“Les coses m’han anat molt bé fent el que m’agrada”
Té assegurat publicar una novel·la cada any a la col·lecció Crims.cat, de Clandestina, però li queda curt i té obres inèdites al calaix
Andreu Martín és un autor que s’ho passa bé escrivint i per això ha fet de l’escriptura la seva vida. No només el seu sistema de manutenció, que també, sinó el molí per on passa tot el que veu, viu i, sobretot, imagina, fins a convertir-ho en una farina narrativa amb què cou uns pans formidables. Home inquiet, ha volgut tastar tota mena de gèneres, dins la novel·la i també fora, fent guions de cinema, obres de teatre i molts guions de còmic, d’infantils i també d’adults, especialitat, la de guionista de còmic, que reivindica com la seva escola d’escriptura particular. Fa molts anys que se’l considera un mestre, cosa que no li agrada sentir, potser per preservar aquella il·lusió de descoberta que encara manté davant de cada nou projecte.
Fa ben poc va bufar 75 espelmes. Faci’m un estat de la qüestió... Com es troba, físicament?
Físicament tinc esquerdes per tot arreu, però bé... He passat una mala època, però ara estic millor. I endavant. Mentre pugui seure davant l’ordinador i explicar les meves aventis, ja soc feliç.
De cap, dono fe que està bé.
Soc absolutament feliç escrivint i crec que estic en una bona època, en una bona ratxa. De fet, tinc un petit col·lapse de novel·les i si en publico una cada any, com està previst, ja tinc la feina feta fins al 2026... [Riu]
Vostè sempre s’ha dedicat a escriure i va començar fent guions de còmic, com ara aquells resums de novel·les, ‘Joyas Literarias Juveniles’
.Quan em vaig incorporar al projecte ja s’havien publicat molts títols i les que m’haurien fet més gràcia ja estaven fetes... Tota l’època que vaig treballar a Bruguera en vaig aprendre molt i penso que escric com escric gràcies a haver estat guionista de còmic. Jo anava a la universitat i era l’estudiant de psicologia que duia còmics sota l’aixella. En aquella època, era absolutament denigrant. [Riu]
Ja va començar a escriure guions de còmic quan tenia 20 anys, per a tot de capçaleres, ‘Pulgarcito’, ‘Mortadelo’, ‘DDT’, ‘Tío Vivo’ i fins i tot de femenines, com ‘Lily’...
Sí, vaig escriure Emma es encantadora, il·lustrat per la Trini Tinturé. A Bruguera feia el que em manaven, perquè vaig estar un parell d’anys en nòmina. Era qui ensenyava als nous guionistes, com al Jaume Ribera, que va ser el meu alumne destacat. El Jaume i jo hem escrit tantes novel·les junts perquè tots dos ens vam educar fent guions de còmic a Bruguera.
També va col·laborar en revistes com ara ‘Destino’, ‘Penthouse’, ‘Cambio 16’, ‘Tiempo’, ‘Gimlet’... Què hi feia?
Hi publicava relats, no articles periodístics.
Però el seu reialme, allà on s’ho passa millor, és la novel·la, oi?
Sí, però mai he volgut renegar del còmic. Algun cop m’han dit: “Quan vas deixar el còmic, et vas passar al gènere noble, la novel·la”, i això em molesta molt, perquè jo vaig aprendre moltíssim del còmic. I encara ara m’encanta i en compro, tot i que no tant com m’agradaria...
En té molts, de col·leccionats?
Va passar una cosa. Vivíem en un pis molt gran a la Vila Olímpica i ens vam traslladar a un de més petit i adequat per a la Rosa Maria i jo. El problema és que no m’hi cabien els llibres i tenia moltes capses de còmics. Vaig omplir una capsa amb els bons, els que més m’interessaven, i vaig decidir desfer-me dels altres regalant-los a un amic meu molt aficionat al còmic que em va dir que allò era un tresor i m’ho va agrair molt... Un temps després, amb la mudança feta i obrint capses, em vaig adonar que li havia donat la tria dels bons, dels més bons, vaja, perquè tots eren bons. No em vaig atrevir mai a aclarir l’error...
Va debutar en novel·la per a adults quan tenia 30 anys, en fa 45, i continua! En porta una cinquantena d’adults, una quarantena de juvenils i una trentena d’infantils, oi?
No ho sé, diguem-ho així. Hauríem de mirar aquell armari [assenyala el que hi ha en un racó de la sala on som], que allà hi ha tota la meva obra. Veus que hi ha vidre, de meitat cap amunt? Doncs allà hi ha les novel·les presentables. A la meitat de sota, que no es veuen i també està plena, és on són les de què prefereixo no parlar-ne.
