Van ser les dones, i no els homes, les primeres a enregistrar el blues. I amb els seus discs de pissarra, són les dones les qui van crear aquest mercat musical. També tocaven elles els instruments (el piano, la guitarra, el banjo, la corneta, el trombó, la percussió...), i així mateix van formar part de les primeres orquestres de jazz. Algunes reeixien com a artistes, i moltes d'altres mantenien les seves famílies fent de minyones. Les dones eren les transmissores familiars de les cançons, dels balls, de les tradicions i de tot el que ara anomenem blues. Si avui, però, demanem a algú que digui noms d'intèrprets de blues, només sentirem esmentar homes.
Eren dones, negres i pobres i, inequívocament per la primera raó, mai se'ls dona vàlua als llibres i documentals que expliquen la història del blues. En tot cas, apareix el típic paràgraf on es diu breument que, en els inicis, hi va haver algunes dones negres que cantaven cançons de vodevil (com si no fossin blues). És una manera de fer fora del blues la dona, ja que van ser moltíssimes i, no només algunes, i el que en aquest cas havien fet era treure el blues dels carrers i portar-lo als teatres. Visibilitzar-lo. Si escoltem les lletres, veurem que, una vegada i una altra, aquestes dones ens estaven parlant de les condicions en què vivien, de com estimaven, de la seva sexualitat, com patien, com les maltractaven...
Tota aquesta història està explicada amb anècdotes, dades, lletres de cançons, discografia i fotografies, a l'extraordinari llibre de Grace Morales Damas del blues. Madres, reinas y emperatrices (Editorial Mileno, 2023). Ha estat una dona, blanca i de Carabanchel, apassionada de la música i de la història de les dones, qui li ha capgirat el discurs masculí del blues. Grace Morales és una escriptora molt estimada i seguida d'ençà que va fundar el mític fanzín Mondo Brutto (Ramón Galactus, un altre dels fundadors, escriu el pròleg del llibre).
A la introducció, Grace fa palès com una adolescent de barri pot acabar posseïda pel blues, i què l'empeny a identificar-se amb les lletres i vides d'aquelles dones. Explica per què una noia tan llunyana també pot sentir aquesta tristor i desesperació; com és capaç de saber què significa sentir-se com una bestiola estranya i veure's jutjada pels altres. Precisament, són les cançons, la música, el que genera aquesta universalitat.
Javier Pérez Andújar - ARA
