Entre els autors catalans nascuts als anys cinquanta, Rodolfo del Hoyo ocupa un lloc singular i rellevant. Recentment ha fet 70 anys i s’han publicat l’antologia de la seva poesia L’intèrpret i el caminant (1986-2022) i el llibre de narracions breus L’estora. Nascut a Barcelona, després d’un breu període a Montcada i Reixac, la seva família s’instal·la a Santa Coloma de Gramenet, on ha viscut des d’aleshores. De pares castellanoparlants, va aprendre el català al carrer i ha esdevingut un referent important de la literatura catalana dins de la seva generació. Ha excel·lit com a poeta i com a narrador. Vinculat a l’activisme i a la gestió cultural, és un dels escriptors que han contribuït a configurar una realitat literària de gruix al que s’ha arribat a anomenar Barcelonès Nord i que, pel que fa a la poesia, ha tingut Màrius Sampere com un dels seus principals exponents. Podem associar-hi també Jordi Valls, Vicenç Llorca o Joan de la Vega. Doncs bé, em vull aturar en el seu darrer volum de relats, l'Estora
Es tracta d’un recull on Rodolfo del Hoyo combina breus històries situades en el territori de l’absurd, que cerquen la nostra perplexitat, però també la nostra reflexió, i narracions on els protagonistes se senten atrapats entre la solitud i el desig. Configurem la nostra existència a partir de rutines i certeses aparents, a cavall entre el somni, la memòria i l’oblit. I els malsons recreen el lligam entre el que imaginem i el que és, fins al punt que incideixen en la nostra percepció del que s’esdevé. És menys autèntic el que sentim en un estat oníric que quan estem desvetllats? Rodolfo del Hoyo ens capbussa de ple en la fràgil frontera entre els dos plans i ens convida a reconsiderar judicis sobre qui som veritablement davant dels altres, però també davant nostre. Els nostres anhels i les nostres temences sovint ens expliquen millor que l’ordre damunt del qual estructurem els nostres dies.
A L’estora Rodolfo del Hoyo anota: «els records acaben sent fantasies que construïm per ajudar-nos a viure.» No som pas robots que enregistren i reprodueixen el que ha succeït. Interpretem el passat des d’una mirada subjectiva, sovint des d’una justificació, conscient o no, del nostre present, per fer encaixar el qui vam ser i el qui voldríem haver estat. Del Hoyo hi afegeix: «Potser els records s’adapten a les nostres necessitats i la vida recordada no és la vida viscuda.» Però acostumem a recordar només una petita part del que hem experimentat. Del Hoyo es demana: «Perdem el que no recordem?» O roman d’una manera oculta fins que de vegades una circumstància imprevista projecta la llum sobre el que havia quedat en penombra dins nostre? Aquests relats ens en parlen i al mateix temps tracten de la inclinació a fugir de nosaltres mateixos, a esquivar el nostre propi rostre. Rodolfo del Hoyo ens aproxima, a més, la solitud que ens és de vegades l’últim refugi: «El silenci era el mirall de la soledat.»