El pas del temps, la natura, plena de símbols, i els records que conserva la memòria. Tres temes que impregnen els versos d’Un llum que crema (Proa), el novè poemari de Jordi Llavina (Gelida, 1968), que li va valer el Premi Carles Riba de poesia 2022. “Poemari”, una paraula que precisament ell mateix evita utilitzar per considerar-la un “mot fantasma” i que reflecteix una preocupació per la llengua, les paraules, i el seu poder, que el recull també fa evident. En diguem poemari o no, per les pàgines d’Un llum que crema hi desfila l’observació aguda i enfocada del món natural, que el poeta filtra amb una mirada fixada en el pas del temps; li serveixen tant una magrana com la tasca pacient de les formigues buscant aliment al sòl d’un bosc. Però també hi ha espai per a temes de més alta volada, com la recuperació del vaixell Endurance, enfonsat en les aigües de l’oceà Antàrtic durant un segle, o fins i tot per a d’altres d’actualitat com el conflicte d’Ucraïna. La guerra és “el fracàs de la paraula”, sentencia Llavina, que explica que és capaç de llegir mentre passeja.

Totalment. Jo no sóc de mar ni de costa. Sempre he tingut molt present la naturalesa. És molt a prop de casa meva i en deu minuts caminant trobo vinyes i bosc. Per mi això sempre ha estat molt natural. També hi ha una necessitat, una necessitat de silenci. Jo faig classes en un institut i cada vegada m’importuna més el soroll i el xivarri. Si tu passeges per una vinya o un bosc hi ha el soroll habitual dels animals que eventualment hi poden ser, però hi ha silenci.

És curiós perquè ara fa poc llegia un llibre molt bo del John Fowles, L’arbre. És una persona que vivia en un suburbi de Londres, però defensa una naturalesa selvàtica i embardissada. I té una idea amb la qual no estic gens d’acord que diu: “per què tenim aquesta necessitat imperiosa de conèixer el nom de les espècies, de les flors i els arbres?”. Ell ho entén com una manera d’apropiar-se’n l’ànima o l’essència. Jo ho entenc com a tot el contrari, com la forma de respecte que els podem tenir. De fet, hi ha un poema, a Un llum que crema, que va d’això.

Eugenio Andrade deia que un bon poeta hauria de conèixer els noms de les flors i els arbres. És molt difícil, però podem tenir aquesta aspiració. El que vull dir és que per a mi, el fet de conèixer el nom de tots aquests elements de la natura és una forma d’acompanyar-la i estimar-la millor.

Sí, la de la magrana per exemple. Jo passejant m’he trobat animals morts i altres que s’alimenten d’ells. És allò de la carronya de Baudelaire. No hi ha una moral en la natura. Els elements de la natura que no són humans, segueixen un instint perquè tenen la necessitat peremptòria de viure. A la natura hi ha molts símbols, de mort, de lluita impietosa dels uns contra als altres.

Per mi és una obsessió. En tots els meus llibres hi ha dos temes que són preponderants: el pas del temps, d’una banda, i la memòria de l’altra. I el pas del temps és una tema que sempre m’ha interessat, potser obsedit. Llibre que tracta del temps, llibre que sé que m’interessarà, sigui poètic, filosòfic, etc. El temps és un misteri, com ho és la vida. Per què tenim la impressió que a partir d’una determinada edat va molt més de pressa? Això està relacionat amb l’ocupació que tens a cada moment i quan ets petit tens moltes menys ocupacions i deutes que quan tens vint anys. Som temps i el temps es reprodueix en el nostre envelliment, en l’enriquiment de la nostra mirada i esperit; ens determina.

I tant. Per mi és l’essència de la vida, no de la poesia sinó de la vida. Hi ha molta gent que no té consciència del temps i això, per una banda, està molt bé, però viuen com si ho poguessin fer il·limitadament. El temps ens determina, som éssers moridors. El meu amic Josep Maria Esquirol diu que no ens haurien de dir ‘els mortals’ sinó ‘els que neixen’. La cosa estranya és que hàgim nascut, aquesta conjunció atzarosa, fortuïta i gairebé miraculosa. Que morim, això ho sap tothom.

