Els relats de Contes, de William Faulkner, estan teixits amb una prosa orgànica, plena de circumloquis i de frases empeltades de subordinades gairebé infinites, que es presenta com un autèntic remolí de fervors, que dona veu a històries tumultuoses, de grans passions humanes i d’insòlites reflexions sobre l’esdevenir per la vida. L’autor presenta un estil modernista, ple de recursos literaris innovadors, però intenta també reproduir sempre el registre més oral.

Tot plegat ho podem apreciar en un català que oscil·la entre la màxima complexitat literària i el nivell més col·loquial. No ens costa res trobar un parell d’exemples. En primer lloc, llegim aquesta llarga i complexa frase, que és l’inici del conte «Crema de graners», amb el qual s’obre, precisament, Contes:

Com es pot comprovar, la descripció que fa de les sensacions que té el personatge és d’una finor gairebé fenomenològica, i el paral·lelisme entre la flaire dels aliments i la flaire d’una emoció com la por és d’una potència poètica immersiva només a l’abast d’un enorme visionari com va ser Faulkner. Un narrador que era un prodigi a l’hora de crear arguments de manera arborescent, en unes explicacions que creixen per mil branques, però que mai no perden el tronc comú, perquè justament en depenen. Es nota, altrament, una preocupació per tractar d’expressar en forma de llenguatge sensacions que són molt fondes, lluny del mateix registre lingüístic, per això mateix sovint Faulkner havia de trencar les regles, perquè intentava dir coses que no s’havien dit abans. Aquesta és, precisament, la causa principal de l’obscuritat i del caràcter poètic del seu estil.

No obstant això, el que no se li pot negar és el grau d’honestedat. De fet, el que sí que ens ensenya, i això és una cosa que no sempre van tenir clares les avantguardes del camp que siga, és que el bon experimentalisme no és una manera de transcendir la veritat, sinó de ser-li fidel. Faulkner ens va donar a entendre que els actes més importants de comunicació artística tenen lloc en un nivell que no només no és intel·lectual, sinó que ni tan sols és plenament conscient. I si volem arribar a aquest nivell amb la llengua, que és aliena a l’inconscient, es necessita una gran honestedat, alhora que una gran valentia; dos trets dels quals Faulkner n’era un portador excels.

Qui està sotmès a aquestes experiències, a aquesta densitat temporal i moral, sovint són homes i dones que s’expressen en un llenguatge barroer, amb un anglès embastardit. En l’exemple que transcriurem a continuació parla en primera persona un afroamericà analfabet, un dels protagonistes del relat «Una cacera d’ossos»:

Aquest relat, d’altra banda, és d’un humor grotesc i d’una mala llet esfereïdora, perquè qui diu aquestes paraules és un negre que va sofrir un maltractament per part d’un blanc racista i que ha ordit una venjança en forma de broma terrible. Una broma que serà per al racista i per al lector absolutament inoblidable. La responsable de poder llegir en un català tan ric, autèntic i ple de recursos és l’Esther Tallada, qui ha traduït la quarantena de relats de Faulkner que podem llegir en Contes. Per a reproduir el registre col·loquial propi dels ambients populars del Sud dels Estats Units fa servir un vocabulari català provinent, justament, de la nostra oralitat popular. La mateixa Esther ens ho comenta:

—«Faulkner escrivia els diàlegs amb paraules compostes o abreviades, amb frases plenes de col·loquialismes i dialectalismes, alhora que amb una sintaxi molt estripada. I no podem descartar que al mateix autor li agradés de jugar amb tot plegat. Per això, la traducció dels seus registres orals suposa tot un desafiament, perquè es nota que va ser un autor que tenia una oïda molt fina per al que deia la gent corrent. I el més important: ho sabia reproduir, per la qual cosa no deixava de ser un creador de llengua. Doncs bé, des de fa anys jo mateixa em descobreixo observant i parant l’orella en el català del carrer, d’on m’han vingut moltes de les solucions que aporto. També paro molt de compte amb el que diu la gent gran, que solen conservar paraules més genuïnes i properes en el temps a l’experiència faulkneriana».

