“En la creació dels mites, en la propagació dels tabús, en la institucionalització de les lleis, en el refugi solitari de la literatura i de l’art”, escriví Montserrat Roig, “l’home, mort de por, no ha fet més que intentar definir la dona i apropiar-se simbòlicament del ‘poder’ de la biologia femenina”. Aquestes paraules, extretes de ‘La ferida que raja’, article recopilat dins del volum Món Hetero, són clau per comprendre la teoria feminista de l’autora d’El temps de les cireres, una teoria sustentada en la convicció que l’obligació d’obediència, la submissió i, fins i tot, l’anul·lació total de la dona, a la qual es nega la paraula i, per tant, la possibilitat de constituir-se com a subjecte, són formes de violència imprescindibles per a la “pervivència de la matriu heterosexual”, com assenyala Betsabé Garcia, biògrafa de Roig i responsable de la introducció d’aquest volum. La idea d’una matriu heterosexual és central en el pensament feminista de Roig, i és l’eix que vertebra els articles de Món Hetero, llibre que es publicà per primer cop en castellà amb el títol ¿Tiempo de mujer? el 1980, i que és una raresa dins de la producció literària de Roig, que reuneix els pocs textos teòrics que la novel·lista i periodista escriví al llarg de la seva trajectòria.

La idea d’una matriu heterosexual és fonamental perquè permet a Roig no circumscriure les seves reflexions sobre la dominació masculina al context dictatorial espanyol, sinó analitzar-la no només des d’una perspectiva més ampla, sinó sobretot com un element quasi ancestral de les cultures catòliques. Roig es fixava de quina manera el dogma cristià imposava un model de feminitat i, conseqüentment, de masculinitat a partir del qual s’estableixen les dinàmiques de dominació i de control sobre la dona i el seu cos que, encara avui, es perpetuen: “El model que havíem de seguir era la Mare de Déu: una imatge que no manifesta cap indici d’error ni brutícia moral. Era una imatge extraordinàriament neta, fidel a les característiques recomanades pel Dogma de la Immaculada”, escriví Roig, tot afegint algunes pàgines més endavant: “Al món occidental, el culte a la Mare de Déu ha contribuït en gran manera a la mística de la maternitat. La mare per antonomàsia, que ha aconseguit mantenir-se al cim de la santedat, sent verge i mare alhora”. La figura de la Mare de Déu consagra el mite de la virginitat, del matrimoni i de la maternitat —la dona havia de casar-se amb Déu o amb el seu marit, amb el qual mantindria relacions sexuals només un cop casada i amb l’únic objectiu de la procreació—, alhora que proposa un model de dona inexistent: “La Mare de Déu no existeix, no és”, puntualitza Betsabé Garcia, per tant, la seva imatge ens diu que l’obligació de la dona és no ser. Si la Mare de Déu “és el mitjà necessari perquè Déu es faci home”, la dona és el mitjà necessari per a la procreació. D’aquí ve, assenyala Roig, la por de l’home per la potència i pel poder biològic de la dona i, per tant, el control del seu cos.

No es tractaria d’atacar la pornografia perquè allibera el sexe, com fa la moral conservadora, sinó perquè no l’allibera realment. Perquè no hi ha canvis socials paral·lels, perquè és violenta i ultratja la consciència del fet femení i, en últim terme, perquè estimula les parts més tenebroses del subconscient sense alliberar-lo de debò”, escriu Roig, posant en relleu de quina manera el control i la violència exercida sobre la dona —sobre allò seu, el seu desig, les seves pulsions— continuen amb altres formes. “El meu marit abans em deixava tranquil·la (...) però ara és una llauna, no me’l puc treure de sobre. Moltes nits arriba amb un munt de revistes pornogràfiques, porqueries de tota mena”, li explica una senyora a Roig, a la qual el seu testimoni li permet observar com l’arribada de la democràcia ha canviat potser les maneres, però no unes lògiques de dominació arrelades i encara perpetuades per uns principis catòlics assumits i que encara són els pilars sobre els quals s’han assentat els rols de sexe i les relacions desiguals entre els sexes, desdibuixant la possibilitat d’afirmar-se una identitat fora d’aquests paràmetres. “Jo, que ja no sé qui soc. A qui pertanyo. Quin és el meu món”, confessa Roig. La dona no té referents on buscar-se, la imatge que se li torna és aquella que el patriarcat ha construït per a ella, és la imatge de Nostra Senyora, és a dir, la imatge d’un jo que no existeix. La identitat binària home-dona nega a la dona la possibilitat d’afirmar-se i nega, alhora, qualsevol possibilitat de sortir d’aquest binarisme, al qual estan associats rols de gènere molt definits. Com diu Betsabé Garcia, per “construir-se en subjecte de discurs” cal “fer escac a la matriu de l’heterosexualitat” i, per això, cal qüestionar la construcció binària de la identitat i el dogma de la identitat com una cosa de natural. “Tal vegada la Samantha té raó quan diu que potser pertanyen al tercer sexe”, escriu Roig tot parlant de les dones travestis: “que pot ser apassionant descobrir el quart. I el cinquè. Tots els sexes del món. Fets d’infinites partícules una vegada s’hagi esborrat per sempre la maleïda maledicció bíblica”. Poc es pot afegir. L’actualitat del pensament feminista de Roig és indiscutible com també ho és el valor dels assajos de Món Hetero, que formen part de la història del nostre feminista i, alhora, són encara interlocutors imprescindibles per un debat i una lluita que continua oberta.