El poeta de Palamós Josepmiquel Servià recupera ‘on-line’ el reportatge sobre Gabriel Ferrater, publicat el 1978 a Pòrtic i absolutament introbable
El poeta de Palamós Josep-Miquel Servià recupera en versió on-line gratuïta el seu reportatge sobre Gabriel Ferrater, publicat per Pòrtic el 1978, i absolutament introbable. Servià ens explica que vol ser la seva petita aportació al centenari de Ferrater, que coincideix aquest abril amb el seu suïcidi a Sant Cugat. El llibre resulta complementari amb la biografia, assajos d’aproximació i reedicions de la seva obra que s’estan publicant o reeditant.
Hauria estat molt bé que alguna editorial hagués recuperat aquesta edició de poc més de cent pàgines, amb pròleg de Josep Maria Castellet i infinitat de declaracions d’amics, coneguts i admiradors, des del seu editor Joaquim Horta als J.V. Foix, Jaime Gil de Biedma, Antoni de Senillosa, Xavier Amorós, Maria Aurèlia Capmany, Narcís Comadira, Carlos Barral, Joan Vinyoli, Antoni Comas, José Agustín Goytisolo, Salvador Oliva, Josep Maria Nadal, Helena Valentí, Anna Bofill, Joaquim Molas, Ramon Barnils i el seu germà, Joan Ferraté. Tots reflexionen sobre la pèrdua de l’influent poeta reusenc i algunes de les causes de la mort. El seu germà Joan opina que “la gent atribueix al meu germà dues obsessions que són falses: les dones i l’alcohol. Les dones eren tan importants per a ell com per a qualsevol home heterosexual. I les relacions que hi tenia eren tan freqüents o infreqüents com ho són les d’un altre. La gent creu que es passava el dia perseguint noietes. Mentida! Justament en Gabriel les respectava moltíssim. Si t’hi fixes, en la seva obra surten tres noms femenins només. Quant a l’alcohol, sí, és cert que bevia molt, però en això també se l’ha mitificat. A la gent els agrada fixar-se en aquestes coses. Així els dona com a resultat una imatge més romàntica. (...) Mira, del que estic segur és del fet que no es va suïcidar perquè fos un alcohòlic, ni perquè estigués malalt. Els perquès no hi ha manera de saber-los. Potser cal relacionar-los amb l’edat.”
Servià ens explica que “no el vaig conèixer personalment. Sí, per descomptat, literàriament: fins al punt d’haver-me après, de memòria, alguns dels seus poemes! No vaig tenir, però, per exemple, el goig de fruir de les seves classes a la Universitat Autònoma –jo estudiava a ««la Monòtona»», com en dèiem aleshores, divertidament–, i tampoc fora d’aquesta, talment com ho feren companys meus, avui coneguts poetes, entre els quals esmentaré Lluís Urpinell, Vicenç Altaió, Jaume Creus, Miquel Desclot, etc., que, d’una manera o altra, quedaren impactats pel seu tan personal mestratge.” També que “per acabar de decidir-me, només em faltava el panegíric que me’n feia, ben sovint, el gran poeta Joan Vinyoli, ja fos, a l’estiu, a Begur, on jo, fill de Palamós, hi pujava sovint i hi passava algunes nits, o, a l’hivern, al bar de la plaça de Sarrià, de Barcelona, on uns quants lletraferits fèiem, al voltant de Vinyoli, el nostre vermut dominical. I vaig pensar que la millor manera d’escatir com era, –amb les seves clarors i les seves ombres la controvertida personalitat de Ferrater, més enllà o més ençà dels versos que jo ja li coneixia–, era indagar quina opinió en tenien els que més de prop l’havien conegut o tractat: des del seu germà, el també poeta i traductor Joan Ferraté (aquest, sense la erra final), fins a la gent més pròxima a ell en l’àmbit professional o, fins i tot, afectiu.”
El resultat va ser un llibre, que als lectors de Les dones i els dies ens va revolucionar. El retrat final és molt pròxim i encertat, lluny d’aspectes de mal gust, que també circulaven aleshores, especialment entre els estudiants que ens avorríem sobiranament a l’Autònoma. Valdria la pena recuperar Gabriel Ferrater. Reportatge en el record. Es faria justícia amb un llibre de periodisme poètic tan encertat.
Una edició ampliada
Servià presenta el seu volum dient-nos que “el resultat d’aquell assaig de recerca que, avui, a les envistes del Dia mundial de la poesia i com una petita aportació personal a l’Any Ferrater –encertadament emmarcat entre els cent anys del seu naixement i els cinquanta de la seva mort–, goso fer-vos arribar, a l’espera d’una monografia més actualitzada sobre ell— bo i recordant-vos, però, que el millor homenatge que es pot retre a un poeta sempre és llegir i fer conèixer els seus poemes.”
Al pròleg, Castellet ens diu que la “recerca de Josepmiquel Servià sobre Gabriel Ferrater es clou, com passa sempre en aquest tipus d’indagacions, amb una lleu incertesa. Del testimoniatge d’un grup d’amics en surt un Ferrater inevitablement mític, allunyat en molts aspectes de l’home que va viure cinquanta anys d’incertituds, d’angoixes vitals, de somnis, de dificultats econòmiques, de tempteigs intel·lectuals, de fracassos amorosos, d’il·lusions, de solitud i de voluntària marginació, és a dir, del complex teixit del qual estem fets els homes”. És molt interessant, així mateix, l’antologia de poemes sobre Ferrater, de grans firmes com Estellés, Gil de Biedma, Costafreda i J.M. Valverde, a més de molts dels esmentats. Resulta sorprenent que tots els autors entrevistats o seleccionats siguin encara en actiu o presents a la nostra cultura.
David Castillo - El Punt-AVUI