La poeta i gestora cultural Àngels Gregori (Oliva, 1985) arriba a València del seu poble natal capficada pels resultats de les eleccions municipals i autonòmiques al País Valencià, que deixen un panorama marcat per l'auge del PP i de Vox.
Com estàs?
— Desfeta. Que una formació com Vox tingui representació ens hipoteca els drets, la llengua i la cultura. I penses: "Què passaria si no tinguéssim la literatura?" La literatura ha donat testimoni a les dictadures, a les tragèdies, a l'horror, al retrocés social. El poema és un escut, una forma de blindar-se. Estic molt pessimista, però el que ens queda és la literatura, és la poesia.
Parlem, doncs, del teu nou poemari. Es diu Jazz (Proa) i hi parles de partitures d'ocells al fil elèctric i d'una orquestra de silencis. La poesia és música?
— Hi volia posar un títol ampli per donar espai al lector, perquè la poesia sempre es fa entre qui l'escriu i qui la reescriu a l'interpretar-la. I la poesia també és jazz perquè el que diferencia el jazz d'altres gèneres és la improvisació. Volia transmetre aquesta forma de ser i estar al món, una forma de migrar i de caminar, que és un poc deixada anar a l'atzar. Deia Walter Benjamin que saber-se orientar per una ciutat és molt fàcil, que allò més difícil és saber-s'hi perdre i, d'alguna manera, Jazz és això.
És una mena de jam session de referents nord-americans i valencians. Bishop, Dickinson, Brines, Piera...
— A mi no m'agrada gens dedicar poemes, però aquí ho he fet. Crec que això també és símptoma de fer-me major.
Parles com si no tinguessis 38 anys.
— És que porto molts anys publicant.
Hi fas sortir els amics.
— Al cap i a la fi, per a mi aquest llibre és com una celebració. I encara que parlis del fracàs, amb la poesia sempre guanyes. Hi ha una cita d'Emily Dickinson que encapçala el llibre, que diu que després d'un gran dolor ve un sentiment formal. La poesia és capaç de girar el dolor com un mitjó.
Com passa en altres llibres teus, està en trànsit constant entre Nova York, Oliva i Barcelona. No et quedes enlloc, la gent se'n va i els indrets desapareixen. Com és això?
— Els meus poemes són sempre en tres localitzacions concretes: Oliva, que és la base; Barcelona, que és la meva ciutat de formació, i Manhattan, Nova York, que és el barri on a mi m'agrada molt escriure, i és el lloc on vaig sempre a perdre'm per trobar-me. Sempre necessites una certa distància per escriure de certes coses. Des d'Oliva no puc escriure perquè la poesia és el sofà, però també és l'escala d'emergència, i jo per escriure sempre he necessitat una mica d'urgència. Tot és un trànsit, però a mi no m'agrada viatjar. A mi m'agrada sempre tornar.
"Tot es resumeix en les formes en què aprenem a retornar a casa", dius.
— Sí, un poema és com fer una maleta, ha de contenir allò més essencial.
Hi ha un poema que és diferent del que havies escrit fins ara, en el qual fas una recerca de la memòria del teu besavi.
— Per a mi és el poema més important que he escrit fins ara i el que més he tardat a escriure al llarg de la meva vida. Volia escriure un poema sobre Nova York i quan el vaig acabar d'escriure em vaig adonar que estava escrivint un poema sobre Oliva. Vaig pensar en la primera petjada que hi va fer algú meu a Nova York i vaig anar fins al Museu de la Immigració i vaig comprar el registre d'entrada de quan el meu besavi va emigrar a Nova York. Un dia estava mirant el dia d'entrada, el 19 de maig del 1910, i ho vaig posar a Google i aquell dia passava el cometa Halley. I a mi em va semblar una història molt bonica pensar que en un moment en què al cel s'anunciava la fi del món, el meu besavi, que no havia sortit mai d'Oliva, entrava a Manhattan caminant amb una maleta buscant-se una vida.
Empatitzes amb aquesta experiència migratòria.
— El poema sempre situa el poeta en una constant condició d'estrangeria, fins i tot amb la llengua. Tinc clar que nosaltres pertanyem a una literatura minoritària. Quan sento l'Ayuso apropiar-se de la paraula llibertat em situa com a estrangera perquè el concepte que jo tinc de llibertat no és el seu. I és el que es veu a venir amb els resultats de les eleccions, que no milloraran les coses, ni respecte a la llengua ni respecte a res.
És per aixó que escrius en català
— Quan vas als Estats Units o a Buenos Aires, ningú no et pregunta per què escrius en català. I, en canvi, a vegades me'n vaig a Alacant i em pregunten per què escric en català. Per què no hi hauria d'escriure? Vaig néixer dient cullera a la cullera i arbre a l'arbre.
Parles de poetes salmó i de poetes tonyina. Tu que tens mitja desena de llibres publicats amb premis com els Jocs Florals de Barcelona, dirigeixes festivals de poesia, ets jurat de premis literaris, expresidenta del PEN i membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ¿quin és el panorama actual? Hi ha algun peix d'aquests que descrius enorme amb ulls blaus que estiri generacions?
— Crec que actualment la literatura catalana i sobretot la poesia està passant per un moment envejable. És veritat que som un país sobretot de poetes i això ho diu sempre la Marta Pessarrodona, que sense els nostres poetes no seríem el país que som. La salut, la vitalitat, la qualitat de la nostra literatura és impressionant, i sobretot en els darrers anys s'està veient molt més enllà de les nostres fronteres amb traduccions, amb presència a festivals, amb lectors estrangers o, per exemple, amb fins on ha arribat Eva Baltasar. Sí, hi ha uns quants peixos d'ulls blaus en la nostra literatura. I gràcies també a aquests peixos podem dir que tenim tres generacions de poetes que estan escrivint, que estan reconeguts i que estan convivint d'una forma simultània, i això és importantíssim.
Potser no havia passat mai?
— És que crec que no.
Què ho fa, això? És resistència?
— Avui estic molt pessimista perquè el que ha passat al País Valencià és un retrocés importantíssim. S'està perdent l'ús social del català i s'està perdent a l'administració, s'està perdent a les universitats i s'està perdent als espais públics. Però, en canvi, el prestigi de la llengua en la literatura es manté intacte.
Quin seria el gran repte del sector literari català?
— Doncs el gran repte que crec que ja estem entomant és creure en nosaltres mateixos. La literatura catalana pot anar perfectament al costat de la literatura anglesa sense complexos.
Què va passar al PEN català?
— Quan vam entrar ens vam trobar unes irregularitats que significaven unes xifres molt grosses en el sector cultural. Nosaltres vam presentar a l'assemblea i als socis uns fets i uns números. Això va començar l'any 2018 i som al 2023 i les coses encara continuen així. Avança molt lentament. No sé què passarà, sí que sé que no hi podíem fer els ulls grossos perquè no es tractava d'una empresa privada, sinó d'una associació d'escriptors. Per a nosaltres va ser inadmissible. No m'agrada parlar-ne, però després de tot el cost personal que això ha tingut, passi el que passi, jo vaig fer el que havia de fer. I fer una altra cosa hauria sigut molt més fàcil.