El cas és que ha aconseguit guanyar-se la vida ‘només’ escrivint. I això és molta feina...
Sí, molta feina i a vegades molta angoixa i altres molta alegria. Jo no soc un metge que escriu novel·les o un advocat que escriu novel·les o un professional qualsevol que escriu novel·les, jo soc un escriptor. Que sempre hagi aconseguit viure d’això, a la llarga m’ha fet sentir orgullós. I he viscut bé, sense best-sellers d’aquests que et solucionen la vida, que ja m’hauria agradat, però no n’he tingut cap. També algun mes m’he trobat sense diners per al més bàsic i he demanat avançaments per una novel·la no escrita... Però me n’he sortit. De vegades m’han preguntat per què he publicat tants llibres, i és veritat que algun llibre me’l podia haver estalviat, però m’havia de guanyar la vida.
Són els de la part de sota de l’armari?
No et pensis. N’hi ha de la part de sota que me’ls vaig treballar molt i molt i van sortir una llauna com un piano i, en canvi, hi ha llibres de la part de dalt de l’armari que els vaig escriure en una setmana per necessitat i dels quals estic molt orgullós i encara s’estan venent.
Ha rebut una vintena de premis, també d’internacionals. Se sent ben tractat, pel públic i per la indústria?
És una pregunta que topa amb una part del meu ego que em fa dir-te que m’hauria agradat ser més ben tractat. Però no em puc queixar. Les coses m’han anat molt bé fent el que m’agrada, però sempre falta alguna cosa que també m’hauria agradat. Mai ho pots tenir tot...
Per on es mou més còmode és pel gènere negre i policíac...
Negre i policíac són els meus gèneres, sí. Però, com que dins de la novel·la juvenil et pots permetre del western a les històries de capa i espasa, he fet de tot. I m’han agradat molt, i encara m’agraden, les incursionetes en la novel·la històrica.
Per què negre?
Uf, no ho sé, és de tota la vida. El punt de partida sens dubte és el cinema negre i les sèries de televisió dels anys seixanta. Aquella època del Bullitt, amb l’Steve McQueen, El detective, amb el Frank Sinatra, l’època del polar francès..., m’agradava molt. A més, vaig aprendre a llegir, podríem dir, amb la col·lecció La Cua de Palla, que va crear el Pedrolo.
Com tants autors de gènere...
De jove, les meves lectures van ser molt caòtiques fins que vaig coincidir a classe de preuniversitari amb Guillem Díaz-Plaja de professor, que em va descobrir la Generació del 98, i amb Joan Vinyoli, fill de poeta i un lector culte. Tot i que teníem la mateixa edat, Vinyoli em va ajudar i em va fer una llista de lectures imprescindibles. El primer títol de la llista era L’home que mirava passar els trens, del Simenon, de La Cua de Palla. I em va fascinar. I em vaig convertir en un addicte a La Cua de Palla, que és la funció de les col·leccions, del gènere que siguin: mantenir un criteri que, si coincideix amb el teu, ja hi pots confiar sempre, encara que no coneguis aquell autor o aquell títol. L’època de La Cua de Palla del Pedrolo –la del Xavier Coma ja no va ser el mateix– era una col·lecció eclèctica i jo soc un escriptor eclèctic, miro de fer coses diferents cada vegada.
Ha escrit guions de pel·lícules, de programes de televisió i obres de teatre. A la tardor s’estrena una pel·lícula basada en la seva novel·la ‘Societat negra’. S’han rodat més pel·lícules basades en novel·les seves, com ara ‘Fanny Pelopaja’, que parteix de ‘Prótesis’... Diria que pocs escriptors han quedat contents de les adaptacions al cinema. I vostè?
A mi, quan es va estrenar Fanny Pelopaja no em va agradar gens ni mica, en vaig renegar durant anys. Fins que un dia em van convidar a Estrasburg a fer una xerrada i veure la pel·lícula, que era coproducció francesa. Els vaig dir que la pel·lícula no m’agradava i em van dir que no passava res, que quan comencés la pel·lícula, amb els llums apagats, podria marxar. I no ho vaig fer. Aquell dia em va semblar fantàstica. El Vicente Aranda era un gran director. I crec que li dec molt. Tot i que té errors, com el títol, a mig camí entre una pel·lícula infantil i una porno... [Riu] Amb els anys m’hi he reconciliat i, a més, quan es fa una retrospectiva de l’Aranda, que té títols premiats i amb més èxit, sempre hi inclouen Fanny Pelopaja.
