Exi­liat a Madrid, el nica­ragüenc Ser­gio Ramírez (Masa­tepe, 1942) rep aquest diari per abor­dar el pas per la revo­lució san­di­nista i com Ton­go­lele no sabía bai­lar (Alfa­guara), la seva novel·la sobre les pro­tes­tes con­tra el dic­ta­dor Daniel Ortega que el 2018 van aca­bar amb 400 crims, l’ha por­tat a l’amenaça d’arrest i a l’expa­tri­ació.

I no només això, sinó haver de viure a l’exili com a con­seqüència d’això. En les cir­cumstàncies de l’Amèrica Lla­tina, el que sem­bla arcaic o obso­let és sem­pre vigent. El fet que una tira­nia decreti de manera arbitrària con­fis­car un lli­bre, expul­sar les mon­ges de Maria Teresa de Cal­cuta, supri­mir l’Acadèmia de la Llen­gua... És una esco­peta apun­tant con­tra dife­rents blancs, a la recerca d’exer­cir el con­trol total d’una soci­e­tat en ter­mes polítics i soci­als. I que no hi hagi veus dis­si­dents, que la cre­ació literària no res­soni com una amenaça. És una espècie de deliri de poder que es tra­du­eix en una suma d’arbi­tra­ri­e­tats incon­ne­xes i incon­gru­ents però que no ho són, tenen una lògica.

A mi l’ofici de cro­nista i de peri­o­dista em fas­cina, però una crònica sobre els fets que tracto en la novel·la només té cer­ti­fi­cat d’auten­ti­ci­tat si el cro­nista també fa el tre­ball de camp. Ser al lloc dels fets, par­lar amb els ferits i amb els fami­li­ars dels morts, res­pi­rar aquell aire car­re­gat de gasos lacrimògens i de pólvora, això és el que fa el cro­nista de debò. El cro­nista que no és allà i reta­lla dia­ris i agafa el que més li convé i ho tras­llada al seu llen­guatge fa un refre­git. Pot ser molt bo, però és un refre­git. En la novel·la no hi ha refre­git. Enmig de la trama de la novel·la, puc aga­far com a font les cròniques d’altres, que són reals i no estan des­ti­na­des a ser ficció, i uti­lit­zar-les i trans­for­mar-les. Hi ha un punt d’hones­te­dat intel·lec­tual.

No es pot fer aquesta dis­tinció, no. El diari La Prensa està ocu­pat mili­tar­ment i l’únic que sobre­viu és una edició digi­tal que es fa des de l’exili. La veri­tat del peri­o­disme i la ficció d’una novel·la tenen el mateix pes ofen­siu per al règim. Sobre­tot perquè la novel·la no només des­pu­lla uns fets que des de la pers­pec­tiva ofi­cial s’han vol­gut fer pas­sar com un cop d’estat davant el qual l’únic que va fer l’estat és defen­sar-se. I els fets bru­tals que s’hi nar­ren estan aga­fats de la rea­li­tat i són veri­tat: l’incendi d’una casa amb tota una família a dins, l’atac a una església que aco­llia refu­gi­ats des­ar­mats... També revela la natu­ra­lesa esotèrica del règim de Daniel Ortega i que entra en la novel·la com a ficció però que no ho és: la mà de Fàtima, l’arbre de la vida, l’estel de cinc pun­tes, la pro­tecció davant els mals espe­rits i el mal d’ull. Tots aquests símbols bar­re­jats amb un llen­guatge i un mar­xisme pri­mi­tiu són molt atrac­tius. A mi em sem­bla atrac­tiu, però a ells els sem­bla ofen­siu perquè ho fan però no volen que ningú els asse­nyali el que fan com a befa.

Si la novel·la queda en una denúncia que no trans­cen­deix les fron­te­res de Nica­ra­gua i algú la lle­geix i pensa que el que passa a Nica­ra­gua és molt injust i prou, la novel·la no està fun­ci­o­nant. La novel·la ha de ser lle­gida com a tal fins i tot en el cas en què s’ignori d’on venen els fets que s’hi nar­ren, ha de tenir un pes més enllà de les fron­te­res on pas­sen els fets. És per això que per a mi una novel·la com a denúncia deli­be­rada no té cap valor. És molt difícil acon­se­guir una obra literària basada en un propòsit de denúncia.

