més vida a un per­so­natge, el de San­dino. No estava pre­vist incor­po­rar-lo a Love song, però em calia un xofer i... Fins i tot, en una pri­mera versió, era ell qui ho expli­cava tot. M’anava bé com a con­tra­punt dels tres pro­ta­go­nis­tes, algú de fora del món de la música, però que els admira”, deta­lla l’autor, que final­ment va optar pel nar­ra­dor omnis­ci­ent en ter­cera per­sona.


Zanón és fan de Byron i no va tri­gar a ado­nar-se de la simi­li­tud entre els seus tres pro­ta­go­nis­tes i el poeta i els She­lley. D’aquí que els músics reba­te­gin San­dino com a Poli­dori. “De vega­des, vols ser qui no ets perquè vols ser digne d’una pare­lla o d’un amic i això pot ser auto­des­truc­tiu. És una idea que m’agra­dava i que apa­reix entre Jim i Cow­boy.”


Car­los Zanón (Bar­ce­lona, 1966), abans que novel·lista, arti­cu­lista, crític lite­rari i comis­sari de BCNe­gra, és poeta i lle­trista. Si sumem que de jove­net va tre­ba­llar de cam­brer dos estius al càmping La Ballena Ale­gre, de Sant Pere Pes­ca­dor, a la seva passió per la música, tenim l’embrió de l’obra.


Amb tot, no vol­dria ser músic. “Ara ja no, perquè, com a escrip­tor, et pots fer gran amb més dig­ni­tat que com a músic, però quan tenia 20 anys, sí, gai­rebé m’agra­dava més la música que escriure”, admet. “Escri­vint Love song m’he ado­nat de com és de generós, de bèstia, el que ens donen els músics. És una comu­ni­cació ins­tantània i fonda.”


“No he vol­gut escriure una novel·la gaire rea­lista. Volia recrear la fan­ta­sia que tinc de ser músic en un grup. Tenia clar que els tres músics havien de ser molt bons i que vis­ques­sin de la música; no volia fer tres per­de­dors quan ja són vells per al rock-and-roll. Una dona i dos homes amb talent, que han tri­om­fat i ho poden seguir fent, però que encara poden pas­sar des­a­per­ce­buts. Tot els fun­ci­ona quan com­po­nen o quan són junts dalt d’un esce­nari, però quan bai­xen, la vida és un des­as­tre amb diver­ses ares­tes.”


Un des­as­tre sota una llum psi­co­a­nalítica en què s’ho qüesti­o­nen tot, mos­trat amb l’estil exu­be­rant de Zanón, a base d’imat­ges, cons­tants antítesis, diàlegs ten­sats... “Em surt així, ja a la pri­mera redacció. Tinc una manera molt intensa d’escriure. M’agra­da­ria que hi hagués parts de text més lleu­ge­res, per això miro de rebai­xar la inten­si­tat en les mol­tes relec­tu­res.”


Quan escriu, més que docu­men­tar-se –que també ho fa–, es torna radi­cal­ment per­me­a­ble. “Quan començo una novel·la, obro el sac i vaig ficant-hi de tot, perquè em fa l’efecte que ho puc apro­fi­tar tot. Hi ha històries col·late­rals, a Edim­burg, a Praga, a Ams­ter­dam, que, en algun cas, vaig eli­mi­nar perquè no tenien prou sen­tit dins la novel·la”, explica Zanón.


El procés cre­a­tiu el porta a fer i des­fer, a pro­var i can­viar, fins i tot quan par­teix de per­so­nes reals. “A l’inici, havia de ser una novel·la sobre Tow­nes Van Zandt i la pare­lla de Guy i Susanna Clarke. Mol­tes de les anècdo­tes que narro són reals, d’ells tres o d’altres músics, alguns de cone­guts meus a qui he dema­nat aven­tis; d’altres me les he inven­ta­des.”


Hi ha molta música comen­tada i molts frag­ments de lle­tres. I una carac­terística: el grup deci­deix que només toca­ran cançons del 1985. “Per mi, el millor disc del món és Steve McQueen, de Pre­fab Sprout, i és del 1985, com altres dis­cos que m’agra­den i que em van donar el to de l’obra. A més, em resulta diver­tit, un grup que només fa ver­si­ons de cançons d’un any con­cret.”


Per al tema de l’ELA, pre­sent sense melo­drama, es basa en dos casos reals, el de Kim Shat­tuck, líder de la banda nord-ame­ri­cana The Muffs, que va morir l’octu­bre del 2019 víctima de l’ELA, i de la pres­ti­gi­osa vio­lon­cel·lista britànica Jac­que­line du Pré, que també va morir d’ELA un mes d’octu­bre, però del 1987.


Com els Beat­les van fer amb l’auto­car de Magi­cal Mys­tery Tour, Zanón con­vida el lec­tor a pujar a la fur­go­neta de Love song per viat­jar fins a llocs cone­guts, però vis­tos des de la seva pers­pec­tiva emo­ci­o­nal i cre­a­tiva.






Foto: Pere Galceran



   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2