Dijous, 21 de novembre de 2024



Castellano  


L’autor barceloní Andreu Martín ha arribat als 75 anys amb les forces creatives a un bon rendiment, perquè escriure és la seva vida
31/7/2024



(Foto:)
 
“Les coses m’han anat molt bé fent el que m’agrada”
Té assegurat publicar una novel·la cada any a la col·lecció Crims.cat, de Clandestina, però li queda curt i té obres inèdites al calaix


Andreu Martín és un autor que s’ho passa bé escri­vint i per això ha fet de l’escrip­tura la seva vida. No només el seu sis­tema de manu­tenció, que també, sinó el molí per on passa tot el que veu, viu i, sobre­tot, ima­gina, fins a con­ver­tir-ho en una farina nar­ra­tiva amb què cou uns pans for­mi­da­bles. Home inquiet, ha vol­gut tas­tar tota mena de gèneres, dins la novel·la i també fora, fent guions de cinema, obres de tea­tre i molts guions de còmic, d’infan­tils i també d’adults, espe­ci­a­li­tat, la de guio­nista de còmic, que rei­vin­dica com la seva escola d’escrip­tura par­ti­cu­lar. Fa molts anys que se’l con­si­dera un mes­tre, cosa que no li agrada sen­tir, pot­ser per pre­ser­var aque­lla il·lusió de des­co­berta que encara manté davant de cada nou pro­jecte.

Fa ben poc va bufar 75 espel­mes. Faci’m un estat de la qüestió... Com es troba, física­ment?
Física­ment tinc esquer­des per tot arreu, però bé... He pas­sat una mala època, però ara estic millor. I enda­vant. Men­tre pugui seure davant l’ordi­na­dor i expli­car les meves aven­tis, ja soc feliç.
De cap, dono fe que està bé.
Soc abso­lu­ta­ment feliç escri­vint i crec que estic en una bona època, en una bona ratxa. De fet, tinc un petit col·lapse de novel·les i si en publico una cada any, com està pre­vist, ja tinc la feina feta fins al 2026... [Riu]
Vostè sem­pre s’ha dedi­cat a escriure i va començar fent guions de còmic, com ara aquells resums de novel·les, ‘Joyas Lite­ra­rias Juve­ni­les
.Quan em vaig incor­po­rar al pro­jecte ja s’havien publi­cat molts títols i les que m’hau­rien fet més gràcia ja esta­ven fetes... Tota l’època que vaig tre­ba­llar a Bru­guera en vaig apren­dre molt i penso que escric com escric gràcies a haver estat guio­nista de còmic. Jo anava a la uni­ver­si­tat i era l’estu­di­ant de psi­co­lo­gia que duia còmics sota l’aixe­lla. En aque­lla època, era abso­lu­ta­ment deni­grant. [Riu]
Ja va començar a escriure guions de còmic quan tenia 20 anys, per a tot de capçale­res, ‘Pul­gar­cito’, ‘Mor­ta­delo’, ‘DDT’, ‘Tío Vivo’ i fins i tot de feme­ni­nes, com ‘Lily’...
Sí, vaig escriure Emma es encan­ta­dora, il·lus­trat per la Trini Tin­turé. A Bru­guera feia el que em mana­ven, perquè vaig estar un parell d’anys en nòmina. Era qui ense­nyava als nous guio­nis­tes, com al Jaume Ribera, que va ser el meu alumne des­ta­cat. El Jaume i jo hem escrit tan­tes novel·les junts perquè tots dos ens vam edu­car fent guions de còmic a Bru­guera.
També va col·labo­rar en revis­tes com ara ‘Des­tino’, ‘Pent­house’, ‘Cam­bio 16’, ‘Tiempo’, ‘Gim­let’... Què hi feia?
Hi publi­cava relats, no arti­cles periodístics.
Però el seu reialme, allà on s’ho passa millor, és la novel·la, oi?
Sí, però mai he vol­gut rene­gar del còmic. Algun cop m’han dit: “Quan vas dei­xar el còmic, et vas pas­sar al gènere noble, la novel·la”, i això em molesta molt, perquè jo vaig apren­dre moltíssim del còmic. I encara ara m’encanta i en com­pro, tot i que no tant com m’agra­da­ria...
En té molts, de col·lec­ci­o­nats?

Va pas­sar una cosa. Vivíem en un pis molt gran a la Vila Olímpica i ens vam tras­lla­dar a un de més petit i ade­quat per a la Rosa Maria i jo. El pro­blema és que no m’hi cabien els lli­bres i tenia mol­tes capses de còmics. Vaig omplir una capsa amb els bons, els que més m’interes­sa­ven, i vaig deci­dir des­fer-me dels altres rega­lant-los a un amic meu molt afi­ci­o­nat al còmic que em va dir que allò era un tre­sor i m’ho va agrair molt... Un temps després, amb la mudança feta i obrint capses, em vaig ado­nar que li havia donat la tria dels bons, dels més bons, vaja, perquè tots eren bons. No em vaig atre­vir mai a acla­rir l’error...