És un anta­go­nisme de poder, entre el bé i el mal, si ho reduïm de manera mani­quea. L’ins­pec­tor Dolo­res Mora­les lluita per uns vells ide­als, reviu en la seva memòria sem­pre els vells ide­als, i els com­para amb el pre­sent i es rebel·la. La seva rebel·lió, però, no és oberta: viu al marge de la política, ho veu tot amb ulls crítics, però no és un home d’acció política i ho resol amb humor negre. Ton­go­lele és el mal­vat, però un mal­vat que alhora és enga­nyat, i hi ha una trama en marxa i no acon­se­gueix des­co­brir-la tot i ser dels ser­veis secrets. Ell és la peça d’un meca­nisme de poder que no con­fia en ningú i que juga a enfron­tar els uns con­tra els altres com a única manera de pro­var lle­ial­tats.

A l’Amèrica Lla­tina la novel·la dels dic­ta­dors està una mica res­su­ada, esgo­tada ja fa temps. Des de Tirano Ban­de­ras [de Valle-Inclán], el dic­ta­dor estrany, soli­tari, folklòric, que viu el dete­ri­o­ra­ment del seu palau, tot això em sem­bla que ja està molt ben dit. A mi m’interessa explo­rar com es viu sota el poder abso­lut i com es paga el preu de viure sota el poder abso­lut, se sigui cul­pa­ble o inno­cent. Algú pot ser un cons­pi­ra­dor o no ser-ho i sem­pre viurà sota el risc de ser repri­mit i de ser exi­liat, empre­so­nat, assas­si­nat. A mi m’interes­sen molt els per­so­nat­ges secun­da­ris. La pri­mera vegada que jo vaig lle­gir Ham­let, en qui em vaig fixar va ser en els cor­te­sans Rosen­crantz i Guil­dens­tern. Per­so­nat­ges del poder que por­ten l’encàrrec d’entre­gar un home perquè el matin i que aca­ben sent ells les vícti­mes. I qui els rei­vin­dica? Tenen unes línies a Ham­let i prou. El per­so­natge menor sota l’ombra del poder és el que m’interessa.

Els tirans s’assem­blen molt. For­men un mateix arque­tip. Daniel Ortega cada cop es dife­ren­cia menys de Somoza. Però ima­gini’s: si jo em poso a escriure un lli­bre de ficció sobre en què s’assem­blen Ortega i Somoza, això seria un al·legat. Estic con­vençut que és així, he vist de prop el procés de tots dos, i no vull dir que no es pugui fer una novel·la d’això, però no és la meva novel·la.

És una pare­lla que no va ser mai afec­tiva. Torno a Shakes­pe­are, ara amb Mac­beth: és el poder i l’ànsia de poder el que uneix. Una filla de Rosa­rio Muri­llo es va pre­sen­tar davant les càmeres a denun­ciar que el seu padras­tre, Daniel Ortega, l’havia vio­lat des que era una nena de 12 anys. I l’endemà Muri­llo com­pa­reix al cos­tat del marit i de la resta dels fills per dir que aque­lla nena és una men­ti­dera i una enve­josa. És dramàtic! I és això el que defi­neix la seva entrada en el cer­cle de poder. Això sí que és una novel·la! Ella can­via la seva filla pel poder. I tot en una com­pa­rei­xença de premsa. I després acom­pa­nya el marit davant una jut­gessa amb qui ja ho tenen tot acor­dat i que ara és magis­trada de la Cort Suprema de Justícia, que li pren decla­ració i al cap de mitja hora deter­mina que el cas està pres­crit. Si hi sumem les brui­xes, aquí ja hi tenim Mac­beth! [riu amb un pòsit d’amar­gor] Es diu que, si Ortega des­a­pa­reix, ningú farà cas a Muri­llo, però jo ja ho dubto! El negoci de la fusta, la mine­ria, tot el que s’extreu del país és en mans d’ells.

El Chi­pote és un nom mític en la història del san­di­nisme: va ser el quar­ter gene­ral del gene­ral San­dino. Ara és un cen­tre de detenció i se suposa que és un lloc de trànsit on s’és inter­ro­gat i es passa a dis­po­sició judi­cial, però allà estan retin­guts els pre­sos polítics i hi són jut­jats i no en sur­ten mai. I tots estan en règim de càstig, no els per­me­ten veure el sol, alguns tenen un dete­ri­o­ra­ment de la vista, no els dei­xen rebre lli­bres, el règim de visi­tes és arbi­trari... I com­plei­xen les penes allà, la qual cosa va con­tra la llei. Però, és clar, què és el que no va con­tra la llei a Nica­ra­gua? És una vio­lació dels drets humans. Allà hi ha empre­so­na­des per­so­nes molt valu­o­ses de tota la soci­e­tat civil i de totes les tendències: antics guer­ri­llers, una heroïna de la revo­lució com Dora María Téllez, Hugo Tor­res hi va ser empre­so­nat i al final va aca­bar morint a l’hos­pi­tal on va ser tras­lla­dat...

