Danza humana apareix en un moment on són rellevants conceptes com “extimitat”, segons el qual, sembla que les persones tinguem por d’escoltar-nos a nosaltres mateixes, i renunciem a una intimitat vertadera perquè necessitem compartir-ho tot. Un llibre com el teu emergeix per posar-hi remei?
No sé si per posar-hi remei, però, evidentment, és un llibre on hi ha una defensa de la intimitat. I no només una defensa teòrica, sinó també pràctica, en la mesura en què escric des de la meva pròpia experiència vital. A Danza humana tracto de plasmar això des dels cercles més íntims, sense arribar a l’obscenitat del “joísme”. És a dir, el fet de creure que totes les coses que un fa esdevenen el centre del món. Això no és la intimitat, sinó que és la capacitat d’estar en contacte amb el nostre interior, i al mateix temps estar alerta exteriorment.
Amb el llibre reivindiques que cal cuidar la memòria, però també tendir-li trampes, donada la seva arbitrarietat. El detall que tens, per exemple, de definir una sensació de quan eres nen, en el moment on observes un far i penses que és un finisterrae, em va desbloquejar aquest mateix record de la meva infantesa. No trobes que se’ns educa molt sota aquesta lògica accelerada i indigesta de superació de les etapes, mirant simplement cap endavant?
Vivim una època en la qual l’ésser humà, inventor de la tecnologia, s’ha vist abruptament desbordat pels seus darrers avenços, des de fa uns cinquanta anys. El moment clau és, des del punt de vista més espectacular i destructiu, quan l’home descobreix que pot autoaniquilar-se a través de la bomba atòmica. El que succeeix amb el que anomenem “noves tecnologies”, que s’originen a finals del segle XX, és que aquest desbordament porta l’home a no controlar els balanços entre psicologia i tecnologia, i, com a resultat, la memòria ha quedat molt desequilibrada.
(...)
Quan aquesta s’entrega a les màquines, la persona perd una importantíssima possessió, fet que es demostra des de la perspectiva cultural. La cultura no és erudició, sinó que té a veure amb la nostra capacitat d’establir relacions entre informacions. Actualment, a una persona se li pregunta qui és Rousseau, o la Il·lustració, o la Revolució Francesa, i en farà una cerca a Internet. Ha acudit a la memòria desada a les màquines, però serà incapaç de pensar una relació entre aquests tres termes.
Per què és un problema?
El problema que ens trobem a l’actualitat és que aquesta mena d’autocastració de la memòria, per part nostra, és el que porta a l’acceleració del temps i a l’obtenció d’allò immediat. També a l’oblit pràcticament continu, en una una civilització de l’amnèsia, tot i tenir instruments poderosos des del punt de vista memorístic. És una gran paradoxa.
Parles de la compassió, i associes aquest valor amb l’amor i la cura de l’altre. És possible que la presència omniabarcant de les xarxes socials i la categorització algorítmica, tan compromeses en ajustar-se al gust individual del consumidor, remin en contra d’aquesta noció?
La compassió és quelcom complex. Al llibre passo de ser un hereu del concepte cristià de compassió a rebel·lar-me contra el mateix terme, fins arribar a l’època adulta i adonar-me que compartir la passió (compassió) és una de les capacitats més nobles i dignes de l’home. En el moment on nosaltres recolzem una societat amnèsica i amb molta incapacitat per fer relacionar les coses, bloquegem els circuits de la compassió. Som capaços de sentir el dolor propi, quan es produeix, però som incapaços d’expressar-lo i d’entendre'l, sobretot si va més enllà de la nostra quotidianitat individual. Aquests són mecanismes molt oposats a la compassió.
Rebutges l’etiqueta de filòsof, de narrador o de professor, i aquest gest és estimulant, perquè realment és plaent entendre les disciplines sense que siguin compartiments estancs: és bonic pensar en Nietszche com a poeta, en Ingmar Bergman com a dramaturg o fins i tot en Dostoievski com a psicoanalista avant la lettre. Et preocupa molt com et predisposes a ser llegit?
Això és el centre mateix del meu projecte literari, el que fa molts anys vaig voler anomenar “escriptura transversal”. Era una escriptura que transcendeix els gèneres literaris tradicionals i que alhora es rebel·la contra la divisió del treball entre pensaments i emocions. Cerco una escriptura que unifiqui idees i sensacions, conceptes i emocions. Sóc molt partidari d’una literatura que vagi més enllà de les fronteres, i, com demostro a Danza humana, sóc contrari a les classificacions habituals, i quan les nego ho faig respecte a mi, però en el fons les nego de manera més universal.
