Aquests últims anys de manca de lli­ber­tats i de res­tric­ci­ons, m’ha vin­gut al cap una frase de Vol­taire, que Adolfo Suárez va repe­tir en dife­rents ver­si­ons: “No estic d’acord amb el que vostè diu, però llui­taré perquè ho pugui dir lliu­re­ment.” El que uni­fica els dos bàndols és el seu con­cepte de cen­sura. Ningú expro­piarà res­pon­sa­bles de l’OTAN pels seus afanys expan­si­o­nis­tes des del seu mateix nai­xe­ment? Algú qüesti­o­narà les seves polítiques d’agres­si­vi­tat i la mateixa neces­si­tat que exis­teixi? No soc tan ingenu per adme­tre que la pau –com deia Bob Dylan– és el temps de car­re­gar el fusell. El que no es pot accep­tar és que els que han ten­sat tant la corda fins a tren­car-la que­din com una ombra etèria al dar­rere de l’esce­nari, com a defen­sors de la democràcia.