Entrevista a l'autor, que ha escrit 'El príncep i la mort' (Folch&Folch) un llibre sobre la mort del seu fill Marc, de deu anys

Daniel Vázquez Sallés (1966), periodista i escriptor, ara també gestor dels drets del seu pare, Manuel Vázquez Montalbán, ha escrit un llibre molt dur, i molt contingut alhora, sobre el seu fill Marc, que es va morir a deu anys. Durant el procés, Daniel Vázquez Sallés es divorcia i entra en una clínica de desintoxicació. L’obra, El príncep i la mort (Folch&Folch), escrita en una illa grega de tres-cents cinquanta habitants, explica la personalitat plena de llum d’un nen ple de ganes de viure, les persones que van ajudar a fer que en Marc, nascut amb dues malalties rares, acabés parlant o controlant el seu esfínter, i alhora és una crítica contundent als metges que no van saber operar com calia i després van negar el seu error. Error que, segons el pare, va acabar causant-ne la mort. Daniel Vázquez Sallés rep VilaWeb davant la pastisseria Foix de Sarrià.

—El meu fill Marc. Marc Vázquez Rodríguez, que deia ella. Un nen que va néixer a l’Hospital Sant Joan de Déu. En principi tot havia d’anar bé, però vint minuts després d’estar a l’habitació, vam veure que tenia problemes. Va començar un calvari que va durar anys, tot i que el nen ho encarava tot amb una intel·ligència emocional bestial i amb una valentia que ens va sorprendre a tots. En dic el príncep, perquè era un lluitador. I perquè em recordava la innocència del petit príncep de Saint-Exupéry, a l’hora de descobrir coses.

—El meu fill no havia de morir. Hauria pogut anar al meu enterrament si no hagués estat per aquest bacteri. Se n’hauria pogut sortir.

—L’Ondine és una síndrome que afecta la respiració. Quan ens adormin, el cervell ordena de continuar respirant. El seu no ho feia. Per tant, quan el nen entrava en son profund, deixava de respirar. I tenia una parada cardio-respiratòria. Havia de dormir amb un aparell que l’ajudava a respirar. Amb el temps, es va controlar bastant. El que es va complicar va ser el segon síndrome, de Hirschsprung, que afecta l’intestí. El còlon. I això s’ha d’operar. I havia de ser la part més fàcil, i amb el temps, va resultar la més complicada.

—No. No parlava perquè en el fons som animals que necessitem energia. I parlar és energia. Ell la destinava tota a l’intestí, el segon cervell, que en diuen. I el tenia molt fotut. Tota l’energia, cap allà. Per això, quan li fan una operació en què recupera certa motricitat a l’intestí, i comença a aprendre a controlar-se, comença a parlar. Va lligat.

—Sí. Això ho he escrit. Vam veure moltes coses estranyes. Molta urgència en segones operacions. Mitges mentides. Vam veure que la intervenció per a solucionar el Hirschsprung va afectar l’esfínter. Al nen, al cap de vuit mesos, li fan aquesta operació, que havia de ser l’operació de les operacions, ens havien dit que durant un mes esperaríem per fer la segona part. Doncs al cap de tres dies, la fan. Estrany. A partir d’aquell moment, va tenir molts problemes d’incontinència. I una cura dificilíssima. Com que era incontinent, en van sotmetre a antibiòtics, que van debilitar molt l’intestí. I el bacteri que el va matar, com tots els bacteris, va a parar als llocs que l’organisme té debilitats. Per això l’operació mal feta és clau.

—Vam acabar coneixent molts metges. I en una època que era moda el doctor House, i hi havia molt housisme. Housisme és aquesta duresa del metge, en què els pacients i els pares són una mena d’estris per a mostrar la saviesa dels metges. Uns instruments. Hi ha molta competència, i la necessitat de mostrar que ets un gran metge, en un camp tan difícil, com el de les malalties rares, i en què cada pas endavant et converteix en una eminència. Trobaves metges que volien demostrar les seves teories.

—Que el nen, tot i els problemes de respiració, podria dormir a la nit, i no li calia una traquectomia. El forat que es fa al coll per on es pot respirar. A França, el primer pas que fan és aquest, amb els d’Ondine. Amb un dia o dos de vida. Nosaltres vam tardar molt més a posar-li perquè la doctora C. no ho creia convenient.