Visió des del fons del mar i Danza humana són dos fenòmens singulars que podrien esdevenir el pòrtic cap a un nova escola. En aquest sentit, sempre batega un tema interessant, com és el de les grans eclosions de talent al llarg de la Història. Si pensem en l’antiga generació dels poetes grecs, en el Segle d’Or espanyol o fins i tot en el cinema clàssic de Hollywood, quines diries que són les condicions de possibilitat d’aquests grans models creatius, i com es podria vetllar per l’aparició de noves generacions amb aptituds semblants?
Crec que tant Visió com Danza humana són llibres de present, òbviament, però crec que no peco de vanitat si dic que també són llibres de futur. Són obres que s’ofereixen a una societat que no és la que he descrit fa uns minuts, des de la perspectiva de l’autocastració i el bloqueig de la memòria, sinó que intento apel·lar a una societat que reaccioni contra això. Penso que en la mesura que es produeixin tot un seguit de rebel·lions contra l’apatia, el conformisme o l’hedonisme banal que a vegades ens aclapara, pot prendre forma la meva idea de literatura i d’escriptura transversal. Ara ens conformem amb una sèrie de pacificacions i divisions que tenen el seu punt culminant en l’entreteniment, i sembla que aquest hagi de dirigir tota la resta de manifestacions creatives.
No és la teva idea de cultura.
Evidentment, la idea que tinc sobre la cultura no és només la xarxa de relacions que he descrit abans, sinó que la cultura ofereix a l’ésser humà una possibilitat de multiplicació de la seva pròpia vida. A través de la cultura vivim diverses vegades, i el tipus de literatura que ofereixo reflecteix això, i cerca com a còmplices a aquells que busquen una transcendència. Encara que siguem éssers efímers, en la naturalesa humana existeix una capacitat de transcendència canalitzada a través de la multiplicitat. La memòria hi juga un paper fonamental, en aquest sentit.
Avui en dia estem immersos en un magma de banalització excessiva de la imatge i la paraula, i crec que aquesta situació és indissociable de la lliure circulació dels missatges i de la devaluació del mestratge, pensant en la figura del vell savi. Com s’hauria d’intentar sensibilitzar les persones vers aquests assumptes?
Això s’ha dit a totes les èpoques. Cada període afirma que l’anterior és de “vells”, de la mateixa manera que creu, per posar un exemple, que les seves perversions sexuals són increiblement innovadores. I això es cura llegint la Història, i llegint els clàssics de fa dos mil anys. Sèneca, i abans Ciceró, ja lamentaven que els joves són apàtics, i que l’únic que volen és anar al circ, queixes bastant semblants a les de l’actualitat. Sempre existeixen els xocs generacionals, i s’evidencien quan allò jove refuta allò vell.
No són bons, aquests xocs?
Clar, si allò vell es relaciona amb allò carca i retrògrad, fa bé en refutar-se. Si allò vell és l’Antiguitat mateixa que transcorre a través de les venes humanes, hom ho ha de considerar tot amb més calma. En aquest sentit, es va produir un gran error en l’Era Moderna, que es va oposar modernitat a tradició. Aquesta oposició és falsa.
Per què?
La Modernitat, per ésser com a tal, ha de viure de la Tradició. Si m’agraden Plató o Sòfocles no és perquè són antics, sinó perquè són moderns. En canvi, si no m’agrada un modern és perquè ha quedat antiquat, perquè l’obra ha nascut morta, i no perquè sigui modern. Crec que la cultura és permanentment actual, i en arribar en aquesta conclusió te n’adones que no es tracta de distingir entre tradició i modernitat, o entre realisme i conceptualisme, o entre figura i abstracció. Això són aspectes de l’expressió humana, o del que hem considerat “sagrat”. La creació forma part de l’home, no és una qüestió de temps, necessàriament. Advertir aquesta complexitat, partint del caràcter cultural múltiple, es poden unir els morts i els joves, els antics i els moderns.
A Visió i a Danza humana poses el cos en primer terme, el cos que rememora i expressa el seu desig. I precisament, a l'actualitat predomina un tabú a l’hora de parlar sobre el cos i la sexualitat. Per exemple, està pendent de regulació el problema de la pornografia, que tu la definies com la sexualitat immediata. Com es pot rehabilitar l’erotisme?
