Curiós aquest Sant Jordi que havia despertat tantes expectatives, deslluïdes per la pluja torrencial i la calamarsa que ha assotat la capital catalana. Aquest cronista ha quedat dos cops xop amb l’inconvenient que ara un no es pot ni refredar pensant en una malaltia que ja és considerada pels especialistes, però, com a desmitificada. L’altra nit vaig assistir a la quarta sessió que la llibreria Nollegiu del Poblenou organitzava sobre Guerra i pau, gairebé dues mil pàgines amb els seus epílegs filosòfics corresponents. Els dos soferts traductors catalans, Joaquín Fernández-Valdés Roig-Gironella per a Alba en castellà i la versió catalana de Judit Díaz Barneda per a Edicions 1984 –encara en premsa– feien, però, bona cara argumentant amb el públic presencial i el telemàtic les cuites de les seves traduccions. També les històries poc clares i punts foscos amb què havien topat. No cal dir que Guerra i pau és segurament, després d’El Quixot, la novel·la més reconeguda de la història, tot i que s’admeten opinions contràries. En la pròxima sessió de la Nollegiu, la traductora i poeta Xènia Dyakonova ens parlarà de la seva El Mestre i Margarita de Bulgàkov. Encara queden places per matricular-se al club. Amb el llibreter Xavi Vidal parlem del preu del llibre. M’argumenta, davant quatre voluminosos toms de Txèkhov, que ell no fa descompte per Sant Jordi –que començarà aquella mateixa nit després de la sessió, cap a les onze– perquè no entén que, de la mateixa manera que les roses pugen de preu escandalosament, els llibres hagin de tenir rebaixes. També em diu que ell faria descompte als seus clients habituals, no als que compren un llibre a l’any.
Immediatament caic en la trampa voluntària i començo el meu Sant Jordi. Compro el volum Autobiografies (Angle) de Fernando Pessoa, El ruletista (Impedimenta) del romanès Mircea Cartarescu –les seves descripcions de Bucarest són dignes de Tolstoi– i Matrioixques (Quaderns Crema), de Marta Carnicero, narradora que em va fascinar amb Coníferes. Són llibres breus i que puc assumir davant la meva addicció llibresca, gairebé una bulímia sense límits que, per sort, no repercuteix en el meu pes. A la mateixa llibreria, la poeta Núria Mirabet, assistent a la sessió Tolstoi, em regala un exemplar del seu llibre de poemes Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams, amb un pròleg il·luminador de Pere Gimferrer, on fins i tot cita The Naked Lunch de l’idolatrat William Burroughs. Mirabet ens en fa un tast: “La intenció era esmorzar junts cada dia / –el cafè, iogurt, torrades, suc de taronja– / però la productivitat és implacable: / cal menjar, pagar el lloguer, viure / i això, que ja sabies, / l’amor ho havia esborrat. / Quants detalls obvia l’amor?” Aquests versos se’m repeteixen al cervell durant tota la jornada d’ahir. Primer al Saló de Cent de l’Ajuntament i després en una lectura de Ferrater, Joan Fuster i Guillem Viladot a l’Ateneu Barcelonès. Massa polítics acaparen l’atenció i els actes trontollen. Polítics, a més, que havien generat expectatives que s’han enfonsat lamentablement. Només Yolanda Díaz i Elsa Artadi, l’última amb l’amic Mascarell, es mostren simpàtiques i no llepen focus. A Artadi li regalo un dels meus pins preferits, la Campaneta de Peter Pan.
Altres llibres em provoquen una atracció impossible de reprimir: D’una sola branca (Proa) de la incommensurable Susanna Rafart, Aritmètica llum (Balbec) d’Enric Umbert Rexach –una descoberta: “Fer-se invisible i esmunyedís per explorar noves perspectives de comprensió”– i Otro mundo (El Lokal) del poeta de Granada José Luis Ruiz Castillo, un cor convertit en paraules. Entre una tempesta i l’altra no puc evitar adquirir un llibre d’Acantilado, Aguamala de Nicola Pugliese, relat de quatre dies de pluja a la meva estimada Nàpols, a la qual no he pogut tornar des de l’inici de la pandèmia. Plou també a Nàpols? Aquesta possibilitat em reconforta.
No vull acabar sense recomanar al lector una visita a la llibreria Nollegiu. El bo del Xavi Vidal ha respectat la decoració i rètol de la boutique Juanita. I la infinitat de llibres de les dues plantes apareixen entre els llums dels anys setanta de la botiga de moda, de darrere el mercat. També la imatge potent de Solenoide, un trip de Cartarescu i el debat sobre la utilitat o no dels llibres extensos o dels petits. És un debat possible? No. El que sí que es podria qüestionar és el preu dels llibres. Un dels que t’han canviat la vida és factible que només costi 15 euros? És clar, perquè una cosa és el cost i una altra el valor. Guerra i pau hauria de valdre milers d’euros com a experiència única, però el podem adquirir per un preu car, però raonable. La meva addició al llibre em porta fins al Thomas de Quincey citat per Bioy Casares a La otra aventura –llibre breu–: “La droga mai va destruir la seva voluntat, i si sovint li va provocar horribles malsons també li va servir d’estímul, i potser de pretext, per escriure pàgines inoblidables.” He rescatat un Bioy abandonat al carrer. Em cridava que l’acompanyés, de nou.
Foto: Dani Cajal
Fernádez-Valdés i Día Barneda van intercambiar opinió sobre les seves versions de Guerra i Pau