—Em vaig adonar de quina mena de llibre llegia amb l’escena de la mare a terra cridant espantada: “El meu fill ha mort, el meu fill ha mort.”

—Aquell dia va ser terrorífic. El nen se’t mor als braços i no hi ha manera que li entri l’aire. El pas era bloquejat. I com que no portava traqueotomia, no hi havia via d’entrada. I se’m va morir el nen als braços. La seva mare es va llençar a terra cridant: “El meu fill ha mort, el meu fill ha mort.” I és aleshores que dins el teu cap entra la bèstia. Fots el nen sobre el canviador. És la vida del teu fill a les teves mans. O la no-vida del teu fill a les teves mans. Un punt molt destructiu. És a dir, la decisió pot ser: ho deixo, perquè el nen s’ha mort. Tenia la cara de color negre. O dic: no té sentit, que es mori; fa un minut era als meus braços. I va ser una decisió de mig segon. I vaig fer-li la respiració assistida. I se’n va sortir. I es va salvar. Li vaig prémer el pit, aire a la boca, i aleshores va aparèixer una guspira dins els ulls. Vaig dir-me li ha entrat vida. Pel nostre cap passen unes coses… Per mi era una injustícia que el meu fill morís sense haver vist dibuixos animats. Crec que en tenia dret. Pensava això tota l’estona.

—L’endemà, a l’hospital. I allà van haver de ser cinc metges que el reanimessin. Em felicitaven per allò que jo havia fet sol. Felicitats? Fills de puta. És una de les putades més grans que m’ha passat a la vida: tenir la vida del meu fill a les mans. Vaig estar dos anys molt perdut a partir d’aquest moment. Molt perdut.

—Perquè va ser un torcebraç molt bèstia amb la mort. Poso d’exemple el poltergeist. Se t’han endut el teu fill, i tu entres en una cova negra. Entres, l’agafes, i el portes cap a la vida. Aquest esforç que fas per tornar el nen a la vida, perquè el nen era mort, tenia la cara negra, aquest esforç que fas, em va deixar mentalment esgotat.

—En Marc em va curar. El meu fill no és culpable de les meves addiccions. Sóc de l’escola que creu que l’addicció no és cosa de l’entorn. Neixes amb una part del cervell atrofiada. Sóc un addicte des que vaig néixer. He portat les relacions amoroses, les tristeses, com una addició. El meu fill em va servir, també; el seu dolor era molt addictiu. Però, alhora, em va ensenyar a estimar la vida. Veure un xaval que lluita tant per viure. I que quan li deies: “Com estàs?” Et deia: “Estic viu, pare. Estic bé.” Hòstia, amb el petit. T’ensenya una altra manera d’entendre la vida. Em va servir d’exemple.

—La perdia d’una manera lamentable.

—Era addicte a l’alcohol. I després, cocaïna. Però més alcohol. Al final, alcohol. Comences a beure d’una manera social, i arriba a un punt que no pots circular sense haver begut.

—La condició d’entrar va ser parlar amb el meu fill cada nit per WhatsApp. I que la meva ex, la mare d’en Marc, hi estigués d’acord. Perquè la deixava a ella sola amb el nen. Ells vivien a Madrid i jo, a Barcelona. Ens havíem separat feia poc. Cada mes m’hi estava molts dies, a Madrid. Molts. Ara ja no podria. Vaig entrar el 2018 a la Institució Hipòcrates. Des d’aleshores, no he tocat l’alcohol ni estupefaents. Res.

—Li deia coses boniques, i ell estava content de veure el seu pare. Deia “papa”, però no deia frases, com va dir més tard.

—No. Era que jo, a Madrid, intentava de no consumir. I aleshores tenia síndrome d’abstinència. I és un estat constant de nervis. Pensava que era ansietat. Però quan et comença a tremolar la mà, ja no és ansietat. És una altra cosa.

—Frase del llibre: “Quan vaig sortir de la clínica de desintoxicació, vaig desterrar l’odi, vaig desestimar el desig de glòria, vaig abraçar l’ombra del meu pare dibuixada pels falsos fidels de la seva memòria, em vaig oblidar de Twitter, i qualsevol plataforma per a satisfer l’ego.”