El problema de l’erotisme i la pornografia és bastant semblant al que podríem establir entre el viatger i els viatges de masses organitzats. El viatger és un explorador, de la mateixa manera que qui recorre el camí de l’erotisme. Al viatger de masses, contràriament, li ofereixen tot mastegat, anàlogament a la pornografia. No hi ha descobriment, ni misteri ni aventura, tot és manufacturat. És un dels problemes més greus de la nostra societat. El que abans es deia consumisme capitalista, la possessió immediata de les coses, ha arribat a l’àmbit del cos.
Com?
Ha anat més enllà dels productes industrials fins arribar a la corporalitat, i ara estem atrapats en això. D’una banda, la sexualitat ha arribat a unes quotes de llibertat sense precedents, pero al mateix temps, ha cosificat el cos de tal manera que l’ha convertit en un producte de carnisseria. El cos ha renunciat al magnetisme, a l’erotisme i a la bellesa. Una persona ha d’entendre que si va pel camí de la pornografia està destruint el seu camí de l’erotisme. Cal que entengui que si s’embarca en un creuer amb milers de persones a bord no està fent de Juli Verne, sinó que realitza un simulacre absurd. El perill és l’ànsia capitalista per la possessió immediata de les coses. El menjar també hi entra en aquesta equació, és clar.
Has dit en algunes ocasions que creus en els déus transitoris. Penses que la tecnologia, salvant les distàncies, ocupa el lloc que ocupava Déu a l’Edat Mitjana? O potser ho fa la figura idolatrada de l’emprenedor, el gurú normalment masculí i multimillonari que utilitza els tentacles de la tecnologia com una eina de dominació?
No sé si Déu, però sí els sacerdots. Els tecnòlegs contemporanis d’aquestes grans empreses actuen com a sacerdots d’una religió indefinida que promet la felicitat, sobretot en àmbits com l’eterna joventut i la superació de la mort. Les grans expectatives al voltant de quelcom com la intel·ligència artificial hi són perquè en el fons hi ha una promesa d’immortalitat. Es va veure amb la pel·lícula Blade Runner, per exemple. La idea d’immortalitat l’arrossega la humanitat des de fa milers i milers d’anys, i s’ha canalitzat a través de la religió, els viatges, el més enllà… i a dia d’avui per mitjà de la tecnologia, que li diu a les persones que seran eternament joves i inmortals.
Avui en dia la nostàlgia és un valor fetitxitzat, perquè tendim a oblidar massa de pressa. Vivim en l’època de les grans franquícies, de la cita constant i de l’autorreferència, i en conseqüència, emergeix una sensació de buit i d’orfandat, on tot és nostàlgic. Consideres llavors que el concepte és un dels ingredients bàsics del llibre o és una condició inherent a qualsevol activitat artística, independentment de l’època?
Per una banda és un concepte bàsic, sí. La nostàlgia, com dius, és inherent a la persona, i en el fons, quan nosaltres avancem cap a una meta, encara que no la coneguem, en el fons avancem cap a l’origen. A vegades he expressat que la meva pàtria és la que construeixo a través de l’experiència. A Danza humana es diu que pot ser un moment de plenitud el fet d’adonar-se que el final és el començament, l’origen.
(...)
Des d’aquest punt de vista sí que és nostàlgic. Ara bé, no ho és en la mesura que jo mateix no m’hi considero. No crec que qualsevol temps passat va ser millor, que quan era jove les coses eren més fàcils… Moltes vegades la gent recorda la joventut com si fos una edat d’or, i no va ser així.
Recentment, el cineasta Víctor Erice ha presentat la pel·lícula Cerrar los ojos. Erice posa de manifest explícitament aquesta idea: el fet d’envellir com una resignació positiva. És així amb Danza humana?
Envellir és un procés complex i contradictori. D’una banda t’ofereix una experiència que et permet determinades creacions que d’una altra manera no haguessis pogut enfrontar. Per exemple, Rimbaud va escriure poesia, i la va deixar als vint-i-un anys, i per tant, no hagués pogut escriure quelcom com Visió o Danza humana, perquè li mancava l’experiència de la vida. Hi ha llibres com Faust, La Divina Comèdia o La muntanya màgica que únicament són possibles a través de l’experiència vital. La vellesa té aquest aspecte positiu.
I el negatiu?
També és cert que hi predominen tota una sèrie de contradiccions i deficiències del cos. No m’ho prenc amb resignació, sinó amb un cert estoïcisme. Si enlloc d’haver estat tu hagués estat Mefistòfil qui m’hagués vingut a visitar, tranquil·lament li hauria venut la meva ànima per tal de tornar a ser jove.