Dijous, 21 de novembre de 2024



Castellano  


Jordi Virallonga ''Avui la llei està substituint l’ànima”
acec31/8/2022



(Foto:)
 
Després d’una obra extensa en cas­tellà, ini­ci­ada als anys setanta, que va con­so­li­dar amb la publi­cació d’Incluso la muerte tarda (premi Her­ma­nos Argen­sola del 2015, edi­tat per Visor amb pròleg de Juan Gel­man), el pro­fes­sor, antòleg i assa­gista Jordi Vira­llonga (Bar­ce­lona, 1955) va pro­jec­tar els lli­bres cap al català, amb la publi­cació d’Amor de fet, premi Màrius Tor­res 2015 i pre­sen­tat per Pagès amb pròleg de Fran­cesc Par­ce­ri­sas; els poe­mes infan­tils d’Ani­ma­lons i A favor de l’ene­mic, edi­tat per Viena i que va ser guar­do­nat amb el premi Betúlia de Bada­lona, memo­rial Carme Guasch. La veu greu de Vira­llonga reforça el físic de pes pesant. El to de la con­versa, càlida, se sent més fort que el so de la tra­mun­tana a la seva casa de Cadaqués, on passa els estius.


Em consta que passa l’estiu, aquí, a Cadaqués, enlles­tint una nova edició de prosa i poe­sia de Sal­vat-Papas­seit traduïda al cas­tellà. Fa dècades que tre­ba­lla aquest autor.

De petit vaig acom­pa­nyar el meu avi a desen­ter­rar un sac de libres que havia ama­gat al jardí d’un veí falan­gista que teníem a la casa pai­ral dels Vira­llonga, avui ja des­a­pa­re­guda, com l’avi, el falan­gista, el car­rer i el pai­satge ple de vinyes que no t’aca­ba­ves només mirant. El segon lli­bre que en vaig treure, després de L’oreig entre les canyes, era La rosa als lla­vis. Aquest va ser el pri­mer lli­bre que vaig lle­gir en català i un vèrtex de la meva fas­ci­nació infan­til: la milícia amb els amics, les noies en banya­dor rient a la bassa i la poe­sia. Tot ple­gat, la terra pro­mesa.


També ha fet edi­ci­ons d’escrip­tors cata­lans i una impor­tant anto­lo­gia de poe­sia cata­lana actual, ‘Sol de sal’, que aple­gava les veus de l’últim quart del segle XX. Com veu el pano­rama de la poe­sia cata­lana fins al 2001?

Vaig estar molts anys lle­gint els meus con­tem­po­ra­nis per tal de poder enfron­tar-me amb el màxim rigor a fer l’anto­lo­gia Sol de sal. A par­tir d’ales­ho­res vaig començar a lle­gir diver­ses tra­di­ci­ons literàries que des­co­nei­xia, i allà segueixo. Tot i així, tinc sub­ma­rins entre els joves i ja no tan joves poe­tes que m’asses­so­ren, i lle­geixo poe­sia cata­lana actual, però d’una manera espar­gida. Ara, pro­du­eixo poe­sia en català amb nor­ma­li­tat i ells i elles suposo que tam­poc em seguei­xen. Ho trobo just. Així que no m’atre­vi­ria a opi­nar sobre el que em pre­gunta, perquè no conec aquest pano­rama de la mateixa manera que conei­xia el dels meus con­tem­po­ra­nis.


Va que­dar satis­fet de l’experiència de triar i tra­duir aquell magma?

I tant! Sense por a equi­vo­car-me, la gene­ració de Sol de sal –ho vaig dir i m’hi rea­firmo– hau­ria pogut arri­bar al màxim per la qua­li­tat. Per cert, que com vaig dir alguna vegada, i m’hi rea­firmo, hau­ria pogut gua­nyar la Cham­pi­ons de la poe­sia euro­pea, si m’accepta el símil.