—«De fet, em retrobo sovint intentant reproduir converses amb els meus avis, persones molt humils que com aquell qui diu només sabien parlar català, per esbrinar ells com dirien tal cosa o tal altra, o per recuperar deformacions col·loquials com «gaminet» (ganivet), «centiró» (cinturó) o «siclot» (sanglot), que precisament m’han anat fantàstiques per resoldre la qüestió de la llengua oral dels contes de Faulkner. Encara que paregui una contradicció, traduir aquest autor suposa molt esforç en la direcció de conèixer la teua pròpia llengua, perquè l’hauràs de modificar i potinejar. I això només es pot fer si està viva i la coneixes. Per tot plegat, penso que haver de treballar aquests registres m’ha donat una oportunitat única de conèixer la meua llengua des d’un punt de vista gairebé filològic. I això li ho dec a Faulkner, i també a Marilynne Robinson, de qui fa molts anys vaig traduir per a Edicions de 1984 Lila, la protagonista de la qual també era del Sud i tenia una llengua oral molt particular. De fet, possiblement, no hauria pogut treballar tan bé Faulkner sense aquesta provatura anterior».

Quan es refereix als avis, Esther parla amb una lleugera entonació, mentre contempla fixament l’horitzó, com si hi haguera alguna cosa inintel·ligible escrita a mà i ens l’haguera de desxifrar i explicar-la. I aleshores, a mi em ve al cap de nou l’esforç descomunal que va fer Faulkner per disposar d’un llenguatge i d’un lèxic eficaç per a representar d’una manera intel·ligible la intimitat de les persones, és a dir, l’espontaneïtat pura. I així, d’alguna manera, poder dotar de consistència la segregació visceral i inconnexa del sentiments i de les passions. Li intento transmetre aquestes idees, però quan veu que no me n’acabo de sortir i que m’entortolligo, em talla per a comentar uns dels seus contes favorits de Faulkner:

—«Això que dius entronca fantàsticament amb l’últim conte del Collected Stories, «Carcassona», on precisament Faulkner, amb una prosa poètica força obscura, presenta una mena de diàleg entre el cos i l’ànima d’un artista (poeta) en un ambient oníric. L’artista somia i anhela abastar la bellesa i la perfecció artística, que seria el triomf de l’esperit humà sobre la matèria corpòria perible»

Ara sóc jo qui em remoc a la cadira amb un aire pensatiu, com si tractar de trobar el desllorigador de l’obra de Faulkner tinguera a veure a llegir un trencaclosques de difícil solució. Tanmateix, li he de donar les gràcies a Esther, perquè ha explicat d’una manera diàfana coses que, en realitat, són molt complicades. A més a més, el que afegeix a continuació té a veure amb una idea que ja he escrit jo més amunt i que converteix l’obra de Faulkner en una de les més compactes i fascinants:

—«Al mateix temps, Faulkner és un autor molt agraït de llegir perquè, com més el coneixes, més t’aporta, més connexions estableixes dins de la seua obra. És com si a cada lectura sumessis un grau de coneixement i de saviesa. I també trobo molt suggestives les complicitats que tendeix amb una tradició molt fonda, que veu molt, per exemple, de l’Antic Testament i de tota aquella mescla de gèneres i de veus i recursos que hi ha en aquell conjunt de llibres meravellós. Per això, Faulkner és un autor molt modern, però tradicionalista; molt arrauxat i conservador alhora».

Tot seguit, li comento una altra idea que porto escrita de casa, que també heu pogut llegir vosaltres, benvolguts lectors, en l’article anterior, i que té a veure amb el particular art de la narració de Faulkner (que podria definir-se com usar les tècniques literàries més avançades per a explicar allò íntim de la persona i de la tradició; i si no existeixen, les has d’inventar), que és present tant en els seus contes com en les seues novel·les i que, com ja hem repetit en diverses ocasions, formen una obra que avui en dia es pot considerar com un mateix projecte. Esther, però, m’aporta una lleugera matisació:

—«Ara bé, és veritat que com els contes tenen un espai més limitat que les novel·les, no hi trobem tants experiments referents als jocs de temps o a desafiaments estilístics. En canvi, sí que es manté la densitat de la prosa i el conjunt de veus diferents per a mostrar la intimitat dels personatges i la complexitat de la realitat».

