"Ves a la cambra i ocupa’t de les teves tasques, el teler i el fus, i ordena a les serventes que es dediquen a la seva feina. Parlar és cosa d’homes”. Són paraules de Telèmac a la seua mare, Penèlope, a les primeres pàgines de l’Odissea d’Homer (versos 356 a 360 del primer llibre). “Parlar és cosa d’homes, de tots [els homes]”, però concretament i “sobretot de mi, perquè jo tinc el poder a palau”. La intrahistòria d’aquest fragment de l’Odissea és que ja semblava evident que Ulisses no tornava i el seu fill Telèmac s’hi volia imposar. Però allò que fa representatiu aquests versos és que reflecteixen la situació de la dona a la Grècia antiga, que és el que volen exposar Marta Oller i Gemma Puigvert a Quan les dones tenien el poder. Elles expliquen tot seguit que “Penèlope evidentment pot parlar, però no ho pot fer en l’espai públic del saló reial (mégaron), que està ocupat pels homes i és el lloc on es reafirma el seu estatus i el seu poder”. El poder masculí.

És per això que Quan les dones tenien el poder és un títol encomanadís però una mica enganyós. Allò que Oller i Puigvert intenten, i aconsegueixen, és mostrar precisament el contrari: quines estructures de poder, quines convencions socials pressionaven les dones perquè no opinessin, perquè no manessin ni tingueren influència sobre la cosa pública; com es reflecteix això en els escrits que ens han arribat d’aquell temps (la gran majoria signats per homes) i les escletxes que el poder femení va trobar per filtrar-se i esquerdar —tan lentament com el gel entre les roques— el masclisme granític. 

L’ús públic de la paraula era cosa d’homes, expliquen Oller i Puigvert. “L’home empra la paraula (el mythos, més endavant el lógos) com cal i, si sorgeixen conflictes, els resol bé sigui amb la dialèctica o amb el combat. Les dones, en canvi, en el pensament grec, són més donades a l’insult i a la discòrdia barroera, la que es produeix de portes enfora, pel carrer, i esdevé motiu de vergonya pels seus familiars i marits”. A més, són mentideres. Fins i tot, la mitologia dona una explicació a aquest fet incontestable: “Les seves paraules són ‘enganyoses i seductores’ (..) per naturalesa, atès que així ho va voler Zeus en crear la primera dona, Pandora, una criatura d’aparença bellíssima, però ‘de ment desvergonyida’” (Kyneón noón, literalment ‘ment pròpia d’una gossa’) i ‘de caràcter astut’ (...), un veritable ‘flagell per a tots els homes’, segons recorda Hesíode, un autor del segle VII aC”.

Les úniques que a l’època se salvaven d’aquesta imatge de falsàries i problemàtiques —i de la discriminació en l’àmbit públic— eren “les dones espartanes, a qui no només es deixava parlar en públic, sinó que fins i tot se’ls ensenyava a emprar un tipus de llenguatge concís i particularment punyent, que va arribar a ser admirat enllà de les fronteres de la seva polis”.

A Grècia només podien destacar les que aconseguien una posició social destacada exercint de sacerdotesses. Serà el cas d’Erita o Lisímaca, segons alguns la inspiració per a la Lisístrata d’Aristòfanes, com veurem un dels pocs escriptors que iguala homes i dones en les seues obres —perquè els homes rebran tant, i tan cruelment, com les dones. Lisístrata és l’heroïna d’una comèdia d’Aristòfanes que atura la guerra amenaçant els homes amb una vaga de sexe. I això ja la convertia en una protagonista més que considerable en la masclista escena del moment.

En el teatre àtic clàssic, com bé analitzen Oller i Puigvert amb quatre pinzellades, hi ha un poder masculí imperant: “La veu femenina servia, doncs, com un altaveu per atacar, des de dalt l’escenari, les formes de poder tirànic, la ineptitud dels governants, la brutalitat de la guerra [...] un altaveu, ben cert, inoperant, però no per això menys colpidor”. És cert que Antígona (Sòfocles) “desafia el comportament típicament femení”, però altres tragèdies gregues estan plenes de tòpics de gènere. Com a Les fenícies, d’Eurípides, on “un vell servent, en veure arribar un cor de dones fenícies, diu el següent: ‘Una munió de dones, talment com un bullici, ha entrat en la ciutat i avança cap als estatges reials. El gènere femení és amant del xafardeig i només que tingui un pretext de no res en fa una cosa més gran. Per a les dones és un plaer malparlar les unes de les altres’”.

Per contra, a Lisístrata, Aristòfanes és el primer a culpabilitzar el bel·licisme dels homes i dibuixar unes dones pacifistes i crítiques. Al segle IV abans de Crist, la representació d’aquest fragment de Lisístrata no provocaria únicament rialles en el públic: “Nosaltres, durant la primera part de la guerra, vam suportar, gràcies a la nostra temprança, qualsevol cosa que els homes féssiu, encara que no ens agradés gens, perquè no ens deixàveu ni remugar. Però ens adonàvem prou bé de la vostra situació i, moltes vegades, estant dins de casa, us sentíem a dir que havíeu decidit equivocadament sobre un afer important; aleshores, tot i estar dolgudes en el nostre interior, us preguntàvem amb un somriure als llavis: ‘D’allò, sobre la pau, que heu decidit d’inscriure a l’estela, a l’assemblea d’avui?’ I el marit responia: ‘Què n’has de fer, tu? Calla!’. I jo callava. [...]  I si ens assabentàvem d’una altra decisió encara pitjor, us preguntàvem de nou: ‘Però, home, com heu pogut resoldre aquesta qüestió tan estúpidament?’. I ell em mirava de reüll i deia que, si no seguia teixint, el meu cap se’n doldria molt, perquè ‘la guerra és cosa d’homes’”.