El seu nou lli­bre, ‘A favor de l’ene­mic’, recull aquest aspecte de die­tari, epis­to­lar, que acom­pa­nya tota la seva obra. És un diàleg amb el lec­tor, amb vostè mateix?

D’una manera secundària, amb mi mateix, però a través de per­so­nat­ges que poden coin­ci­dir amb aspec­tes subs­tan­ci­als del lec­tor.


La vida i la poe­sia són lluita?

Inten­tem llui­tar perquè la vida ens sigui el més amiga pos­si­ble fins que, si l’edat t’acom­pa­nya, vas tan­cant d’una manera natu­ral capítols que abans t’omplien i cre­ies ines­go­ta­bles. Ets cons­ci­ent que ja estàs tre­pit­jant un camp de mines, la mort es con­ver­teix en una referència diària i, para­do­xal­ment, comen­ces a llui­tar a favor d’aquest ene­mic que havies evi­tat tota la vida per poder pros­se­guir millor la resta del camí que et queda.


Tot i que tenia una impor­tant obra en cas­tellà des de començament dels anys vui­tanta, el 2015 va publi­car en català ‘Amor de fet’, premi Màrius Tor­res; ‘Ani­ma­lons’, un bes­ti­ari de poe­sia per a nens, i, recent­ment, aquest ‘A favor de l’ene­mic’. Què el va fer deci­dir a tirar cap al català com a llen­gua literària?

Escric en la llen­gua que més pos­si­bi­li­tats em dona per expres­sar-me. Durant molt de temps, el cas­tellà, que era la llen­gua de la meva mare. Tot i així, aquest fet no és tan deter­mi­nant com ho era que fos la llen­gua de l’escola, cas­te­llana per obli­gació, que vaig rebre durant tot el fran­quisme. Per­ta­nyo a una gene­ració que va apren­dre a escriure en català a la uni­ver­si­tat, però, tot i així, no el domi­nava per escriure-hi poe­mes. Tinc una llarga història en defensa de la llen­gua i la poe­sia del meu país, però ho he fet des d’on podia fer-ho millor, com a pro­fes­sor, tra­duc­tor, antòleg, edi­tor, inves­ti­ga­dor o acti­vista cul­tu­ral. Fa ja uns anys, vaig creure que els poe­mes que he anat escri­vint durant tota la vida en català però no publi­cava podien pas­sar l’exigència que per­so­nal­ment demano a un lli­bre de poe­mes. Així van sor­gir els dar­rers lli­bres.


El poema que dona títol al nou lli­bre conté tanta èpica que hi surt fins i tot Hèctor. Diu que “cap pàtria ni llar per­dura”. L’hem de pren­dre lite­ral? 

Bé, en el cas d’Hèctor, com en el de milers d’altres fets històrics o des­co­ne­guts, és lite­ral: ni Troia ni la casa de Príam van sub­sis­tir, però tam­poc la del meu avi, com t’he dit abans. Les pàtries que per­du­ren són les pode­ro­ses, les que no tenen rival, i per tant tam­poc no tenen herois, perquè no cal defen­sar-les. Ara bé, un dia o altre cau­ran, com van caure els grans impe­ris: el grec, el romà, el mon­gol, l’espa­nyol, el francès i el britànic. En canvi les naci­ons peti­tes sense poder, com la nos­tra, han de llui­tar dia a dia per treure el cap i ser res­pec­ta­des. És aquesta lluita la que crea una èpica que la manté con­tra tanta falta de res­pecte i les agres­si­ons cons­tants que pateix des de fa segles, i que mai s’aca­ben.


Ho podríem com­pa­rar amb la resistència del català en un ambi­ent hos­til?

Ves a saber si el fet de ser català expli­ca­ria la meva passió per l’èpica, però vaja, tot té un final, i tot s’accepta i s’oblida tard o d’hora. Qui se’n recorda, de l’imperi de la dinas­tia Yuan? Qui sap res de la seva rebesàvia?


