Hi ha llibres que tenen un valor especial. Més per a la nació dels poetes com és el cas de la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Per aquest motiu, aquests dies de Sant Jordi entusiasma la magnífica edició en tapa dura que l’editorial Barcino n’ha fet, en la col·lecció Imprescindibles, amb el títol Poesia completa, amb un assaig introductori del també poeta Pere Antoni Pons, i uns epílegs amb els pròlegs del 1938 d’Antoni M. Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba, així com els pròlegs de les edicions del 1949 i del 1975 a càrrec de Salvador Espriu.
L’obra de Rosselló-Pòrcel es manté viva i ha esdevingut un clàssic, poc popular això sí, de la poesia catalana del segle XX. La seva mort prematura, amb només 24 anys, l’ha convertit, així mateix, en un mite. Ho constata Pere Antoni Pons en el seu assaig introductori: “Una de les pitjors tragèdies de la història de la literatura catalana, doncs. Melodramàtic? En absolut. Exagerat? No gens. I mira que la història de la literatura catalana és plena de tragèdies: morts prematures, generacions escapçades per la guerra i l’exili, trajectòries malmenades o esclafades per dictadures, aprenentatges lamentablement condicionats i malforjats per no haver pogut formar-se en la pròpia llengua… I, tanmateix, la mort de Rosselló sobresurt dins aquest panorama. Perquè va morir molt, molt, molt jove. Perquè el seu futur era extraordinàriament prometedor. Perquè la seva mort es va produir en un període particularment dramàtic de la nostra història, en plena Guerra Civil, quan ja es veia a venir que l’obscurantisme reaccionari de l’exèrcit franquista –ajudat pels nazis i els feixistes mussolinians– guanyaria la contesa. Perquè, en conseqüència, el dol per la seva mort va tenir lloc durant uns anys penosos i lúgubres, els de la postguerra, quan la dictadura de Franco va mostrar-se més implacable i cruel.”
Nascut a Palma el 1813 i mort al sanatori del Brull (Osona) el 1938, aquest coetani d’Espriu ens va deixar tres llibres breus: Nou poemes (1933), Quadern de sonets (1934) i Imitació del foc, que va aparèixer pòstumament el 1938. Definit dins el popularisme, que podria incloure a broc gros altres genis de la poesia hispànica, com ara Juan Ramón, Lorca i Alberti, la poesia de Rosselló-Pòrcel és d’una fragància i un batec existencial (“Jo sé quina libació ens aclarirà les tenebres”) que servirà de model per a altres grans de la poesia catalana contemporània, com el mateix Espriu, però també Vinyoli i Palau i Fabre. El foc, la flama, les cendres i el ressò de les batalles se senten a través de molts dels seus versos, d’una actualitat esclatant.
Ho apunta amb encert Pere Antoni Pons quan diu que “l’obra que va tenir temps de deixar, a pesar de la seva joventut, ja era d’una qualitat extraordinària. Això és fonamental. La mort prematura de Rosselló no és una tragèdia perquè intuïm que hauria estat un intel·lectual de primer nivell i hauria fet poemes extraordinaris, sinó perquè la precocitat intel·lectual que ja va demostrar i els poemes extraordinaris que ja va fer ens permeten saber del cert que ho hauria estat, que n’hauria fet molts més.”