Ben mirat, jo li dic que Faulkner concebia l’art de narrar com la construcció d’un artefacte molt orgànic que ha perdut aquella unitat col·lectiva o distributiva, pròpia de les novel·les del segle XIX, que permetia als personatges parlar un únic llenguatge, sempre en el mateix registre. Per contraposició, la seua prosa adopta necessàriament unes vegades la llengua de les classes més baixes, d’altres d’un grup o una professió, d’altres la d’un personatge amb un tret particular. I encara que resulta molt difícil la comunicació entre els uns i els altres, l’obligació del novel·lista és tenir-los a tots en compte. No debades, com diuen el parell de criats del relat «La cacera de la guineu»: «suposo que és una d’aquelles coses dels senyors que no arribarem a saber mai». Per la seua banda, la mateixa Esther va assentint amb el cap a mesura que m’explico, i ho corrobora, de nou, amb un exemple pràctic que, probablement, té més pes que tot el meu argumentari:

—«Jo fa anys que tradueixo Faulkner, i en tots els treballs que he fet, me n’he adonat que sempre hi ha veus molt diferenciades. Bé perquè els personatges són de classes socials diferents, o bé perquè algun té alguna tara o algun problema, Faulkner sempre es va esforçar molt per mostrar casos particulars en l’àmbit lingüístic. En aquest cas, jo ho interpreto com si la llengua de cadascú fos un reflex de l’ànima de cadascú. Cada personatge té un registre, alguna mania, algun toc particular, perquè tots som únics. Recordo que això era molt evident en Mentre em moria, on cada capítol està narrat per un personatge diferent, tots amb una veu única. I recordo com, quan treballava en la traducció, em vaig haver de fer una quadrícula dels trets lingüístics que aplicaria a cada personatge per individualitzar-los i tenir en compte l’enorme riquesa i veritat que proposa Faulkner. Per altra banda, evidentment, hi ha el tema de les classes socials, però és que fins i tot aquí Faulkner era molt ric, perquè va saber caracteritzar molt bé les diferències entre els blancs pobres i els negres, que encara eren més pobres i miserables i encara tenien la llengua més estripada».

Precisament, recordo a Esther que aquesta inclusió des de la diferència és el que justifica les seccions que Faulkner proposa, les quals, però, no es troben tancades i es comuniquen les unes amb les altres. I, com no podia ser d’una altra manera, hi ha molta tensió entre totes les esferes. Faulkner, dintre d’aquesta honestedat que s’ha comentat, mai va defugir el conflicte i mai no va pretendre donar lliçons de moralitat. De fet, hi ha una clara lectura política en la seua obra, però no per a formular cap mena d’al·legat o de tesi, sinó per a intentar plasmar les que serien les maneres d’una societat concreta, que són les del Sud dels Estats Units, condicionades per una geografia, una societat, una història i, fins i tot, un llenguatge particular.

No debades, la seua obra és tota una recerca d’un país que s’ha perdut, en el qual resulta fonamental afegir la consciència d’estar vivint en un món crepuscular que està desapareixent a causa de la modernització del món, portada a càrrec precisament pels vencedors de la Guerra de Secessió, els ianquis del Nord, que van humiliar els estats del Sud. Al capdavall, alguns dels escriptors del Southern Renaissance, entre ells Faulkner o Flannery O’Connor,consideraven una tragèdia la pèrdua de la idiosincràsia de la regió provocada pel trànsit d’una forma de vida rural a una altra industrial i urbana. No debades, en molts relats de Contes trobem diatribes i moltes referències a aquest progrés. Per exemple, resulta contundent aquesta afirmació dita per un indi en el relat «Fulles vermelles», que no comprén la mania de treballar que tenen els blancs:

El primer que cal remarcar és que per «suar» aquest personatge es refereix a la mania de treballar que van incorporar els europeus. En aquest punt, Esther s’aixeca de al cadira i m’interromp:

—«Això sí, però perquè suessin els negres, sobretot; i els blancs pobres, evidentment. En tot cas, va ser una manera de fer que aquells indígenes no podien entendre de cap de les maneres, i menys el treball dels esclaus afroamericans».