Vostè ha com­bi­nat durant dècades la poe­sia amb la docència uni­ver­sitària. Per què es va deci­dir a reti­rar-se de les aules?

Perquè ja quasi no exer­cia ni de docent ni d’inves­ti­ga­dor; a més, m’ins­ta­ven amb una con­tumàcia malaia a fer altres tas­ques per les quals no vaig opo­si­tar ni em seduïen gens ni mica.


Ens posa­ria un exem­ple?


A la meva facul­tat, la del Pro­fes­so­rat de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, crec que les deci­si­ons admi­nis­tra­ti­ves estan per sobre de les docents, els pro­fes­sors per­den lli­ber­tat de càtedra enco­ti­llats pels plans d’estudi, la nor­ma­tiva i altres aspec­tes cen­trats en les direc­trius polítiques; a més, se’ns sot­met a tre­balls admi­nis­tra­tius, pro­to­col·laris i d’altra mena per als quals no estem pre­pa­rats i ens mal­ba­ra­ten des­a­pro­fi­tant els nos­tres conei­xe­ments. D’altra banda, els alum­nes s’han con­ver­tit en cli­ents, i el cli­ent sem­pre té raó.


Quina n’és, la con­seqüència d’aquest estat de coses?

La con­seqüència és el pater­na­lisme extre­ma­da­ment pro­tec­tor dels òrgans de govern, dels con­sells d’estu­dis fona­men­tal­ment. Els atorga una quan­ti­tat de drets que, segons la meva experiència, part de l’alum­nat uti­litza en bene­fici propi i amb una irres­pon­sa­bi­li­tat majúscula, que mol­tes vega­des vul­nera greu­ment el pres­tigi i l’hones­te­dat de pro­fes­sors i pro­fes­so­res pels quals sento molt de res­pecte. En fi, la llista seria llarga, i com que vaig com­pro­var que això va crei­xent cada dia que passa i que res més podia fer per atu­rar aquesta atza­ga­iada, vaig pre­fe­rir reti­rar-me així que vaig poder i seguir amb la poe­sia, perquè la poe­sia crea per­so­nes; les aules, ciu­ta­dans.


El nou lli­bre ha coin­ci­dit, així mateix, amb una crisi física severa. Es con­si­dera un super­vi­vent de la vida i de la poe­sia?

Sí que em con­si­dero un afor­tu­nat super­vi­vent de la vida. Quan ets jove pen­ses que el món i l’edat ani­ran junts fins que et moris, que serà con­cor­dant, que jugues a casa tota l’estona, però arriba un moment en què no tro­bes les dut­xes i l’equip rival no segueix el mateix regla­ment que tu conei­xes. Sents que el món es queda enrere o tira cap a un cos­tat o t’avança. La vida no s’avé amb els teus anys i experiències, els acords no har­mo­nit­zen amb la melo­dia i tot comença a des­a­fi­nar peri­llo­sa­ment. Ales­ho­res el millor és dedi­car-se a viat­jar, si pot ser amb la dot­zena de per­so­nes que més esti­mes, mirar anti­gues pel·lícules, i lle­gir i escriure, que és la millor cosa que pots fer sol a cer­tes edats.


Com defi­ni­ria la poe­sia per a un pretès profà, vostè que l’ha ense­nyada a bas­ta­ment? 

El pri­mer que els deia als meus alum­nes era que la poe­sia que a mi més m’agrada és aque­lla que parla amb clare­dat sobre coses subs­tan­ci­als de la vida, però que n’hi havia d’altres que també lle­gia amb passió i que no s’havien d’enten­dre, havien d’agra­dar-te, com una sim­fo­nia, un qua­dre abs­tracte o la per­sona que més t’esti­mes.


I s’hi acos­ta­ven, a aquest con­cepte els joves uni­ver­si­ta­ris?

