Dijous, 21 de novembre de 2024



Castellano  


Una crònica de la Barcelona Poètica
21/10/2023



(Foto:)
 
Quan va aparèixer als vol­tants del començament de segle, Fran­cesc Bombí-Vila­seca (Bar­ce­lona, 1975) va for­mar part de la gene­ració –per mi insu­pe­rada poste­ri­or­ment– de Merit­xell Cucu­re­lla, Edu­ard Escof­fet, Josep Pedrals i Núria Martínez Ver­nis. Més dis­cret que els esmen­tats, Bombí es movia amb la seva gui­tarra elèctrica dins del grup Trans­misèria, on com­bi­na­ven tota classe de pals i estils, però sobre­tot des de la poe­sia i la música, ger­ma­nes bes­so­nes, seguint la defi­nició d’Ezra Pound. Després, el nos­tre home va començar a col·labo­rar al suple­ment Cul­tura del nos­tre diari i la poe­sia va que­dar en un segon terme. Amb el temps es va incor­po­rar a l’edició i cor­recció del diari La Van­guar­dia, i la poe­sia encara va que­dar més enrere. Ha pas­sat gai­rebé un quart de segle, i Bombí recu­pera un dels seus vells lli­bres, Febre amb gel, “un expe­ri­ment”, però que com­bina les dife­rents arts que el poeta ha con­reat, també l’edició i la cor­recció, perquè el lli­bre està impe­ca­ble en les tres llengües en què va ser parit: català, cas­tellà i anglès. Al post­faci de l’edició, Bombí explica que el pri­mer poema va sor­gir l’any 2000 men­tre veia l’expo­sició de l’artista japo­nesa Atsuko Arai sobre la des­a­pa­rició de les cases del Raval. Recordo que més enllà d’obser­va­ci­ons sociològiques o de crítiques urbanísti­ques, per a molts bar­ce­lo­nau­tes i antics ram­blers, la des­trucció del barri xino va sig­ni­fi­car una ampu­tació biogràfica. Durant mesos vam assis­tir al suc­ces­siu ender­roc dels blocs que havien sig­ni­fi­cat l’ima­gi­nari d’una ciu­tat bas­tarda, que volia dei­xar de ser-ho. El rea­lit­za­dor José Luis Guerín va fer la pel·lícula En cons­trucción, i els poe­tut­xos de la ciu­tat vam esmo­lar les nos­tres lli­bre­tes perquè el crit no quedés abso­lu­ta­ment ennu­e­gat.


Dècades després, Febre amb gel és també el final d’un estil de vida a l’aire lliure, aquell situ­a­ci­o­nisme que prac­ticàvem per un barri con­dem­nat a mort des de feia anys. Els noms d’alguns il·lus­tres, Jean Genet, Maria Aurèlia Cap­many o André Pieyre de Man­di­ar­gues, s’incor­po­ra­rien al nomenclàtor de pla­ces i car­rers d’un barri que nai­xia soci­al­demòcrata, sense ànima, sense esma. Tota la resta, com diu aquell, ja només era poe­sia. I si lle­gim el lli­bre de Bombí amb aquesta clau, ens sor­pren­dran les decla­ra­ci­ons d’amor i les con­fes­si­ons que ens reve­lava (“Y mi emoción se vuelve llanto con pala­bras que no enti­endo”). Febre amb gel es pot lle­gir, així mateix, com la crònica periodística d’una ciu­tat en fla­mes, d’una ciu­tat que mira impas­si­ble i indi­fe­rent el que ha estat el seu racó ocult.


Fran­cesc Bombí ens diu que es era com una febrada incon­ti­nent de poe­mes reflec­tits en miralls dis­tor­si­o­nats: “Del pri­mer al dar­rer poema, el procés d’escrip­tura va aca­bar com havia començat i hau­ria resul­tat estèril l’esforç de seguir jugant quan ja s’havia aca­bat l’hora del pati.” Ha estat sig­ni­fi­ca­tiu que Cucu­re­lla l’hagi recu­pe­rat per a la seva col·lecció de poe­sia i que Bombí hagi obert el calaix d’aques­tes rum­bes deca­den­tis­tes, d’alt valor sen­ti­men­tal, lite­rari i periodístic.






   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2