Dijous, 21 de novembre de 2024



Castellano  


L’ús inesperat d’un vídeo portàtil
29/7/2024



(Foto:)
 
La Filmoteca acull l’exposició ‘Precursores: feminismes, càmera en mà i arxiu a l’espatlla’


Com­post per una càmera i un mag­ne­tos­copi amb el qual gra­var imat­ges en movi­ment en cinta magnètica, Por­ta­pak va ser el pri­mer equip de vídeo portàtil a comer­ci­a­lit­zar-se. Creat per la Sony l’any 1967, tot i que l’apa­rell pesava força, per­me­tia que una sola per­sona pogués enre­gis­trar en qual­se­vol loca­lit­zació. La publi­ci­tat de l’època asse­gu­rava que resul­tava tan fàcil usar-lo que fins i tot ho podien fer les dones. Això últim ho va expli­car Nicole Fernández Fer­rer, a través d’una con­nexió pro­jec­tada a la pan­ta­lla de la sala Laya perquè no es va poder des­plaçar a Bar­ce­lona, en l’acte d’inau­gu­ració fa uns dies a la Fil­mo­teca de Cata­lu­nya d’una expo­sició que ha comis­sa­riat jun­ta­ment amb Natasa Petre­sin-Bac­he­lez: Pre­cur­so­res: femi­nis­mes, càmera en mà i arxiu a l’espat­lla, que té molt pre­sent les acti­vi­tats rela­ci­o­na­des amb el Cen­tre audi­o­vi­sual Simone de Beau­voir, fun­dat l’any 1982 per tres acti­vis­tes femi­nis­tes (l’actriu Delp­hine Sey­rig, la vide­asta Carole Rous­so­pou­los i Iona Wider, de pro­fessió tra­duc­tora) que abans, a pri­mers dels anys setanta, havien creat el col·lec­tiu Les Insou­mu­ses amb el propòsit de rea­lit­zar vídeos per “mos­trar les difi­cul­tats que les dones afron­ten”, donar compte de les llui­tes femi­nis­tes (així com d’altres com­bats de l’època) i qüesti­o­nar els dis­cur­sos domi­nants pro­pa­gats pels mit­jans de comu­ni­cació. És així que les “insou­mu­ses” (insub­mi­ses revol­ta­des con­tra la idea de les dones com a muses per afir­mar-les en l’acció, la cre­ació i la crítica) van apro­fi­tar l’ales­ho­res nova tec­no­lo­gia del vídeo per fer-ne un ús impre­vist pels seus pro­duc­tors. D’aquí, Fernández Fer­rer, pro­gra­ma­dora durant anys del Fes­ti­val de Cinema de Dones de Créitel que con­ti­nua vin­cu­lada al Cen­tre Simone de Beau­voir després d’unir-s’hi al començament com a docu­men­ta­lista encar­re­gada de l’arxiu, va iro­nit­zar: “Aquells que van publi­ci­tar que fins les dones eren capa­ces de mane­jar el Por­ta­pak, com altres equips de vídeo portàtil que van aparèixer poc després, no devien comp­tar que hi hagués dones que se n’apro­pi­es­sin amb una acti­tud d’eman­ci­pació i deso­bediència femi­nista.”


Abans de la visita inau­gu­ral a una expo­sició que, exhi­bida ori­gi­nal­ment la tar­dor pas­sada a la Cité Inter­na­ti­o­nale des Arts de París, s’ha adap­tat de manera molt interes­sant en vin­cu­lar-se les llui­tes i les pràcti­ques audi­o­vi­su­als/artísti­ques femi­nis­tes a França amb aque­lles que a la mateixa època van tenir lloc a Cata­lu­nya, i després que també inter­vin­gues­sin la co-comis­sa­ria Petre­sin-Bac­he­let i Pablo de la Parra, nou direc­tor de la Fil­mo­teca, va pro­jec­tar-se a la sala Laya una peça fona­men­tal de Les Insou­mu­ses: SCUM Mani­festo, a par­tir del cèlebre i con­tro­ver­tit text que Vale­rie Sola­nas va escriure el 1967 (ella mateixa en venia còpies auto­e­di­ta­des pels car­rers de Nova York fins que l’edi­tor Mau­rice Giro­dias va publi­car-lo a Olym­pia Press cau­sant impacte) i així, doncs, un any abans que dis­parés con­tra Andy War­hol i el ferís greu­ment, enut­jada amb l’artista perquè li havia per­dut un manus­crit sense que hi donés importància i la com­pensés. Sola­nas, abu­sada sexu­al­ment pel seu pare quan era nena, patia tras­torns psíquics, cosa que té a veure amb l’intent d’assas­si­nar War­hol. Tan­ma­teix, el seu mani­fest no és la sim­ple boge­ria d’una boja i, essent més com­plex, ha estat reduït a una pro­clama per a “l’exter­mi­nació dels homes” a par­tir de la inter­pre­tació de les ini­ci­als del títol: Soci­ety for Cut­ting Up Men. Ella deia que reme­tia al sig­ni­fi­cat de la paraula scum: escòria, cosa que, cer­ta­ment, creia que eren els homes. En tot cas, les “insou­mu­ses” van voler vin­di­car el text de Sola­nas pel fet que conté una crítica con­tun­dent a tota mena de pre­ju­di­cis i sentències res­pecte a les dones i uns plan­te­ja­ments radi­cals (i prou lúcids) com ara: “El que alli­be­rarà les dones del domini mas­culí és l’eli­mi­nació total del sis­tema labo­ral i mone­tari, no la con­questa de la pari­tat econòmica amb els homes dins del sis­tema”. Ho van fer en un moment, l’any 1976, en què estava exhau­rida l’edició en francès. Amb la idea de con­tri­buir a la difusió del text en aquesta cir­cumstància, van idear una posada en escena: asse­gu­des una davant de l’altra en un entorn domèstic, Sey­rig (amb aque­lla veu, tan bella i incon­fu­si­ble, capaç de pas­sar del regis­tre més alt al més baix, una mica roga­llosa i, també s’ha de dir, sen­su­al­ment tor­ba­dora) dicta el mani­fest de Sola­nas a Rous­se­pou­los, que supo­sa­da­ment l’escriu a màquina (fins que ho deixa de fer com si es negués a con­ti­nuar assu­mint la tasca de secretària) men­tre hi ha enge­gada una tele­visió que emet notícies rela­ti­ves a guer­res, con­flic­tes i altres violències con­tem­porànies. En aca­bar la pro­jecció, Marta Selva, una de les direc­to­res de la Mos­tra de Cinema de Dones de Bar­ce­lona, em va dir: “Quel cou­rage!”.


