"Si eliminéssim alguns dels escriptors més importants en la història de la literatura no passaria res. Si els féssim desaparèixer tots sí que es notaria", assegurava Javier Marías a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona l'any 2017, coincidint amb la publicació de la novel·la Berta Isla (Alfaguara). La ironia, sumptuositat verbal i mordacitat de l'escriptor madrileny va hipnotitzar els assistents, que no podien imaginar que seria l'últim acte públic barceloní on el veurien. Cinc anys després, la veu singular, digressiva i recargolada de Marías s'ha apagat, dies abans de fer 71 anys, a conseqüència de complicacions d'una afecció pulmonar per culpa de la qual estava ingressat en un hospital de Madrid des de l'agost.

Autor d'una quinzena de novel·les, entre les quals hi ha les emblemàtiques Corazón tan blanco (1989) i Tu rostro mañana (2002), traductor, editor i articulista sovint polèmic, Marías ha sigut un dels narradors més destacats en llengua castellana de les últimes cinc dècades, i un dels que han tingut una projecció internacional més significativa. A més de ser traduït àmpliament –a una cinquantena de llengües–, el seu nom havia sonat en diverses ocasions a les travesses del premi Nobel de literatura, i al llarg de la seva trajectòria havia aconseguit guardons internacionals de prestigi com el Fémina Étranger (1996), l'IMPAC (1997), el Mondello (1998), el Grinzane Cavour (2000) i el Premi Austríac de Literatura Europea (2011).

Nascut a Madrid el 20 de setembre del 1951, el quart de cinc germans –fill del filòsof Julián Marías i la professora Dolores Franco–, Javier Marías va començar a escriure quan tenia onze anys. "Ho vaig fer per continuar llegint el que m'agradava", diria molts anys després, el 2006, en una entrevista a la prestigiosa revista The Paris Review, fent balanç de la seva trajectòria, prolífica i exigent, que va arrencar amb precocitat el 1971, amb Los dominios del lobo, i es tancarà esplendorosament –i de forma prematura–amb Tomás Nevinson, la seva novel·la més extensa, publicada a Alfaguara fa poc més d'un any.

El primer gran reconeixement a l'obra de Marías va arribar quan l'autor tenia 35 anys. Amb El hombre sentimental no només guanyava el premi Herralde 1986, sinó que també passava a formar part de l'escuderia d'autors en llengua castellana de l'editorial Anagrama. Els tres següents llibres que hi publicaria –abans de canviar d'editorial per desavinences mai aclarides amb Jorge Herralde –, van confirmar-lo com un dels noms indispensables del panorama narratiu en llengua castellana: després de Todas las almas (1989) –premi Ciutat de Barcelona– va arribar Corazón tan blanco (1992) –premi de la Crítica de narrativa castellana– i, finalment, Mañana en la batalla piensa en mí (1994), que va merèixer el Rómulo Gallegos a Veneçuela i el Fastenrath.

Corazón tan blanco va gaudir d'un èxit insospitat i amb pocs precedents a Alemanya gràcies a la recomanació televisiva d'un dels crítics més reputats del moment, Marcel Reich-Ranicki . "És una de les novel·les més importants que he llegit en els últims anys –va dir–. Marías és un dels escriptors vius més importants del món. N'estic convençut. Aquest llibre és una obra mestra". L'any 2002, sis anys després que la novel·la aparegués en alemany, se n'havien venut més d'un milió d'exemplars, xifra que, segons l'editorial que l'havia publicat, Klett-Clotta, només era comparable a les vendes de la traducció d'El senyor dels anells, de J.R.R. Tolkien.

L'epígraf de Corazón tan blanco, una novel·la sobre la investigació familiar que emprèn un intèrpret acabat de casar, són unes paraules del Macbeth de William Shakespeare: "Tinc les mans del mateix color que les teves, però m'avergonyeix que el meu cor sigui tan blanc". “Hi ha autors que quan els rellegeixes et deprimeixen i et dissuadeixen de continuar –assegurava Marías el 2017–. És el cas de Joseph Conrad. Sempre que hi torno penso: «I jo hi puc afegir res, a això?» Quan rellegeixo Shakespeare és diferent, perquè és un autor que convida a escriure més. Va escriure una obra tan misteriosa i estranya, va deixar tants camins esbossats, que quan te’ls trobes ve de gust endinsar-t’hi”.

El vincle de Javier Marías amb la literatura va començar com a lector d'autors com ara Richmal Crompton, Enid Blyton, Alexandre Dumas, Emilio Salgari, Jules Verne i els àlbums de Tintín. Més endavant, serien cabdals en la seva formació literària, a més de Shakespeare, Marcel Proust, Henry James, Vladimir Nabókov, Juan Benet, Rosa Chacel i Juan García Hortelano.

Tot i que va passar bona part de la infantesa als Estats Units, es va llicenciar en filosofia i lletres –en l'especialitat de filologia anglesa– a la Universidad Complutense de Madrid. Mentre estudiava, va traduir guions sobre Dràcula per al seu oncle, el director Jesús Franco , un dels grans exponents espanyols del cinema de sèrie B, i fins i tot va aparèixer en una de les seves pel·lícules, sobre Fu Manxú, caracteritzat com a xinès.

