Sempre he admirat Miquel de Palol, tant per les coses que escriu com per la forma com les diu. També per la voluntat de creure en el seu projecte personal. El llunyà 1989 va decidir abandonar l’arquitectura per dedicar-se exclusivament a la literatura, cosa que alguns vam considerar suïcida, més en un país d’analfabets. Li vam recordar el que explicaven Joan Perucho, Nèstor Luján, Santos Torroella i Arnau Puig quan anaven a visitar Eugeni d’Ors al seu retir a l’ermita de Sant Cristòfol de Vilanova: «Vostè busqui’s una feina i així no haurà d’escriure al dictat i podrà escriure el que li doni la gana». Perucho es vantava d’aquest encert, però uns altres van naufragar, un rere altre, amb les estretors dels llibres, on només viuen del sector els editors i els llibreters. Per als escriptors, amb sort, un deu per cent. Palol va deixar de fer d’arquitecte davant la desesperació de Joan Margarit, que sempre ho recordava com un error estratègic.
Érem al 1989 quan va aparèixer ‘El jardí dels set crepuscles’, obra magna, traduïda a infinitat d’idiomes que es representava en forma de novel·la de novel·les amb un rerefons apocalíptic i la idea de continuar la tradició del ‘Decameró’ de Bocaccio. Les trames i subtrames d’‘El jardí’ varen ser al 1989 un portaavions envoltat de destructors de la importància de ‘Camí de sirga’ de Jesús Moncada, ‘Alfabet’ de Josep Palàcios i ‘Figures de calidoscopi’ de Ramon Solsona, entre altres. Per als joves representava el final de tots els final de les generacions sense novel·la: érem en un cim de la nostra història literària.
Provinent d’una estirp cultural del país, però criat a Valladolid on va ser destinat el seu pare, el catedràtic d’arqueologia Pere de Palol –encara enyoro les seves felicitacions a la casa del barri del Putxet, Palol havia despertat l’admiració de figures de l’edició i de l’escriptura com Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Baltasar Porcel, Joan Triadú, Xavier Bru de Sala, Ramon Balasch Pinyol, Julià de Jòdar i Fèlix Riera, entre molts altres. Alguns el seguíem des dels anys setanta, havíem passat pel seu casalot del carrer Montcada i pel premi Carles Riba per a ‘El porxo de les mirades’ a començament dels anys vuitanta. Al canvi d’època entre els vuitanta i noranta, la Fundació Enciclopèdia Catalana va crear una beca, que semblava dissenyada per a Palol, però, finalment, va anar a parar a un llibre, que ni tan sols s’ha publicat parcialment. Alguns li retreien poca cura en els originals i no deixar intervenir la legió de correctors en els seus llibres definitius. La crítica, però, no l’alterava perquè com recorda José Manuel Blecua al pròleg de l’edició facsímil de ‘Sueños’ de Quevedo, aquest llibre del clàssic castellà havia arribat transformat als lectors, «perquè tothom havia ficat cullerada». Podríem fer una tesi doctoral sobre la intervenció de correctors en la literatura catalana per descobrir les metamorfosis entre els originals i les obres publicades, però ho deixarem per a un altre segle.
Palol va abandonar Proa i es va sumar al projecte de Miquel Alzueta, que, amb Àlex Susanna, havien fundat Columna i van reclutar el seu col·lega poeta com a fitxatge estrella. Des d’aleshores, Palol ha format part de la selecta escuderia de Carmen Balcells, ha estat publicat a infinitat de llengües i les seves obres magnes s’han alternat amb els llibres de poesia, els volums de contes, bells reculls memorialístics i novel·les breus sempre diferents de les grans obres de tesi, no menors. La brama de la correcció en el país de la ultracorrecció ha anat en augment. El cert que l’escriptor s’ha guanyat l’animadversió de certs primmirats en un àmbit excessivament purità. L’última alcaldada ha estat no incloure la seva novel·la ‘Botes’ al premi Òmnium d’obra publicada, que ha editat Navona després de donar moltes voltes. Al·legòrica i preclara, ‘Botes’ tanca els exercicis del punt de vista, on podem incloure o no incloure peces capitals com ‘El jardí’, ‘El Troiacord’, ‘El Quincorn’, ‘El testament d’Alcestis’, ‘Un home vulgar’, ‘Grafomàquia’, i ‘Igur Nebli’, de les que he gaudit com un nan malgrat la meva imperícia en les matemàtiques i la geometria. Les trames robustes i els detalls reveladors sempre ens acaben embolicant dins uns laberints llaminers per als lectors atents.
El cert és que inexplicablement ‘Botes’ no ha estat seleccionada pel prejurat del premi Òmnium del 2022, en una tria de nou finalistes. Dins una entitat tan moralista com Òmnium –tothom recorda l’afer amb Josep Pla quan no va obtenir el premi d’Honor per comportaments desviacionistes– m’ha estranyat la desqualificació de Palol, que ha estat un patriota com cal, al meu entendre massa i tot. Correctors, jurats desinformats o mandrosos –‘Botes’ té una extensió de 1300 pàgines–, no ho sé. No sé quin ha estat el motiu i no vull especular o revelar fonts. Em canso de veure el president d’Òmnium, l’amic Xavier Antich, a TV3 i altres mitjans afins, donant lliçons morals. Antich és també un devot de la filosofia, que és un dels camins preferits de Palol en la seva narrativa. La veritat és que tot plegat no s’entén. M’acomiadaré d’aquesta diatriba amb un parell d’aforismes, un dels gèneres que Palol conrea amb summa destresa, sutge contaminant per a cervells beatífics. Pertany al volum ‘Frase variata’, publicat fa pocs mesos per Barcino: «Prendre les emocions com a element conductor de l’art és de pornògrafs.»
Amb 71 anys, Palol passa un dies a l’Hospital de Barcelona, dins un quadre de malaltia greu. El segon aforisme és, per tant, profètic: «Com més vell et fas, més temps et cal per recuperar-te, i menys en tens.»