Sí, van ser dones molt corat­jo­ses. Tal com es fa visi­ble a l’expo­sició, els vídeos de Les Insou­mu­ses reflec­tei­xen llui­tes de l’època, de manera que la femi­nista s’ins­criu dins d’un com­bat polític i social trans­na­ci­o­nal: per això, tant n’hi ha que vin­di­quen el dret a l’avor­ta­ment i la lli­ber­tat sexual, fent atenció al movi­ment d’alli­be­ra­ment LGTB, com n’hi ha que fan pre­sents les pro­tes­tes con­tra la guerra del Viet­nam, es posi­ci­o­nen a favor de la causa pales­tina i la dels Pan­te­res Negres, denun­cien les dic­ta­du­res sud-ame­ri­ca­nes i, entre altres qüesti­ons, donen suport al pre­sos i les pre­ses polítiques durant els últims anys del fran­quisme. Pel que fa als exer­ci­cis con­crets de crítica femi­nista, hi ha un vídeo espe­ci­al­ment sig­ni­fi­ca­tiu: Maso i Miso vont en bateau (1976), una paròdia d’un pro­grama tele­vi­siu con­duit per Ber­nard Pivot (qui, al prin­cipi, exclama: “un dia més i, per fi, haurà aca­bat l’Any de la Dona) en què hi apa­reix Françoise Giroud, ales­ho­res secretària d’estat de la Con­dició Feme­nina. Maso i Miso sig­ni­fi­quen “maso­quista” i “misògina” en referència a l’acti­tud de Giroud, que com­par­teix bro­mes sexis­tes amb els homes pre­sents al pro­grama.


Com he dit, les “insou­mu­ses” van fun­dar el Cen­tre Audi­o­vi­sual Simone de Beau­voir: espai pio­ner per a l’arxiu, la pro­ducció i la dis­tri­bució de vídeos femi­nis­tes dedi­cats a la història de les dones i les per­so­nes queer, els seus drets, les seves llui­tes i les seves cre­a­ci­ons. Un tre­ball reco­llit a l’expo­sició, que, com també he dit, fa d’alguna manera pre­sents obres i acci­ons d’artis­tes cata­la­nes (com ara Eugènia Bal­cells, Fina Mira­lles o Mari Chordà) i també a la fotògrafa Pilar Ayme­rich, que va docu­men­tar les Pri­me­res Jor­na­des Cata­la­nes de la Dona cele­bra­des, a finals de maig del 1976, al para­nimf de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. També hi ha peces audi­o­vi­su­als recents: les llui­tes con­ti­nuen. Per tot això, paga la pena l’expo­sició, que al setem­bre es com­ple­men­tarà amb un cicle dedi­cat a Delp­hine Sey­rig: l’actriu (de L’any pas­sat a Mari­en­baud, de Res­nais, o de Bai­seurs volés, de Truf­faut, però també de grans films diri­gits per dones: Jeanne Diel­man, d’Aker­man, i India Song, de Duras) i l’acti­vista femi­nista que, a més de vídeos mili­tants, va crear un film memo­ra­ble: Sois belle et tais-toi (1981), que recull vint-i-tres entre­vis­tes a actrius, sobre­tot fran­ce­ses i nord-ame­ri­ca­nes, que refle­xi­o­nen sobre la seva experiència en el cinema fent-s’hi pre­sent la jerar­quia de gènere, la consciència d’estar sot­me­ses a mira­des mas­cu­li­nes i de l’exhi­bició del seu cos, el desig d’altres visi­ons que tren­quin amb clixés i este­re­o­tips feme­nins.







Imatge: Maria Schneider - Delphine Seyrig - Carole Roussopoulos - Fotografia de rodatge de 'Sois belle et tais toi!'. Delphine Seyrig. 1976. Courtesia de les damílies Seyrig i Roussopoulos families. Centre audiovisuel Simone de Beauvoir


   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2