.

"Amb la pura imaginació un escriptor no en té prou. La creativitat és la capacitat d'observació i associació", deia Josep Maria Espinàs coincidint amb la publicació d'Una vida articulada, antologia de les més d'onze mil columnes que va publicar a la premsa durant quatre dècades, fins a la seva retirada el 2019, sense fer soroll, quan ja tenia 92 anys. L'autor barceloní, nascut el 7 de març de 1927, ha mort aquest diumenge als 95 anys i deixa una obra extensa, de gairebé un centenar de llibres, que va arrencar el 1953, amb la novel·la Com ganivets i flames, premi Joanot Martorell, guardó que, a partir de 1960, es convertiria en el premi Sant Jordi. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha recordat l'escriptor com "un dels grans" de la literatura catalana, i ha subratllat el seu paper com a "cronista de paisatges quotidians i de la vida del país".

La trajectòria d'Espinàs, per tant, va començar avalada per una distinció que el col·locava, amb només 26 anys, al centre de les lletres catalanes, encara molt debilitades a causa de les restriccions i prohibicions imposades pel primer franquisme. "Si escriure és un ofici, i es dominen les bases d'aquest ofici, en principi és bo, i natural, que un escriptor escrigui molt", explicava l'autor, que en més de sis dècades de trajectòria va treballar tots els gèneres: la prosa de ficció –amb exemples notables, com Combat de nit(1959)–; les memòries –des de l'emotiva El teu nom és Olga (1986), sobre la seva filla amb síndrome de Down, fins a El meu ofici (2008)–; la prosa de viatges –amb la col·lecció de viatges a peu, en procés de reedició a La Campana–; també el teatre (És perillós fer-se esperar, 1959) i el retrat literari (Relacions particulars, 2007). La poesia se li va resistir en format llibre, però cal recordar que Espinàs va ser un dels impulsors i fundadors dels Setze Jutges el 1961, i que a més de compondre i cantar cançons pròpies, per a adults i per a infants, va versionar Georges Brassens al català.

El paper de Josep Maria Espinàs en la recuperació del català com a vehicle d'expressió literària és tan transversal que, a més dels llibres, els articles i les cançons va posar lletra a l'Himne del Barça el 1974. Encara no tenia 50 anys, però ja era un dels referents indiscutibles d'una generació que incloïa Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Jordi Sarsanedas i Joan Perucho. Amb tots ells va compartir llibre el 1958, Cita de narradors. "És transparent, amb una transparència que, injustament, massa sovint ha estat anomenada senzillesa o facilitat. La seva obra és clara, com cal que sigui", afirmava Joan Triadú, dels crítics de referència de l'època, el 1971.

Espinàs va passar de ser un dels grans exponents del realisme compromès –juntament amb Estanislau Torres, Joaquim Carbó, Maria Beneyto i Víctor Mora– a interessar-se també per la prosa de no-ficció. Novel·les com La trampa (1956), Combat de nit i L'últim replà (premi Sant Jordi, publicada el 1962) van donar pas a Viatge al Pirineu de Lleida (1957) i Petit observatori (1971). La prosa d'Espinàs assolia bons resultats ja fos a través de la introspecció psicològica de les novel·les com de la capacitat d'observació, guiada per una curiositat incansable, que el va portar a escriure una columna diària des del 1976 –primer a l'Avui, més endavant a El Periódico-, a viatjar arreu del món i a dedicar llibres tant a objectes quotidians (Els nostres objectes de cada dia, 1981), a Barcelona (Barcelona, blanc i negre, 1964), a uns grans magatzems (Viatge pels grans magatzems, 1993) i, finalment, també a ell mateix, en una última etapa de llibres de memòries que van arrencar amb El nen de la plaça Ballot (1988) i inclouen El meu ofici (2008), Entre els lectors i jo (2011), A ritme del temps (2015) i La vella capitana (2016).

Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, Espinàs va exercir d'advocat fins al 1955, moment en què va entrar a treballar a l'editorial Destino, propietària també del setmanari del mateix nom, on l'autor va col·laborar també durant anys. Una "escena pintoresca" d'aquells anys –que l'autor recolliria molt temps després a El meu ofici– va ser la trobada entre Espinàs, que acabava de guanyar el Joanot Martorell amb Com ganivets i flames, i José Manuel Lara, president de Planeta. L'editor li va fer saber que estava interessat en la seva obra amb aquestes paraules: "¡Espinàs! ¡Pásate por el despacho, hombre, para que te pueda magrear un poco!".

El 1985 va fundar, juntament amb Isabel Martí, l'editorial La Campana, des de la qual van descobrir al gran públic autors com Carles Capdevila, Albert Om, Carles Porta i Albert Sánchez Piñol, que amb La pell freda (2002) es va convertir en un fenomen en català –més de 150.000 exemplars venuts– i també en un dels autors més traduïts del món de la literatura catalana (amb 37 versions fins ara). "Quan nosaltres vam començar, el llibre en català el feia la gent que havia heretat un cert esperit combatiu amb la llengua i la cultura catalanes. No interessava ningú més", recordava Isabel Martí el 2019, poc després de la venda de l'editorial a Penguin Random House.

Des de La Campana, Martí i Espinàs van descobrir també als lectors catalans autors com Jonas Jonasson, R.J. Palacio –autora de Wonder–, Elena Ferrante i Goliarda Sapienza. I des del 1985 han aparegut una quarantena de títols d'Espinàs, des d'El teu nom és Olga –setè títol de l'editorial, del qual es van vendre 100.000 exemplars i es va traduir a nou llengües– fins a la totalitat dels viatges a peu o els contes d'Un racó de paraigua (1993).

"Tinc la impressió que jo no escric per a una majoria ni per a una minoria, i això és una limitació com les altres, no una tria, encertada o desencertada", afirmava a El meu ofici. Potser la seva obra no ha assolit el prestigi de la de Mercè Rodoreda i Joan Sales, però ha comptat amb el suport incondicional de milers de lectors. Potser per això es mantenia a una certa distància del món literari –deia que no tenia cap amic escriptor– i afirmava: "Soc un impur, i la sovint menystinguda impuresa em dona la llibertat".

.