El mateix Aristòfanes és autor de Les assembleistes, que imagina el primer “govern de dones” del món i combina igualment comèdia, reflexió i crítica àcida.

Oller i Puigvert es dediquen a analitzar les estratègies d’invisibilització que ja es feien servir a la Grècia i la Roma clàssiques, i a estacar les veus que han sobreviscut fins avui tot i la pressió secular en contra. 

Una d’aquestes estratègies va ser tractar les dones amb veu de dones masculinitzades. És el cas de Mèsia, de la qual parlava Valeri Màxim a Dits i fets memorables, en una secció dedicada a les “dones que es defensaren a elles mateixes o a altres persones davant la presència de magistrats”. Oller i Puigvert citen aquest fragment en el seu llibre: “Mèsia, de Sentinu, un cop acusada, defensà la seva causa davant dels jutges, presidits pel pretor Luci Tici, i davant d’un gran nombre de públic. Desenvolupa regularment totes les parts de la defensa amb talent i, fins i tot, amb energia, per la qual cosa fou absolta al primer judici gairebé per unanimitat. Aquesta dona, pel fet que sota el seu aspecte femení amagava una ànima baronívola, fou anomenada l’Andrògina”.

L’intent de menystenir la literatura o la política femenina qüestionant la veritable feminitat de la dona és una estratègia que Joanna Russ també ha destacat a Com destruir l’escriptura de les dones (Raig Verd, 2022). Dir-li baronívola o andrògina a la dona que es vol silenciar va evolucionar, el segle XX, en insults més grossos, però igualment destinats a desviar el focus d’atenció del missatge o els arguments de la dona escriptora o política. A l’època clàssica Mèsia no va ser l’única atacada amb aquests arguments: de Fúlvia “s’arribà a dir que, de dona, només en tenia el cos”. Va ser Vel·lei Patèrcul, recorden Oller i Puigvert. Però no va ser l’únic, perquè Fúlvia tampoc no era un nom qualsevol. Va acabar casada amb Marc Antoni (després d’estar casada amb Clodi i Gai Escriboni Curió) i va ser criticada també per Valeri Màxim, que menystenia el seu primer marit, Clodi, per fer-li cas “i li retreia, a més, que se sotmetés als capricis d’una dona”. Les dones no tenen voluntat sinó “capricis” i escoltar-les i seguir els seus consells era “sotmetre’s”.

Quan una dona romana tenia tant poder passava a ocupar un lloc en el particular infern de la posteritat escrita per homes. “Una anècdota —escriuen Oller i Puigvert— il·lustra a la perfecció com la producció del discurs a l’antiguitat quedava reservada en exclusiva als homes. Fúlvia, l’esposa de Marc Antoni, que havia estat víctima d’algunes de les polèmiques més devastadores de Ciceró, en veure el cadàver de l’orador, es va treure les agulles que li subjectaven els cabells i les va fer servir com a arma, ja que les va clavar a la llengua del mort. L’escena apareix en [l’obra de l’historiador] Dió Cassi i és un simbolisme contundent, atès que un dels ornaments femenins més característics és emprat com a arma contra el lloc que concentra la producció del discurs masculí”.

Fúlvia acaba transformada, per la història i l’art, en una harpia d’una crueltat més enllà de la mort, rancuniosa i venjativa, amb agulles com espases per travessar la llengua del pobret Ciceró. El mallorquí Francesc Maura i Montaner (Palma, 1857 - Irun, País Basc, 1931) la va immortalitzar (com una cruel Judit, o una malvada Salomé), dirigint-se, agulla en mà, al cap indefens d’un Ciceró decapitat que li serveixen en safata.

Oller i Puigvert no només indaguen en els textos literaris per fer aquest retrat. Se’n van, fins i tot, als epitafis que els escriuen quan són mortes per tal d’inferir què s’havia esperat d’elles durant la vida: “L’ideal de dona romana —escriuen— queda ben exemplificat en dos famosos epígrafs funeraris del segle II aC: domum seruauit, lanam fecit (CIL I, 1007) ‘custodià la casa, filà la llana’, adreçat a Clàudia, i el dedicat a Màrcia, optima et pulcherrima, / lanifica, pia, pudica, fugi, casta, domiseda (CIL VI, 11602),  ‘la millor i la més bonica, / teixidora, pietosa, modesta, frugal, casta i dedicada a la cura de la llar’.

Només cal rebuscar en l’antiguitat grega i romana per obrir la capsa de Pandora i de totes les seues filles. Com han fet Marta Oller i Gemma Puigvert.