Un referent de la literatura antillana, Maryse Condé, ha mort als 87 anys. És autora d'una extensa obra que aborda des de la ficció, les memòries i l'assaig qüestions com el colonialisme, l'esclavitud, la negritud, el feminisme i els efectes de la migració. Condé ha estat una de les escriptores més preeminents de la literatura postcolonial en francès, amb títols com Segu (1984) i Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem (1986, editada en català per Tigre de Paper el 2021).
"Hi ha una idea totalment falsa sobre la identitat, i que consisteix a afirmar que tots aquells que pertanyen a un mateix país i societat tenen unes característiques comunes –explicava en una entrevista per a la revista Littérature el 2009–. Si ets de Guadalupe, com és el meu cas, hi ha diverses variables de les quals no et pots escapar. Basant-me en la idea de pensament mestís, de Serge Gruzinski, que per a mi va ser una revelació, he de dir que la identitat és, sobretot, i abans de res, una història singular i personal". A diferència de molts altres habitants de l'illa, per a Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) el crioll no va ser la llengua materna i el francès la llengua de colonització, sinó que a casa parlava francès. L'autora formava part de la "primera burgesia negra antillana", recorda Anna Roca, editora de L'Agulla Daurada, que els últims dos anys ha publicat en català dos dels seus títols emblemàtics, Travessa del manglar (1989) i La migració dels cors(1995), versió d'Els cims borrascosos ambientada a la Sabana de Guadalupe. Roca ajuda a completar el perfil biogràfic i acadèmic de l'autora: "Se'n va anar a estudiar a la Sorbona, a París, on es va doctorar en literatura comparada. Va ser des d'allà que va entrar en contacte per primera vegada amb els moviments de negritud i es va començar a qüestionar la història del Carib i, a partir d'un determinat moment, busca les seves arrels africanes. La pregunta per la construcció de la identitat en un país colonitzat com el seu va ser central en la seva obra". Entre les seves influències principals citava Emily Brontë, Yukio Mishima, Marguerite Duras i Aimé Césaire. Després de doctorar-se en literatura comparada, Condé va exercir de professora en països com la Costa d'Ivori, Guinea, Ghana i el Senegal. Un cop casada amb el seu segon marit, Richard Philcox, traductor a l'anglès de la majoria de les seves novel·les, es va traslladar a Nova York, on va ser professora a Columbia.
Juntament amb autors avui imprescindibles i amb una repercussió internacional notable com Ngugi wa Thiong'o, Tsitsi Dangarembga o el Nobel Abdulrazak Gurnah, Condé ha centrat la seva escriptura en un món allunyat d'Europa, al marge del cànon occidental blanc, masculí i burgès. "En moltes de les seves novel·les incorpora elements de realisme màgic propi de la literatura antillana –explica Anna Roca–. En un altre llibre important seu on el realisme màgic és fonamental, Célanire cou-coupé [2000], s'aproxima a una dona a qui titllen de bruixa a principis del segle XX. La novel·la ens recorda que els poders femenins ancestrals sempre han incomodat". L'Agulla Daurada publicarà aquesta novel·la a la tardor, traduïda, com totes les anteriors, per Oriol Valls i Fornells.
Maryse Condé es va donar a conèixer com a autora teatral a principis dels 70 amb Dieu nous l'a donné, i des de llavors va treballar gairebé tots els gèneres literaris: a més de destacar en la novel·la i l'assaig, també va escriure diversos llibres de memòries notables, entre els quals Corazón que ríe, corazón que llora (1999), on examina la seva infantesa, i La vida sin maquillaje (2012), tots dos publicats en castellà a Impedimenta. Els seus personatges, segons havia admès en nombroses ocasions, són portaveus de les seves pròpies opinions sobre gènere, classe, raça i pobresa. A més de ser un dels noms habituals de les travesses del Nobel, va guanyar el 2018 l'anomenat premi Nobel alternatiu que concedeix la Nova Acadèmia Sueca.
El 2023 va ser finalista de l'International Booker Prize pel seu últim llibre, ja escrit oralment a causa dels seus problemes de visió, El evangelio del Nuevo Mundo (en castellà a Impedimenta), una novel·la sobre Crist i les contradiccions religioses escrita també apel·lant al realisme màgic. Ja havia aspirat al mateix premi el 2015. En cap de les dues ocasions el va guanyar.
