Entre els molts deutes pendents de Barcelona amb la seva pròpia història n’hi ha un parell que, a parer meu, destaquen sobre els altres. O potser és, ho confesso, que a mi m’importen més que d’altres... Un seria l’antiga relació de la ciutat amb l’edició i el món del llibre. Capital editorial innegable, present, com és sabut, en El Quixot Barcelona no disposa d’un museu dedicat al que és una de les seves essències més evidents, però avui no insistirem en un tema que, per obvi, fa massa que dorm en el relatiu oblit, o sigui que val més que ens centrem en una altra manca clamorosa de la nostra ciutat, que té relació amb el llibre però és una altra cosa. I és que, malgrat que fins i tot es va arribar a condicionar i proposar un edifici rehabilitat ad hoc a Badalona, amb participació de la Generalitat, si no vaig errat, la idea de crear un Museu del Còmic i la Il·lustració fa anys que s’arrossega buscant finançament i un establiment definitiu.
Tenim un Saló del Còmic que s’acaba de celebrar i que cada any és un èxit ratificat pel seu cosí firal, el Saló del Manga. I la legió d’il·lustradors, dibuixants i historietistes que han poblat aquesta ciutat és immensa i plena de noms que són referent en èpoques molt diverses. I a més hi ha fons de col·leccionistes disposats a aportar a un futur museu que no arriba a veure’s mai concretat.
El 2010 es va signar un conveni entre la Generalitat i l’Ajuntament de Badalona perquè l’edifici de la Companyia Auxiliar del Comerç i la Indústria ( CACI) acabés allotjant un Museu del Còmic que no es va dur mai a terme. Al final el consistori va perdre la paciència i va destinar l’antiga fàbrica rehabilitada a altres usos, vinculats a la Universitat Politècnica de Catalunya. Així doncs, tornada a la casella de sortida, i ara toca reclamar diners al Ministeri de Cultura i a qui faci falta. Per cert, que, en el mentrestant actual, Miquel Iceta ha adquirit per al seu ministeri l’ Archivo Lafuente, però aquest també seria un altre tema i donaria per a un altre article. En tot cas, Catalunya ha estat prolífica en revistes satíriques, infantils i d’humor. I la nòmina de noms il·lustres va des d’ Opisso o Apel·les Mestres fins al gran Paco Ibáñez –a veure si li cau el Princesa d’ Astúries d’una vegada–, sense oblidar Tísner, Carme Solé, Pilarín Bayés, Roser Capdevila, Mercè Llimona, Escobar, Mariscal, Nazario, Perich, Cesc, Montesol, Enric Sió i tants i tants altres.
Vaja, que hi ha material i motius de sobra per a una cosa que a més és, perdó per dir el que és evident, cultura visual i que sens dubte atrauria públic. Hi va haver un altre intent – un més finalment frustrat– d’instal·lar un museu al castell de Montjuïc, on hauria trobat col·locació, per exemple, la col·lecció d’ Apel·les Mestres, però tampoc no ha arribat a fructificar, encara que hi ha una associació que espera ubicació física i, altra vegada, pressupost públic.
Un tema que plana és el de la catalanitat d’un museu que, encara que pugui comptar amb els fons de Cavall Fort o Tretzevents, sens dubte hauria d’allotjar també els de l’emblemàtic i històric TBO i tots els de l’editorial Bruguera i adlàters, de Pulgarcito a l’intent d’emancipació d’alguns dibuixants que va ser Tío Vivo. I sense descuidar des del còmic underground fins a les velles Hazañas bélicas . Acceptar el Capitán Trueno o el Jabato com a cultura catalana, malgrat Víctor Mora i la seva innegable paternitat en això, continua sent un tema no sé si polèmic, però almenys incòmode. Ja sabem que, més els últims temps, hi ha una part de la nostra societat que prefereix no acceptar ni reconèixer el seu passat.
En fi, que de material, dispers i no sempre ben conservat, n’hi ha de sobres per fer un gran centre del còmic i la il·lustració, al qual hauria d’acompanyar una biblioteca especialitzada i fins i tot un centre de divulgació i investigació. Hi ha una oportunitat perquè sigui Barcelona la gran capital del còmic català, espanyol i fins i tot hispanoamericà. I competiríem amb Brussel·les en ordre d’importància com a ciutat d’historietes i vinyetes.
De moment, dos col·leccionistes privats, Paco Baena i José Luis Villanueva, han creat el seu propi museu en un edifici del XIX en ple Sant Cugat, o sigui que cal sortir de Barcelona per veure la que ara mateix és l’exhibició permanent més significativa de Catalunya. Després de la pandèmia és el moment de visitar aquest museu no tan modest que bé val una breu excursió als Ferrocarrils de la Generalitat. Els més culturetes poden combinar la visita al museu amb un recorregut pel claustre romànic, que també val la pena. Però no es tracta tant de fer promoció de Sant Cugat com de recordar, encara que sigui clamar al desert, que hi ha l’oportunitat i fins i tot la necessitat de crear un gran museu i que el més lògic i desitjable seria que fos a Barcelona, potser en aquella muntanya ja en bona mesura museïtzada que és Montjuïc. Per bé que el fet menys important és on, perquè el que cal és que es faci, i, si és possible, que ho arribem a veure els de les generacions que canviàvem còmics per una pesseta en botigues de barri.