—Tot això, sí. Vaig canviar de prioritats.

—Jo vaig entrar al centre odiant molt. Odiava. Formava part del meu caràcter d’addicte. Veia un debat televisiu, i m’encenia. Vaig canviar. Ara només llevar-me em faig el llit. Abans, no. I a partir d’aquí, construeixo el dia. A l’illa grega on vaig escriure el llibre vaig construir el dia d’una manera molt cartesiana.

—En aquest moment que es parla tant de l’heteropatriarcat, i aquestes coses, la figura del pare, l’home, és considerada com una espècie d’afegit en el lot. Un senyor que és per allà. I dius, home. Faig torns de vint-i-quatre hores. Si m’haguessin donat una masia d’ajut psicològic, com a ella, hauria estat més bé.

—N’he tingut a trenta-un anys, a trenta-cinc, a quaranta i escaig. Teràpies de grup al centre d’addicions, que són acollonants. Són grupals. És quedar-se sol davant els altres. Et despullen pertot arreu. Pots mirar de defensar-te, però són vuit sobre teu. I són molt apassionades. Bestials. I amb la mort del meu fill, estic amb un terapeuta que em tracta el dol.

—No sé si no em va saber llegir ell, o sóc jo que no em vaig saber explicar bé. Havia d’escriure cròniques dures, amb certa mala llet. Anava a una festa de Planeta, per exemple. I directe a l’hospital. Fill a l’UCI. Havia fet moltes cròniques amb l’ordinador damunt del llit del meu fill a l’hospital.

—El vostre fill acaba parlant, tot i que molta gent us va dir que no ho faria. I acaba controlant les evacuacions intestinals, i anant amb calçotets. Contra els presagis d’alguns. Persones clau de l’èxit.

—La Blanca. La logopeda de Madrid. Mallorquina. Una noia fantàstica. Confiava molt en el nen. Era un nen molt bloquejat. Els primers tres anys de vida, a l’hospital. La primera paraula que va dir va ser peu. I estableixen el lligam.

—Primer gran amic del meu fill. L’únic. El meu fill tenia una relació amb els nens estranya. Se sentia poc protegit per ells. Molta inseguretat. Se sentia observat. Però el dia que va conèixer l’Arturo, ja ho vaig veure, que seria important. En Marc repetia frases seves. A les vostres ordres, capità.

—La meva ex ho va dir. Allò que no havia aconseguit l’avi franquista, ho aconseguirà el nét. Pobre nen, víctima de l’ambient familiar.

—La Judit havia estat a casa quan el meu fill gran, el germanastre d’en Marc, tenia vuit mesos. Una dona que és tota alegria. I quan en Marc venia sovint a Barcelona, vaig voler comptar amb ella. És una dona immigrant, superculer, casada amb en David, un independentista de pedra picada. Una dona que va aprendre a llegir en Marc. A llegir-li el color dels llavis. Els moviments, si li feia mal el cul, saber-li connectar la màquina, i netejar-lo.

—Tres. Maria Àngeles, doctora del Maria Jesús, a Madrid. El doctor Santamaria, de la Paz. I el Lewit, que amb el Santamaria aconsegueixen que comenci a controlar les evacuacions amb una operació. Van trobar una mica d’esfínter sa, i això va ser clau.

—A un metge li demano que em digui les coses. I em digui el què. Si no les diuen, dono voltes, i sóc capaç d’arribar a conclusions equivocades. Les mitges veritats són mortals. Si a l’operació de Sant Joan de Déu em diuen: “Ha sortit malament”, tal com sóc, no els hauria posat un plet. Un metge es pot equivocar. Per això no seria mai metge. La responsabilitat és brutal. La vida d’un pacient a les teves mans. Doncs res, tu. Un any marejats. Et pots creure que se li carreguen l’esfínter i la paraula esfínter no me la diuen en un any?

—Sí. És un dolor.

