La col·lecció Tria Personal, de Pagès Editors, ofereix a poetes del país la possibilitat d’establir un volum de selected poems : el bo i millor de la producció d’un autor segons el seu criteri, no pas el de cap antòleg. David Castillo (Barcelona, 1961) és un poeta de llarga i prolífica trajectòria. “Pocs poetes en llengua catalana han reflectit o reflecteixen tan rotundament la seva època com ell”, escriu Josep M. Rodríguez al pròleg. Jo hi afegiria un element que em sembla encara més característic que aquest –al capdavall, qualsevol poeta, d’una manera o altra, reflecteix la seva època–: pocs poetes en llengua catalana han resseguit tan minuciosament la ciutat de Barcelona com ell.

Amb predilecció per la Barcelona amagada, la que no surt a les guies, però que sí que ha dibuixat activament i perdurablement la geografia sentimental del personatge que es desprèn d’aquestes pàgines líriques, d’ençà de la primeria dels setanta. La història d’amor i carrer descrita pel llarg poema de Barcelona. Instants robats (2010) és, per això, molt representativa. També ho és la magnífica Oda des del cel : “Jo t’he volgut xava i casolana, / cosmopolita i privada, / esbojarrada i discreta, / només meva”.

CEMENTIRI NAVAL

(del llibre ‘Esquena nua’, 2006)

Com aquest cementiri de naus/

plenes de cartells que prohibeixen/

que ningú s’enfili a les restes dels castells de proa/

o a les cobertes esberlades,/

com aquestes naus que entre les marees/

esperen que algú les porti a desballestar,/

així em vaig sentir quan vas dir prou

Aquest any que es torna a parlar tant de Ferrater per causa del centenari del seu naixement (i del cinquantenari de la seva mort), paga la pena recordar l’anècdota sobre la primera edició del premi Carles Riba, la de l’any 1959, que no li van concedir. Tomàs Garcés, membre del jurat, va considerar que la poesia del reusenc negava tota fe, tota esperança. Doncs bé, la de Castillo n’és, en aquest sentit, una digna hereva. Amb preferència pel vers llarg i discursiu, esqueixat de dicció, des d’aquell llunyà La muntanya russa (1993), Castillo no fa concessions a cap mena de coerció formal. Per ell el vers es nodreix de la prosa de la vida. I no hi ha esperança enlloc –potser només en el fins ara inèdit J. –, sinó que els personatges dels seus versos més aviat s’assemblen a aquell “gat amb la panxa oberta / que s’arrossega per terra per no perdre els budells”.

El gat és un animal també molt present en les novel·les de l’autor. Quant al del poema L’inframon : “Què es pot esperar d’un gat tronat i ferit del carrer?”. Tantes dècades després, Castillo continua sent, amb orgull, un beatnik cat . No trobareu cap reminiscència noucentista en els seus versos. El més pròxim a la poesia del país, el vers espriuà “tot et serà pres”, adaptat al nosaltres.

El desig, la memòria, la identitat en cerca permanent, la fustigació del temps, la rebel·lió, l’amor difícil de retenir, l’equilibri tan precari entre el tu i el jo: són alguns dels temes de la poesia de l’autor. El caminant etern de la ciutat: “Sagno per la Gran Via / mentre deixo enrere la casa del pare”. Cal agrair a Castillo que hagi inclòs, en aquest nou títol, una mostra molt consistent de poesia inèdita fins ara.