És així que jo inten­tava que s’hi apro­pes­sin, dia­lo­gant amb la seva pròpia experiència de vida i amb les vides que es couen dins d’altres lec­tors. En aquesta línia, la poe­sia ajuda a triar, a créixer, i és un poderós des­cons­truc­tor d’idees adot­ze­na­des, pen­sa­ments fos­si­lit­zats, mites i cos­tums a través dels quals els tes­ta­fer­ros dels morts regei­xen la vida dels vius. La poe­sia ho cap­gira tot perquè tot tin­gui un nou sig­ni­fi­cat.


Com podríem obrir la poe­sia a la soci­e­tat, tot i que déu-n’hi-do l’entrada que té per a dife­rents sec­tors, fins i tot per als joves rapers, etc.?

Acabo de tor­nar del Fes­ti­val de Poe­sia de Medellín, a Colòmbia. L’acte de clau­sura va durar quasi cinc hores, durant les quals van pas­sar-hi 6.000 per­so­nes, el vui­tanta per cent d’elles, joves d’entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys. En aque­lla banda del món les per­so­nes recla­men poe­sia, i ente­nen que el poeta és com qual­se­vol per­sona, però qual­se­vol per­sona no és poeta.


No és la mateixa rea­li­tat pre­ci­sa­ment que nosal­tres...


Cap d’aques­tes con­di­ci­ons es dona entre nosal­tres, i per tant em sem­bla estèril obrir la poe­sia a una soci­e­tat que no la vol ni en pensa ni neces­sita els seus poe­tes de debò. I és com­pren­si­ble, perquè vivim en un model social ple de super­fi­cialíssims nar­ci­sos plu­ri­cul­tu­rals on la llei està subs­ti­tuint l’ànima. Davant d’això exis­teix una poe­sia engi­nyosa i ben inten­ci­o­nada que denun­cia fets mise­ra­bles, com per exem­ple en el rap, però no sol can­viar com­por­ta­ments ni consciències, perquè la poe­sia de denúncia fa dècades que va demos­trar ser un fracàs, i al final ens hi acos­tu­mem i accep­tem la bar­ba­ri­tat que sig­ni­fica anar aban­do­nant la natu­ra­lesa humana per sen­tir-te aco­llit en un ramat.


No obs­tant hi ha un aspecte des­ta­ca­ble, de super­vivència per­so­nal, de plaer pri­vat, que no cal que sigui exten­si­ble als no interes­sats.

Efec­ti­va­ment. Tot i així, puc dir-li que a mi lle­gir poe­sia em per­met seguir sen­tint coses inu­su­als, diver­ti­des i intel·ligents, que és el con­trari del que escol­tem tots cada dia, però sobre­tot em per­met com­pa­rar-me, i tota com­pa­ració és bona, perquè et fa humil, saps el lloc que ocu­pes, et per­met rela­ti­vit­zar, i això pot dur-te a ser més feliç.


La vida com a raó poètica

Quan preguntem a Jordi Virallonga quin és el seu concepte de poesia, entenent que la veu com un tot, el professor i veterà poeta no ho dubta a recordar que va escriure que “la poesia és la història dels éssers sense història”. No coincideix, però, que sigui el gènere dels sense veu: “No, n’està ple, de veus. I sí, és la història de les persones anònimes, com jo, per exemple, la que farceix els llibres de poemes. Parla amb qualsevol sobre la seva vida i t’explicarà quelcom que no has sentit dir a ningú més ni has llegit a cap llibre ni tractat d’història. La poesia no és un gènere de ficció, com la novel·la, sinó de realitat. Aquesta és la història que a mi m’interessa, la dels meus iguals. La història de Napoleó m’interessa perquè m’esbargeix, però no parla de mi, ni de la gent que m’envolta, la que fa que et plantegis seriosament la vida.” I una vida poètica o la vida com a raó poètica ha estat l’objectiu d’aquest gran savi.






Foto: Sergio Rosales



   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2