Sí, és un altre incís novel·lesc, d’aque­lles coin­cidències fatals que tant agra­den als novel·lis­tes. Hugo Tor­res és l’únic guer­ri­ller que en la lluita con­tra Somoza està en dues grans ope­ra­ci­ons, i en les dues oca­si­ons és entre­vis­tat per Gabriel García Márquez. El 22 d’agost del 1978 par­ti­cipa en l’espec­ta­cu­lar presa del Palau Naci­o­nal: hi havia 3.000 per­so­nes i ells hi entren dis­fres­sats de fal­ses tro­pes d’elit de Somoza en un dis­po­si­tiu en què Edén Pas­tora era el coman­dant número u i Tor­res era el número dos. I abans, el 27 de desem­bre del 1974, Tor­res és part del comando que pren una festa nada­lenca a casa d’un minis­tre de Somoza, José María Cas­ti­llo, i aga­fen els con­vi­dats com a ostat­ges a canvi de l’alli­be­ra­ment de pre­sos polítics i de diners. I Somoza va accep­tar perquè en la festa hi havia fami­li­ars seus i alts càrrecs. I els pre­so­ners són envi­ats a Cuba en un avió de la com­pa­nyia aèria pro­pi­e­tat de Somoza, i entre ells hi ha Ortega, con­dem­nat a set anys de presó per l’assalt a un banc. García Márquez va arri­bar a escriure un guió sobre els fets, Lle­ga­ron los que no esta­ban invi­ta­dos, però la pel·lícula no es va arri­bar a fil­mar mai.

Un per­so­natge: un pobre home, molt valent i molt medi­o­cre política­ment, molt his­triònic. T’expli­cava un com­bat i es llançava a terra per il·lus­trar-t’ho, et feia riure. Era molt volu­ble i molt egocèntric. I quan tri­omfa la revo­lució, l’única cara visi­ble de la revo­lució és la seva. Perquè ell es treu el pas­sa­mun­ta­nyes. El coman­dant zero que lidera la presa de la casa del minis­tre Cas­ti­llo el 1974 es deia Edu­ardo Con­tre­ras, i ningú no va saber mai qui era fins que el van matar, perquè mai es va treure el pas­sa­mun­ta­nyes. I això és novel·lesc també, perquè en aque­lla festa nada­lenca hi havia fun­ci­o­na­ris i empre­sa­ris amb les pare­lles, i per allò de la síndrome d’Esto­colm tots que­den enci­sats amb Con­tre­ras, que era molt culte i par­lava anglès i ale­many. A Nica­ra­gua el mis­teri era qui era el coman­dant zero i cor­rien les lle­gen­des. Fins que el 1976 el maten en un dis­po­si­tiu de Somoza i es va saber qui era. I Edén Pas­tora, el nou coman­dant zero, en el moment de pujar a l’avió es treu el pas­sa­mun­ta­nyes i alça el fusell i la seva cara és la de la revo­lució, una espècie de Che Gue­vara de Nica­ra­gua sense ser el Che Gue­vara, és clar.

