Des del 2000 quan va ser guar­do­nat amb el premi Ciu­tat de Bar­ce­lona d’història per un lli­bre sobre l’Ate­neu Enci­clopèdic Popu­lar, Fer­ran Aisa (Bar­ce­lona, 1948) ha des­ple­gat una obra assagística intensa i ha esde­vin­gut un dels his­to­ri­a­dors més pro­li­xos del nos­tre pano­rama. Antic mili­tant de la CNT durant el període de la Tran­sició, Fer­ran –al cos­tat del seu germà Manel– van des­per­tar i man­te­nir l’Ate­neu, el van sal­var de tota mena de vicis­si­tuds –fins i tot un incendi– i el van con­so­li­dar com un dels espais de reflexió sobre movi­ment lli­ber­tari, repu­bli­ca­nisme i tota mena de saraus poètics.

Seria impos­si­ble citar les seves obres en aques­tes línies perquè no hi cabrien, però Aisa sem­pre té nous pro­jec­tes, com el que acaba de pre­sen­tar Lo Dia­ble Gros: L’anar­quisme con­tra la dic­ta­dura fran­quista (1939-1975). Mal­grat les seves 450 pàgines es tracta d’un bre­vi­ari, que recull l’acti­vi­tat del poderós sin­di­cat del pri­mers qua­ranta anys del segle XX quan ha d’assu­mir l’exili, l’intent de sobre­viure al dic­ta­dor, les tendències de l’exili i la repressió ful­mi­nant amb l’afu­se­lla­ment immi­nent de tots els líders dels comitès que que­ien en mans de la poli­cia. El defecte del volum és també la seva prin­ci­pal vir­tut, la bre­ve­tat. Aisa ens diu de bon començament que la seva apro­xi­mació “se cen­tra en la història de la CNT i del movi­ment lli­ber­tari tant a l’exili com a l’inte­rior de la Península, però va més enllà en incor­po­rar en la mateixa història els guer­ri­llers, els grups autònoms, els movi­ments obrers emer­gents i els movi­ments cul­tu­rals.

L’assaig arrenca amb la der­rota mili­tar, política, social i cul­tu­ral de la República i avança pels anys de l’exili amb la tragèdia dels camps de con­cen­tració a França i nord d’Àfrica, els camps d’exter­mini nazis, els vai­xells rumb a Amèrica, la Segona Guerra Mun­dial i la frus­trant reacció ali­ada després de la der­rota ale­ma­nya, la Resistència, la reor­ga­nit­zació del movi­ment, les escis­si­ons, la col·labo­ració amb els repu­bli­cans a l’exili, les reu­ni­fi­ca­ci­ons i les pre­sons fran­quis­tes. La mateixa experiència d’Aisa, que va conèixer molts mili­tants que tor­na­ven de l’exili –fins i tot fami­li­ars del seu barri xino natal– i que ha tin­gut accés a infi­ni­tat de docu­ments li per­met reco­llir “aspi­ra­ci­ons, vicis­si­tuds i espe­ran­ces” tant dels exi­li­ats com dels mili­tants que es van que­dar a Espa­nya, tant de la mateixa orga­nit­zació cen­tral com dels grups específics a la clan­des­ti­ni­tat, els maquis, els grups late­rals, el món cul­tu­ral, l’extra­va­gant pos­si­bi­lisme del cinc­pun­tisme, Defensa Inte­rior, els autònoms, el MIL, la pena de mort a Puig Antich, els estu­di­ants, la con­tra­cul­tura i el movi­ment obrer del dar­rer fran­quisme. Les con­fluències, les uni­ons, el desig de trans­for­mar la soci­e­tat, però també les incom­pren­si­ons i les llui­tes inter­nes són repas­sa­des dins un volum ben neces­sari per a les noves lle­ves de joves, lli­ber­ta­ris o no. Quan ens diuen que hi ha coses que cal­dria expli­car, aquest lli­bre podria ser una de les guies.