Seguidament, quan recorda el fragment traduït per ella mateixa, no pot evitar un somriure. El que diu a continuació em deixa fora de joc durant una bona estona:

—«Escolta, ¿i no creus que llegir Faulkner el 2024, en plena globalització, en un món on ens volen a tots iguals i tallats pel mateix patró, desnacionalitzats, té alguna cosa de subversiu?».

I és que té raó. Sense cap mena de dubte, la crítica faulkneriana inherent que hi ha als ianquis del Nord es podria traduir avui en dia en un rebuig antiestatal cap a la modernitat i el capitalisme, cap a l’Estat que vol suplantar l’autonomia moral i econòmica de l’individu i de les famílies. I aquesta potser siga la raó per la qual quan llegim Faulkner als Països Catalans ens ressonen tantes coses de la nostra història i de la lamentable situació política i sociolingüística en què ens trobem atrapats. Tot i que necessitem encara un autor de la seua talla que ens parli dels segadors revoltats, dels carlins o dels anarquistes.

Estirant aquest fil, que trobo enormement suggestiu, podríem afegir que s’intueix que Faulkner pensava que la culminació d’aquesta modernització van ser les terribles guerres europees del segle XX. Amb un resultat terrorífic, com s’indica en el relat «Ad astra»: «tota aquesta generació que ha lluitat a la guerra aquesta nit són morts. Però encara no ens hem adonat». Realment, Faulkner està parlant de zombis? Es tracta, com es pot comprovar, d’una visió absolutament tremebunda de la realitat, en la qual la guerra marca un temps, una franja limítrofa entre el passat, on hi havia una tradició i se sabia que els personatges eren vius, i el nou temps, la modernitat, on els personatges són tots morts, morts en vida.

Comptat i debatut, amb Contes ens trobem davant d’una oportunitat d’or per a adonar-nos del talent i de l’enorme actualitat d’un novel·lista excepcional que va batallar durant tota la seua carrera per a poder reproduir la complexitat del món i de la condició humana. Unes vegades ho va aconseguir d’una manera punyent i excelsa, d’altres, en canvi, va fracassar; unes vegades va fer servir els recursos literaris que ja existien, mentre que d’altres se’n va haver d’inventar, literalment, de nous. En tot cas, el mèrit indiscutible de Faulkner és que ho va intentar, i fins i tot quan no se’n va sortir va aconseguir erigir el seu treball com una mostra de la grandesa de l’art quan afronta de cara els reptes d’explicar el que hi ha.    

Per la seua banda, Esther Tallada ja porta una notable trajectòria faulkneriana a Edicions de 1984. En concret ha girat La mansió, Les palmeres salvatges, Llum d’agost i Mentre em moria, totes a la col·lecció Mirmanda, en la qual els editors procuren oferir més d’un títol de grans autors. Així mateix, en aquest catàleg podem llegir la coneguda com a Trilogia dels Snopes, formada per El llogaret, La ciutat i La mansió. Tenint en compte el gran treball d’Esther, i tenint en compte que Josep Cots i Laura Baena d’Edicions de 1984 li han donat carta lliure perquè complete la biblioteca d’aquest autor, només podem esperar que algun dia ens porte altres fites del seu immens catàleg. Si parlem de reculls de contes que es llegeixen com una novel·la, jo li proposo el formidable Go Down, Moses, una obra centrada en una nissaga de mestissos blancs, negres i indígenes que es converteix en un cant a la unió de les races, plena d’audaços recursos estilístics; de relats amb diferents registres expressius i lingüístics; i amb un d’aquests contes que destaca possiblement com un dels millors mai escrits: «The bear» (justament una altra diatriba corprenedora contra l’avarícia de l’home blanc i les tècniques depredadores del capitalisme).