El 1974 es va instal·lar a Barcelona, on va viure quatre anys, i va començar a treballar com a assessor literari d'Alfaguara, llavors dirigida per Jaime Salinas, i on publicaria tota la seva obra a partir del volum de contes Cuando fui mortal (1996). En paral·lel a la creació literària es va fer un nom com a traductor gràcies a les seves versions de Thomas Hardy (El brazo marchito, 1973), Lawrence Sterne (Tristram Shandy, 1978), R.L. Stevenson (De vuelta del mar, 1980) i Isak Dinesen (Ehrengard, 1984). A la dècada dels 80 va donar classes de literatura a Oxford, al Wellesley College de Boston i a la Complutense. Més endavant, el 2000, va fundar la seva pròpia editorial, Reino de Redonda, des de la qual va publicar una quarantena de títols d'autors com William Faulkner, W.H. Auden, Rebecca West, Janet Lewis i Honoré de Balzac. "És impossible guanyar-te la vida com a traductor. Quan m'hi dedicava, passava períodes de gran angoixa i inquietud –recordava el 2006 a The Paris Review–. La mare deia que, dels seus cinc fills, jo era l'únic que es posava en perill. Era el que més la preocupava. Soc d'aquelles persones que travessen el carrer abans que el semàfor es posi verd".

Javier Marías era, també, un fumador impenitent. Quan fa poc més d'una dècada la presència pública del tabac es va anar restringint, l'escriptor tenia el costum de portar el seu propi cendrer. Durant les maratons de signatures el dia de Sant Jordi, el carregava d'una parada a una altra per poder continuar fumant sense inhibició.

Eduardo Mendoza: “He defensat la seva obra des del principi. Penso que ha estat el millor escriptor de les últimes dècades a Espanya”

Rosa Montero:  “Mai vam ser amics, però és com si fóssim de la família. Havíem nascut el mateix any. Era el gran candidat al Nobel que teníem"

uest guardó perdi molta categoria”

Arturo Pérez-Reverte ''Que Javier Marías hagi mort sense el premi Nobel fa que aquest guardó perdi molta catagoria.'' 

“Alguns el van voler convertir en caricatura, però Javier Marías era l’escriptor espanyol viu amb més talent. El més brillant”

El 1998, arran de la publicació de Negra espalda del tiempo, Marías es va autoproclamar rei de Redonda, una illa deshabitada que formava part d'Antigua i Barbuda. El monarca va desplegar dos dels projectes narratius més ambiciosos de la seva trajectòria durant aquestes últimes dues dècades. El primer va ser la trilogia Tu rostro mañana, que va arrencar el 2002 amb Fiebre y lanza, va continuar amb Baile y sueño (2004) i es tanca amb Veneno y sombra y adiós (2007): explica les vicissituds d'un acadèmic espanyol al servei de l'MI5, el servei d'intel·ligència del Regne Unit. El flux de pensament del narrador, enrevessat, intel·ligent i picardiós com en moltes altres novel·les de l'escriptor, brillava especialment en les distàncies llargues: les 1.600 pàgines del tríptic són de les més elogiades de la seva obra. Després de Los enamoramientos (2011), que va guanyar el Premio Nacional de narrativa –però l'autor el va rebutjar–, van arribar Así empieza lo malo (2014) i l'últim díptic de la seva producció, una altra història d'espies, refistolada i a estones emocionant, integrada per Berta Isla (2017) i Tomás Nevinson (2021).

El febrer passat, Javier Marías va publicar el seu últim recull d'articles, ¿Será buena persona el cocinero? "Som una societat desenfadada i, a més, en fem bandera (tot i que estiguem sempre enfadats)", es queixava al pròleg. Els últims anys, l'autor havia mostrat opinions crítiques amb el feminisme, el moviment Me Too i l'independentisme català, entre altres temes. "Ens trobem en l'època més hipòcrita que he conegut. Tothom vol ser virtuós i impol·lut, donar una imatge exemplar d’un mateix. Però això és impossible. Quan demanem transparència en tot ens equivoquem", afirmava l'autor, que al seu regne de ficció va conrear la incertesa, el dubte i el secretisme amb mestria.

'Corazón tan blanco' Publicada el 1992, poc després de fer 40 anys, 'Corazón tan blanco' es va convertir en el primer gran èxit internacional de Marías, esperonat pel fet de convertir-se en best-seller a Alemanya. Traduïda a quaranta llengües, la novel·la explica, en l’estil reflexiu i meticulós marca de la casa de l’autor, els dubtes d’un home de mitjana edat que comença a indagar en el seu passat familiar durant el viatge de noces a Cuba.

'Mañana en la batalla piensa en mí' “Nadie piensa nunca que pueda ir a encontrarse con una muerta entre los brazos y que ya no verá más su rostro cuyo nombre recuerda”: així arrenca aquesta novel·la de 1994, on un guionista de televisió i ‘escriptor fantasma’ de discursos es troba en una cruïlla vital que precipita els seus pensaments. Acabat de divorciar, és a punt de cometre adulteri amb una dona casada i mare d’un nen de dos anys quan aquesta mor de sobte al llit.

'Tu rostro mañana' Marías va ser un enamorat de les històries d’espies. A l’hora d’incorporar-les a la seva narrativa no va dubtar en relaxar l’acció fins a extrems insospitats, fet que converteix la trilogia 'Tu rostro mañana' (2002-2007)en una obra singular i, alhora, en un llibre que no és apte per a lectors impacients. El personatge principal, Jaime Deza, ja apareix en una novel·la prèvia, 'Todas las almas' (1989). Aquí treballa per a l’MI5 des d’Oxford.

'Así empieza lo malo' Una de les novel·les més llamineres de l’última dècada creativa de Marías va ser 'Así empieza lo malo' (2014), on explica una història a dos temps: d’una banda hi ha l’aprenentatge d’un jove en el Madrid de la Transició a casa d’un director de cinema que recorda al cineasta Jesús Franco -tiet de l’autor- i Juan Benet -un dels seus millors amics-; de l’altra hi ha la maduresa d’aquell narrador, en què es recrimina haver optat per una vida marcada pel silenci.