—Aquesta sí. Em va recordar Nabí, on vaig anar als anys setanta. Però el Princesa Sofía i el Cisen no se’n van sortir. La primera em recordava les trobades de famílies feixistes que un cop l’any reunien diners per als pobrets. I arribava la Collares. Aquesta cosa d’alta burgesia madrilenya. Als nens especials, si no els estimules, no els recuperes. Ells els aparcaven. Podent-los recuperar, els aparcaven.

—Lamentablement, només va estar-hi només sis mesos. Fins que es va morir. Va funcionar perquè estudiaven els alumnes un per un. I li veien les possibilitats. I li van donar confiança. I el nen es va sentir feliç i sobretot sense perills externs. Anava a l’escola amb una energia brutal. També et dic que al Princesa Sofía va tenir mestres fantàstics.

—No és una novel·la sobre l’amor, o el desamor, que poguéssim haver tingut nosaltres. És un llibre sobre en Marc. I la seva mare va ser el seu pilar fonamental. I la seva salvació. I vaig aprendre molt d’ella. Va fer un esforç brutal, i es va jugar la salut en els deu anys. I mira com era el meu fill. La primera vegada que va dir “em trobo malament” tenia deu anys. I aleshores es va morir.

—Per primer cop ens diu “em trobo malament” i es mor al cap de quatre dies. El bacteri el va matar.

—Ho dic. Però mira, fa un mes hi vaig tornar per primera vegada. Amb el meu fill gran. Una pel·lícula molt bèstia sobre un restaurant en una illa deserta. Havia deixat d’anar al cinema, sí. Anar-hi amb en Marc era brutal. Ell va aprendre de la vida gràcies a la pantalla del portàtil, perquè els primers tres anys va viure a l’hospital. I al cap de tres anys, ja fora, el vam portar al cinema. I quan s’emocionava amb una seqüència, tancava els ulls, i em feia un petó. M’abraçava. El cinema era com un moment màgic. També he tornat als camins de Vallvidrera, que feia amb ell. També m’ha costat. Tinc una gosseta i faig els camins sagrats que feia amb ell.

—El Puig, molt més simpàtic que el Demon. I els cridava: Puig, Demon! Pui, Demon!

—Ens vam conèixer a la facultat quan tenia divuit anys. Adorava en Marc. La persona que em va acompanyar al centre d’addicions. I cada divendres venia, amb la meva mare, a les reunions setmanals.

—Un boig fantàstic. Italià. Anava de director de comptes. Publicista. Va acabar abandonant-ho tot. I ara fa feinetes, conferències, i llibres. Una de les persones més amables que he conegut mai.

—El llibre serveix per a explicar qui era en Marc. Hi ha moltes vides que no es mereixeran una entrada a l’enciclopèdia, però són molt importants. La gent del seu voltant va aprendre què era l’amor per la vida. O gaudir. O el dolor. Era un nen que donava molta llum. Hem tingut un savi.

—Grècia és el meu Rosebud. On vaig ser feliç. I com a fill de pare polititzat, vivíem en el franquisme amb certa por. Anàvem de viatge a Grècia, la llibertat. Per mi era estar lliure de perill i amb els pares. Forma part del paradís de la meva infantesa. I quan va morir el meu fill, vaig voler trobar una illa grega tan petita, tan petita, tan petita, que només hi hagués la possibilitat d’escriure sobre ell, i estar amb ell tot sol. Sense res a agafar-me. Hi vaig arribar un primer de febrer. Un policia em va dir: “Aquí es ve a l’estiu, no al febrer.” A Grècia et penses que hi trobaràs el Sirtaki. I era l’illa més silenciosa. Tres-centes cinquanta persones. Cinc quilòmetres quadrats. Parlava poc amb la gent, amb el traductor de grec. Em trobava estrany, com Mr. Bean.

—Ara porto els drets del meu pare, escric articles al Comer de La Vanguardia cada quinze dies. I hem acabat un especial en una revista de cinema. I de llibres, ara escric una altra cosa, per desmitificar els vuitanta. Oh, sí, feia EGB. I ara! Vaig fer la mili el 1987. Surto de la UAB a les dotze. A les sis sóc a Saragossa i ens diuen: “Separeu-vos un metre, com si tinguéssiu la sida, polacos!” El llibre hauria de començar així.

Foto: Adiva Koenigsberg