No és la manera més canònica d’encetar una ressenya, sobretot per a qui exigeix a aquest gènere una objectivitat que mai posseirà. Però resulta impossible acabar de llegir L’òpera quotidiana sense exclamar: quina meravella! Perquè ho és, i tant que ho és, de meravella, aquesta novel·la que Montserrat Roig va escriure el 1985 i que ara, tres dècades després, Edicions 62 reedita. Escrita, com va confessar l’autora, en només sis mesos, L’òpera quotidiana és una obra relativament breu que va néixer del desig de l’escriptora d’escriure una història entorn d’un carnisser enamorat de les papallones nocturnes. I així va sorgir el senyor Horaci Duc, com també els altres personatges que l’envolten al llarg de quasi mig segle, des de la Barcelona d’abans de la guerra fins a la Barcelona de la democràcia. Són més de quatre dècades en què s’inscriuen els records i les vivències presents dels quatre personatges, a qui coneixem a través de les seves veus, que es barregen en una espècie de simfonia que neix del desig de tots ells no només de narrar-se sinó, i sobretot, de ser escoltats. Perquè és precisament aquesta necessitat de trobar algú que els escolti el que els mou, allò que els fa parlar dels episodis més íntims, complicats i dolorosos de la seva vida i que mai han narrat a causa de la soledat que els ha envoltat sempre.

Els personatges de Roig són individus sols, que viuen a la recerca de comprensió i d’afecte. Perquè la soledat de tots ells neix d’un sentiment d’incomprensió i d’anhel d’afecte, d’amor i també de sexe. Són personatges que desitgen, però el seu desig és sempre frustrat, incomplet, mai plenament satisfet. I, malauradament, així ha de ser, perquè desitjar, verb transitiu, s’esgota en l’objecte de desig. Desitjar és no atènyer mai l’objecte de desig, i és això precisament el que li succeeix al senyor Duc, i també a la senyora Altafulla, una dona vella que viu en el passat, un passat reinventat i romantitzat, on es resguarda d’un present que li desagrada. La Mari Cruz, la jove castellana que treballa com a minyona a casa de la senyora Altafulla, els relats de la qual escolta a vegades amb curiositat i moltes altres amb tedi, també viu fantasiejant des de la Rambla un futur que encara no té i somiant de satisfer el desig carnal, encara mai consumat. I després trobem la Patrícia Miralpeix, una senyora que escolta amb paciència el relat del senyor Duc i que, en els breus comentaris que interrompen la verborrea del seu interlocutor, deixa anar pinzellades de la seva vida, que no ha sigut tan plena com ella hauria desitjat i que l’ha portat a llogar una habitació al seu interlocutor per poder mantenir-se en aquesta Barcelona, també protagonista de la novel·la. Perquè, juntament amb aquests quatre personatges, l’altre gran personatge és Barcelona, una ciutat on es projecten les vides dels protagonistes i on es plasma la història d’un país, Catalunya.

A través dels personatges, Roig narra les ànsies de llibertat d’un país; la lluita per la conservació d’una cultura i d’una llengua durant les més de quatre dècades de dictadura; les manifestacions prohibides i les octavilles distribuïdes clandestinament; l’enyorança per aquell país que hauria pogut ser i que la guerra va segrestar; o l’orgull de penjar la senyera el primer 11 de setembre de la democràcia, un 11 de setembre que canviarà la vida del senyor Duc.

A L’òpera quotidiana, quatre vides minúscules ens narren l’esdevenir d’un temps i d’una societat, quatre vides minúscules que són un tableaux humà. Evidentment, al darrere hi és Balzac. Però hi és també Benet i Jornet, a qui Roig dedica la novel·la, i hi és indiscutiblement Mercè Rodoreda. I, sobretot, rere L’òpera quotidiana, hi és una enorme novel·lista i una excel·lent prosista; hi ha una escriptora amb totes les lletres que va compondre una perfecta simfonia on no hi ha res de més, i que ens fa penetrar en l’ànima humana de personatges en els desitjos, anhels i pesars dels quals ens veiem reflectits i veiem la nostra història, individual i col·lectiva.