Va ser una experiència molt alliçona­dora. M’agra­dava ser al cap­da­vant de la revo­lució, perquè cada dia hi havia una nove­tat cons­tant, no hi havia agenda. Era una vida molt intensa i amb poc espai per a la reflexió. La der­rota elec­to­ral del 1990 va ser una gran sor­presa, ningú ho espe­rava. No és que m’agradés l’exer­cici del poder, perquè si hagués estat així m’hau­ria que­dat llui­tant en aquest ter­reny i quan vaig tro­bar una sor­tida late­ral ho vaig dei­xar. Perquè aque­lla no era la meva vocació, amb allò estava pro­vant una experiència; la meva vocació era ser escrip­tor. A pocs escrip­tors se’ls obre la pos­si­bi­li­tat de viure una experiència direc­ta­ment amb el poder. Crec que si algú vol escriure una novel·la d’amor, ha hagut d’estar apas­si­o­na­da­ment ena­mo­rat alguna vegada. I si vols escriure sobre el poder, és millor haver-hi estat a dins. Va ser una gran experiència, però no addic­tiva. Vam voler can­viar el front san­di­nista, donar-li un per­fil democràtic, obrir-lo, i no vaig poder, ho vaig inten­tar amb Dora María Téllez i vam fun­dar un nou par­tit i vam fra­cas­sar, i en vaig sor­tir sense trauma i vaig retor­nar al meu ofici. Escric Adiós, muc­hac­hos com a reflexió del que és l’ideal i el que és el poder real, i allà cito una frase de Borís Pas­ter­nak a Doc­tor Jivago: “Quan l’ideal es con­ver­teix en llei, perd alguna cosa de si mateix. I quan aquesta llei es posa en pràctica, perd encara més.” I aquesta és la veri­tat. L’ideal veri­ta­ble només exis­teix el pri­mer dia. Després, el risc més inno­cent que corre el poder és la burocràcia, però ja la burocràcia el dete­ri­ora, perquè intro­du­ei­xes l’ideal en un meca­nisme de poder i burocràtic i de jerar­quia. El pri­mer dia de revo­lució ho vols tocar tot. Els pri­mers dies jo em pas­sava dia i nit reu­nit amb els nome­nats pro­vi­si­o­nals als governs muni­ci­pals; venien dels llocs més llu­nyans i els rebia a tots i par­lava molt amb ells. Era la manera de tocar el país i d’escol­tar el que la gent volia. I després t’ado­nes que l’agenda pública et va sepa­rant de la gent, i aquest és el pri­mer dete­ri­o­ra­ment per­so­nal que notes. Al prin­cipi tenia una lli­bre­teta groga en què ano­tava tot el que em deien, després ja tenia algú que pre­nia les notes per mi. I ja no era el mateix. I després ja vaig tenir una agenda en què entrava el cri­teri del pro­to­col i es rebien algu­nes per­so­nes abans que d’altres... Tot això era part del que després es torna la rutina i un dia t’ado­nes que ets en una cam­bra de buit i al vol­tant només hi ha actes i agen­des, i la gent és molt lluny.

Vaig sor­tir de Nica­ra­gua a l’exili el maig del 2021 i ara al setem­bre farà un any que em vaig esta­blir a Madrid. I després de més d’un any, no m’he pogut treure el sen­ti­ment de la pro­vi­si­o­na­li­tat. Entre hotels i cases d’amics, sem­pre tenia la maleta oberta. I encara avui l’exili és la sen­sació de tenir sem­pre la maleta oberta. Al pres­tatge dels lli­bres, gai­rebé no hi ha lli­bres, el meu estudi no és el meu estudi... Tinc una petita habi­tació i m’hi aco­modo i escric sem­pre, però, és clar, jo a casa hi tenia una autèntica bibli­o­teca. L’escrip­tor mexicà Alfonso Reyes sem­pre recor­dava que quan l’arqui­tecte li va pre­gun­tar com volia la casa, ell li va res­pon­dre que el que volia era una bibli­o­teca i una habi­tació per dor­mir [riu]. Ens havíem aca­bat de tras­lla­dar a una casa de Mana­gua dis­se­nyada per la filla, on jo tenia una bibli­o­teca de dos pisos i 8.000 lli­bres, i una cam­breta on em podia tan­car a escriure. Jo he estat arren­cat d’aquest hàbitat i per recons­truir aquest hàbitat he fet tard.

Sem­pre et sents muti­lat. Abans de venir aquí per a l’entre­vista amb vostè, estava lle­gint un lli­bre sobre el riure a l’antiga Roma i veia la referència a la cin­quena sàtira de Vir­gili... Si jo estigués lle­gint aquest lli­bre a la meva casa de Mana­gua, sé a quin pres­tatge tro­bar-hi la cin­quena sàtira i hau­ria pogut relle­gir el lli­bre, que és un viatge a Bríndisi. Això és el que no pots fer a l’exili. És una muti­lació del teu hàbitat. No vol dir que no puguis tirar enda­vant, perquè l’escrip­tura no és això, l’escrip­tura és una mecànica que has de com­plir en qual­se­vol cir­cumstància. A l’exili, un no s’hi acaba d’acos­tu­mar mai, però ho has de fer. Sem­pre et pre­gun­tes: “Tor­naré? No tor­naré?” I crec que aquesta pre­gunta és millor no fer-se-la. Quan em pre­gun­ten per la rea­li­tat de l’Amèrica Lla­tina, sem­pre dic que m’agra­da­ria ser un escrip­tor danès o suec per un dia per saber què se sent.

Premi Cervantes el 2017, Sergio Ramírez (79 anys) forma part dels escriptors posteriors al boom, però és amic de tots ells. És part de la revolució sandinista que a Nicaragua derroca el dictador Somoza i ara viu l’exili per la crueltat d’un vell company d’ideals, el president Daniel Ortega.