Una vegada, vostè, que repeteix que li agrada tastar-ho tot, va fer el camí invers...
Sí. Barcelona Connection, que és una novel·la meva que ha tingut molt d’èxit arreu del món, primer va ser un guió de cinema... Un productor em va citar i em va donar un gruix de notícies de premsa, de temes de delinqüència, i em va dir que m’ho llegís i escrivís un guió d’una pel·lícula que es diria Barcelona Connection. Ho vaig fer. I quan vaig anar el primer dia de rodatge, amb el Sergi Mateu i la Maribel Verdú joveníssima, vaig veure que l’ambientació no era la que jo m’havia imaginat i vaig decidir escriure una novel·la tal com jo m’ho imaginava.
I vostè en va dirigir una, ‘Sauna’ (1990), però no basada en una novel·la seva, sinó en una de Maria Jaén... Com és?
Un amic director em va dir que no havia de debutar jugant en camp contrari, i tenia raó, però va ser un encàrrec del mateix productor de Barcelona Connection. Em va dir: “Tu vols dirigir una pel·lícula?” Em va donar la novel·la i em va dir que si m’agradava dirigiria la pel·lícula. I el llibre em va agradar. Ara..., no cal comentar res més.
Com és el seu dia a dia? Sempre és tan productiu, tot i que té edat per estar jubilat?
Em diverteixo molt escrivint, però també em diverteixo amb altres coses banals, perquè no em cal dedicar tantes hores a escriure. Però quan tinc una idea el que més em diverteix és escriure. L’última novel·la, Allò que només els passa als altres, em va costar molt de fer, perquè és una novel·la en què em vaig distanciar del que acostumo a fer, seguint una tesi, un concepte. Però a la pàgina 60 vaig pensar que allò no podia interessar a ningú i va ser l’editor qui em va convèncer per continuar. I va ser difícil, contra natura, i em vaig quedar amb ganes de fer una novel·la on em deixés anar... I em va sortir tota seguida, me la vaig fer a sobre. Per tot plegat, he decidit canviar de registre una bona temporada.
Suposo que la tècnica no la canvia, sempre escriu igual...
No puc començar a escriure si no ho sé tot de la novel·la, si no te la puc explicar del principi al final. Haig de tenir-la al cap i les idees reflectides en apunts, en esquemes, fins i tot en diàlegs que no sé on aniran, situacions que em fan gràcia... Capricis. Als meus alumnes els dic que les novel·les estan formades sobretot per capricis: parles d’un tema o d’un altre perquè et ve de gust. Després em documento, abans i, un cop tinc l’escaleta definida, també després. Tot ben sistematitzat. I aleshores començo a escriure. Això, curiosament, em permet escriure d’una manera molt més desendreçada, perquè escric en cada moment el que em ve de gust. Per exemple, en una coreografia d’una baralla, abans haig de saber on es barallen, qui es baralla, qui prendrà mal... També escric abans tota la descripció d’ambient que envolta un diàleg perquè, si els escric com al final es podran llegir, perdria el fil del que parlen els personatges. Per tant, escric el diàleg seguit i després afegeixo les acotacions de què fan, si encén un cigarret, si l’altre fa un gest... I així, tot.
L’anècdota
Un autor que encara està ben viu
Fa molts anys, a l’inici dels cercadors, l’escriptor Andreu Sotorra em va comentar: “Això de Google és l’hòstia, allò que no sap s’ho inventa.” Encara cal saber consultar cercadors fiables, pàgines oficials, perquè els errors, o directament els enganys, són habituals.
Quan em preparava l’entrevista amb Andreu Martín, vaig voler obrir la Viquipèdia per consultar les dades que em podien interessar, com ara que va néixer a Barcelona el 9 de maig del 1949. Abans, però, la vista em va lliscar pantalla avall i en el bloc de preguntes suggerides que sol aparèixer en cada cerca només n’hi havia una, això sí, inquietant. “Qui va ser, Andreu Martín?” En passat. Vaig clicar per si es referien a un altre Andreu Martín, ja traspassat, però no, era ell, l’escriptor, somrient i amb un barret Borsalino, que tan bé li escau.
La seva biografia és molt extensa i atapeïda de títols i premis. El que no surt a la Viquipèdia és que és un grandíssim fan de la sèrie britànica dels anys seixanta The Avengers, un apassionat dels musicals, dels de Broadway i dels cinematogràfics, que li agraden els peus de porc i el trifàsic d’Anís del Mono. I que és un orador ben simpàtic.