Per tant, la consciència aguda del temps sempre té una part de càrrega, per què ens recorda la nostra finitud.

És com una arma de doble tall. Et fa carregar un pes de consciència. Jo em llevo cada dia a tres quarts de cinc i camino una hora i vint minuts. Soc molt obsessiu amb les rutines. Tot això és per aquesta vivència del temps. La consciència aguda fa que tinguis sempre el rosec, el corcó que s’acaba i et burxa d’una manera una mica desagradable, però a la vegada és el que t’empeny a treure’t la son de les orelles i a aprofitar el que tenim.

Sents el mateix pes pel que fa a l’escriptura? Que has de seguir escrivint per què si no se t’acaba el temps?

De vegades el que sento és el pes d’haver escrit un llibre innecessari. N’hi ha algun del qual no em sento orgullós. Em passa des de fa uns quants anys i des que vaig començar a publicar poesia. D’altra banda, penso que si deixés d’escriure no passaria absolutament res i seria fins i tot natural. El que no seria natural seria per mi de deixar de llegir, que és el que més m’agrada fer. Però no sento el pes del temps en aquest sentit, no sé què vull escriure abans que em mori.

Comences el llibre parlant del vaixell Endurance, que va ser rescatat després de més d’un segle d’estar enfonsat. Com et vas trobar amb aquesta imatge?

El 2010 es va fer una exposició a Barcelona sobre l’expedició a l’Antàrtida de Shackelton. Ara fa poc, quan van recuperar el derelicte, el fet de veure que havia estat enfonsat més d’un segle i que s’havia conservat en un estat prou bo va ser curiós. Sobretot perquè al passamà de la barana del vaixell hi havia aquesta paraula: ‘Endurance’, resistència. Era com un símbol, el símbol de la memòria.

A vegades allò que creiem mort està viu, dius arran del vaixell. Els noms poden fer reviure les coses?

Ara hi ha una línia filosòfica que treballa molt amb l’etimologia. Si un grata en l’etimologia s'adona que el missatge mai no és innocu. Jo crec que ho faig, com a filòleg. Al llibre hi ha molt el desig de la paraula, de la llengua, de furgar-hi i de trobar-hi material. Hi ha moltes referències a la llengua i les paraules. En un moment dic, “el nom no fa la casa”, volent dir que hi ha un desacord entre el significant i el significat. Generalment, les coses que creiem que són mortes, ho són, però de tant hi ha alguna cosa que ens sorprèn.

Això va venir al començament del conflicte. Al principi tothom en parlava, tothom estava consternat, tothom feia grans escarafalls... Ara, al cap d’un any és com si tots l’haguéssim assimilat, com si no hi poguéssim fer res. És la visió de la guerra com el fracàs de la paraula. Faig servir també la memòria. Hi ha memòries enfrontades, perquè la memòria de Putin no és la memòria del silenci. Però en el fons, sigui un ucraïnès o un rus, el que mor és una persona i, per tant, això és un fracàs de l’espècie, mori per una bomba o per un dron, i també de la paraula.

Indiscutiblement. Els poetes anglesos de la Primera Guerra Mundial tenen poemes memorables i gens embellidors. Poemes que parlen de la decepció del soldat que serveix una pàtria i es planteja què són els ideals, si ell hi deixa la pell. I quin ideal mereix morir-te? Jo crec que cap ni un. La guerra la tracto molt tangencialment, no tinc elements per saber què està passant geopolíticament.  Però s’hauria de parlar de la guerra com s’hauria de parlar de problemes que són candents i que atempten contra l’ésser humà en conjunt i que l’envileixen. Defenso que la poesia parli també d’això.

És un mot fantasma, que en català no existeix, només en castellà. S’adapta i no passa res, però jo ho trobo lleig. Jo generalment parlo de poesies o de poemes, si és més llarg. Poemari no m’agrada com a paraula i no la faig servir mai. Alguna vegada en un escrit l’he combatut i tot, però tampoc m’hi faig fort.