Amb la pers­pec­tiva del temps, el pres­tigi de la novel·la ha aug­men­tat més enllà d’haver estat un gènere d’entre­te­ni­ment, que no és cap pecat. També amb la pers­pec­tiva del temps, els noms dels grans nar­ra­dors han creat un cànon, que va de Cer­van­tes fins a Proust i Joyce, aquest últim en plena avant­guarda, i pare de Faulk­ner i altres mes­tres del segle XX. Al cos­tat de la tra­dició fran­cesa i ita­li­ana, dues noves lite­ra­tu­res han tin­gut un paper deter­mi­nant: la russa i la nord-ame­ri­cana, amb el gran mes­tre Her­man Mel­vi­lle en el cen­tre del pano­rama, sobre­tot amb la novel·la Moby Dick, obra d’infi­ni­tat de lec­tu­res. Mel­vi­lle, però, no s’acaba amb Moby Dick, sinó que abasta un cor­pus de novel·les, que acom­pa­nyen per­fec­ta­ment l’obra mes­tra. Gràcies a la per­sistència de la petita edi­to­rial mallor­quina Quid Pro Quo ens arriba Les Encan­ta­des, que agafa un dels temes pre­di­lec­tes de l’escrip­tor de Nova York, el mar. Tal com pre­sen­ten els edi­tors, l’autor par­teix d’un mate­rial que coneix de pri­mera mà, perquè, quan era jove (cap als trenta anys va dei­xar de viat­jar), un vai­xell bale­ner on era un mari­ner més va fer escala a les illes Galápagos (1841). Uti­litza la infor­mació que en va aple­gar per fer un retrat simbòlic d’aquest indret que ens endinsa en les pro­fun­di­tats de la psi­co­lo­gia i la sen­si­bi­li­tat huma­nes d’una manera vigo­rosa i fas­ci­nant, per com tenyeix de sen­ti­ment –lúgubre, depri­mit– la des­cripció d’una part de la natura mine­ral i zoològica de les illes. Mel­vi­lle els atorga una trans­cendència espi­ri­tual tan intensa que no sabem si pro­vo­quen la nos­tra reacció deses­mada els objec­tes i la vida trista dels objec­tes que ens explica el nar­ra­dor o la nos­tra pròpia tris­tor, que el text pot­ser només es limita a recal­car. La força amb què Mel­vi­lle ens inclou com a lec­tors en la psi­co­lo­gia, en l’estat d’ànim dels per­so­nat­ges (a Les Encan­ta­des són per­so­nat­ges mine­rals i les tor­tu­gues gegan­ti­nes), sem­pre d’una mor­bo­si­tat inqui­e­tant, és gai­rebé omni­pre­sent en tota la seva obra.

L’obra està traduïda pel veterà ega­renc Pep Julià i té un epíleg del savi mallorquí Cristóbal Serra. Serra apunta de bon començament que. fill d’un comer­ci­ant que morí boig i endeu­tat i net d’un il·lus­tre gene­ral de la Revo­lució (1776), Her­man Mel­vi­lle va néixer a Nova York el pri­mer dia d’agost del 1819. De molt jove, va sen­tir l’atracció dels nego­cis que havien des­as­sos­se­gat al pare i el van por­tar a la follia i la ruïna. Aquesta atracció explica que, als 17 anys, el tro­bem encar­re­gat de la direcció d’una fàbrica de fel­tres i pells. En la banca d’un oncle seu, Peter Gan­se­vo­ort, el tro­bem com a ofi­cial del negoci ban­cari. El veiem, després, aban­do­nar aquesta feina per entre­gar-se a l’explo­tació d’una granja, també pro­pi­e­tat de l’oncle, fins que, un bon dia, ingressa com a mes­tre en una modesta escola. Durant els anys de docència, pobra­ment retribuïda, pros­se­gueix els seus vagues i esporàdics estu­dis, trun­cats momentània­ment per vaga­bun­de­ries a la recerca de millor for­tuna.

La vida de Mel­vi­lle, com la de Cer­van­tes, no va ser fàcil, i algu­nes d’aques­tes obres dures, sovint feréste­gues, així ho demos­tren. Hem de valo­rar que Moby Dick està datada el 1851 i Les Encan­ta­des, el 1854, és dir, un període pletòric en una obra que dura gai­rebé mig segle, des del 1846 fins al 1891, quan publica l’últim lli­bre de poe­sia. Serra apunta la lec­tura i estudi fona­men­tal de la Bíblia per ges­tar les seves obres de la dècada del 1850, posant l’exem­ple del vers del lli­bre de Job: “Pots atra­par amb l’ham el Levi­a­tan?” A Les Encan­ta­des, també inci­deix en la faula dels ani­mals: “Les pàgines que Mel­vi­lle con­sa­gra a les fei­xu­gues, arcai­ques i pètries tor­tu­gues de les Encan­ta­des ens donen la idea que el món ani­mal, per altra part tan obs­cur, es pot veure com una imatge inno­cent de les ànimes clau­su­ra­des. L’ava­tar de la tor­tuga, amb la seva mirada entris­tida i enter­bo­lida per mil·len­nis de dolor, ens comu­nica la impressió d’una ànima empre­so­nada per la matèria. La tor­tuga és, per a Mel­vi­lle, un mis­teri ombrívol, un món immens de muts dolors. La idea de la con­dem­nació està omni­pre­sent en Mel­vi­lle, que, des de la seva infan­tesa, es va veure llançat al golf de la pre­des­ti­nació puri­tana.” En les dife­rents parts del lli­bre, cel i infern ens fan gra­vi­tar per illes de pira­tes, on les tor­tu­gues i els ocells som nosal­tres matei­xos.