. Molts dels poemes del llibre estan dedicats a amics de l’autor que han quedat pel camí
. L’obra és un dietari poètic que recull textos escrits entre el 2007 i el 2023
. David Castillo sol voltar a peu per la ciutat a la recerca de tresors en llibreries de vell abans de tornar amb un bon botí als carrers costeruts del barri de Vallcarca
De tot i força
David Castillo (Barcelona, 1960) ha conreat la poesia, la novel·la, el relat, l’assaig, la crítica, la biografia i ha estat un periodista inquiet durant dècades. Amant de tota mena de música, tot i que en especial jazz, i lector compulsiu, és autor d’uns 25 títols, entre tots els gèneres citats, i de milers d’articles en diverses capçaleres. Fa més de 35 anys, en aquest mateix diari. Als prestatges de casa té una desena de premis, com ara el Carles Riba, el Sant Jordi, el Crexells, el Joanot Martorell i el Cadaqués.
David Castillo és un home de barris, Vallcarca i el Carmel, amb carrers costeruts pels quals ha trescat tota la vida. I, per extensió, és un passejador de ciutat, copsant els ambients, en especial els marginals, caçant detalls que poden acabar sent un poema. És un malalt dels llibres, que compra després de barallar-se amb la pols i els àcars de les llibreries de vell. Un creador multidisciplinari que ara ens ofereix el seu darrer recull de poemes, Camp Pervers (Proa).
Recull més de setanta poemes escrits entre el 2007 i el 2023...
Sí, ho vaig comprovar en les llibretes datades i en els arxius de l’ordinador. Des de l’aparició d’Esquena nua i Doble zero, que estan escrits entre final de segle i principis del XXI, només havia publicat antologies i traduccions, i m’havia centrat més en les novel·les i en el periodisme. És un dietari perquè m’han fet redescobrir coses que ja havia oblidat, no només de la vida sentimental sinó també de la quotidiana. És com si mirés fotos velles. Sembla que el 2000 sigui abans-d’ahir, però ha passat pràcticament un quart de segle. Depèn com t’ho miris, tot és una gran broma. Fa uns mesos esmorzava periòdicament amb el Margarit. Ara resulta que no el tornaré a veure mai més... Quan vaig proposar al meu estimat editor Josep Lluch que tenia molts més poemes dels que caben en un famèlic llibre de poesia, vam haver de discriminar-ne uns quants. I potser ho hauríem d’haver fet més. Entre tots dos, i altres amics com Melcion Mateu i Andreu Gomila, hem depilat una mica tota la xerrameca.
Escriu poemes cada dia?
No, perquè cada dia tinc articles, contes, conferències, recitals i novel·les, però ho podria fer. Si la novel·la et dona una llibertat temàtica i estructural absoluta, la poesia també té les seves pròpies regles. Hi havia èpoques, o quan recitem per les escoles amb Josep Pedrals i Gonzalo Escarpa, en què la rima i el ritme tenien importància, però normalment no sé distingir entre gèneres. Certament, la vinculació amb la poesia és des de ben petit i és el primer gènere que vaig cultivar i que cultivaré fins al final, o això espero. No soc dels que s’espanten quan no apareixen els versos. Si hi són, bé. Si no, també. Tinc una manera de pensar que s’adiu molt amb la manera d’arrenglerar els versos, però no soc un falangista de la rima, com tants en tenim al país.
A qui es refereix?
No cal donar noms, però sents unes declaracions tan carques que fan feredat. Cada poema té la seva pròpia música. Si tens la necessitat d’usar unes figures, unes estructures rimades, em sembla fenomenal, però no és una obligació. No necessàriament hem d’acceptar una sèrie de dictadors que et diuen el que es considera o no es considera poesia. Ho trobo ridícul, i aquí ho deixo.
El llibre està dividit en quatre parts. Defineixi una mica quina mena de poemes les formen.
De fet provenen de tres llibres diferents, amb les seves circumstàncies. Els que van del 2007 al 2010 són més sensuals, de descoberta. Encara no havia arribats als cinquanta anys i tenia comportaments més jovenívols. Hi ha també els de la pandèmia, on vaig fer força reportatges per la ciutat buida i tenia un descontrol entre somnis i realitat, cosa que em va fer adonar que no era lluny de Leteu, un dels rius de l’Hades de la mitologia grega. Si bevies aigua d’aquest riu, se t’esborrava la memòria. Així em trobava, entre l’oblit i la memòria, armat amb la poesia, la meva fidel companya. L’autèntica revolució no és social, política o econòmica, sinó la de la memòria, els seus trucs de renaixement i les seves trampes, que et poden condemnar, com passa tan sovint en els cervells dels nostres amics, familiars i veïns. Tot s’uneix a la tomba, al Camp Pervers, on enterraven vives les vestals que havien trencat els vots de castedat a l’antiga Roma, o que havien perdut el foc. El foc, això ho és tot.
N’hi ha molts de dedicats a companys morts...
Sí, la mort de Carles Garcia Mill i la de Víctor Nubla, durant la pandèmia, van ser una maledicció. Allà sols. Vaig recuperar alguns altres morts als quals havia fet epitafis, com Arnau Puig, que era una persona que em provocava la poesia per la seva bondat i saviesa; el pintor Francesc Calvet, que va morir ofegat per un pinyol i era un home ple d’energia i anarquia; el també pintor Enric Gómez, amic des de petits, que va morir d’un infart mentre passejava. També em va afectar el traspàs per càncer del poeta romanyès Giovanni Nadiani, que em va traduir a l’italià i em va donar vida. Van ser com punyalades, per no dir la de la meva mare, amb qui començo el llibre. Els recordo tots, tant com Genís Cano i Pere Marcilla, amics i gurus.
Alguns dels poemes han estat recitats o publicats, però no en format de llibre. Reunir-los pretén fer una mena d’endreça?
Sempre penses que un dia no et despertaràs i tot quedarà tirat per terra, pels Encants de la memòria d’alguns que recullen andròmines. Tenia la necessitat de reunir aquests poemes, perquè l’antologia L’amor com a pena capital i La poesia sense nens o sense tu, publicats l’any passat, donaven una idea del que he fet els últims trenta o quaranta anys. Volia els poemes nous i he tingut la sort de ser acceptat de nou a Proa, on he publicat pràcticament tota la meva obra des dels temps d’Oriol Izquierdo, que em fotia molta canya i em motivava, com Jaume Subirana, Miquel de Palol, Albert Roig i Julià Guillamon, paios potents, amb idees que em desperten, fins i tot des de la incomoditat.