Va debu­tar en novel·la per a adults quan tenia 30 anys, en fa 45, i con­ti­nua! En porta una cin­quan­tena d’adults, una qua­ran­tena de juve­nils i una tren­tena d’infan­tils, oi?
No ho sé, diguem-ho així. Hauríem de mirar aquell armari [asse­nyala el que hi ha en un racó de la sala on som], que allà hi ha tota la meva obra. Veus que hi ha vidre, de mei­tat cap amunt? Doncs allà hi ha les novel·les pre­sen­ta­bles. A la mei­tat de sota, que no es veuen i també està plena, és on són les de què pre­fe­reixo no par­lar-ne.
El cas és que ha acon­se­guit gua­nyar-se la vida ‘només’ escri­vint. I això és molta feina...
Sí, molta feina i a vega­des molta angoixa i altres molta ale­gria. Jo no soc un metge que escriu novel·les o un advo­cat que escriu novel·les o un pro­fes­si­o­nal qual­se­vol que escriu novel·les, jo soc un escrip­tor. Que sem­pre hagi acon­se­guit viure d’això, a la llarga m’ha fet sen­tir orgullós. I he vis­cut bé, sense best-sellers d’aquests que et solu­ci­o­nen la vida, que ja m’hau­ria agra­dat, però no n’he tin­gut cap. També algun mes m’he tro­bat sense diners per al més bàsic i he dema­nat avançaments per una novel·la no escrita... Però me n’he sor­tit. De vega­des m’han pre­gun­tat per què he publi­cat tants lli­bres, i és veri­tat que algun lli­bre me’l podia haver estal­viat, però m’havia de gua­nyar la vida.
Són els de la part de sota de l’armari?
No et pen­sis. N’hi ha de la part de sota que me’ls vaig tre­ba­llar molt i molt i van sor­tir una llauna com un piano i, en canvi, hi ha lli­bres de la part de dalt de l’armari que els vaig escriure en una set­mana per neces­si­tat i dels quals estic molt orgullós i encara s’estan venent.
Ha rebut una vin­tena de pre­mis, també d’inter­na­ci­o­nals. Se sent ben trac­tat, pel públic i per la indústria?
És una pre­gunta que topa amb una part del meu ego que em fa dir-te que m’hau­ria agra­dat ser més ben trac­tat. Però no em puc quei­xar. Les coses m’han anat molt bé fent el que m’agrada, però sem­pre falta alguna cosa que també m’hau­ria agra­dat. Mai ho pots tenir tot...
Per on es mou més còmode és pel gènere negre i policíac...
Negre i policíac són els meus gèneres, sí. Però, com que dins de la novel·la juve­nil et pots per­me­tre del wes­tern a les històries de capa i espasa, he fet de tot. I m’han agra­dat molt, i encara m’agra­den, les incur­si­o­ne­tes en la novel·la històrica.
Per què negre?
Uf, no ho sé, és de tota la vida. El punt de par­tida sens dubte és el cinema negre i les sèries de tele­visió dels anys sei­xanta. Aque­lla època del Bullitt, amb l’Steve McQueen, El detec­tive, amb el Frank Sina­tra, l’època del polar francès..., m’agra­dava molt. A més, vaig apren­dre a lle­gir, podríem dir, amb la col·lecció La Cua de Palla, que va crear el Pedrolo.
Com tants autors de gènere...
De jove, les meves lec­tu­res van ser molt caòtiques fins que vaig coin­ci­dir a classe de preu­ni­ver­si­tari amb Gui­llem Díaz-Plaja de pro­fes­sor, que em va des­co­brir la Gene­ració del 98, i amb Joan Vinyoli, fill de poeta i un lec­tor culte. Tot i que teníem la mateixa edat, Vinyoli em va aju­dar i em va fer una llista de lec­tu­res impres­cin­di­bles. El pri­mer títol de la llista era L’home que mirava pas­sar els trens, del Sime­non, de La Cua de Palla. I em va fas­ci­nar. I em vaig con­ver­tir en un addicte a La Cua de Palla, que és la funció de les col·lec­ci­ons, del gènere que siguin: man­te­nir un cri­teri que, si coin­ci­deix amb el teu, ja hi pots con­fiar sem­pre, encara que no cone­guis aquell autor o aquell títol. L’època de La Cua de Palla del Pedrolo –la del Xavier Coma ja no va ser el mateix– era una col·lecció eclèctica i jo soc un escrip­tor eclèctic, miro de fer coses dife­rents cada vegada.
Ha escrit guions de pel·lícules, de pro­gra­mes de tele­visió i obres de tea­tre. A la tar­dor s’estrena una pel·lícula basada en la seva novel·la ‘Soci­e­tat negra’. S’han rodat més pel·lícules basa­des en novel·les seves, com ara ‘Fanny Pelo­paja’, que par­teix de ‘Prótesis’... Diria que pocs escrip­tors han que­dat con­tents de les adap­ta­ci­ons al cinema. I vostè?
A mi, quan es va estre­nar Fanny Pelo­paja no em va agra­dar gens ni mica, en vaig rene­gar durant anys. Fins que un dia em van con­vi­dar a Estras­burg a fer una xer­rada i veure la pel·lícula, que era copro­ducció fran­cesa. Els vaig dir que la pel·lícula no m’agra­dava i em van dir que no pas­sava res, que quan comencés la pel·lícula, amb els llums apa­gats, podria mar­xar. I no ho vaig fer. Aquell dia em va sem­blar fantàstica. El Vicente Aranda era un gran direc­tor. I crec que li dec molt. Tot i que té errors, com el títol, a mig camí entre una pel·lícula infan­til i una porno... [Riu] Amb els anys m’hi he recon­ci­liat i, a més, quan es fa una retros­pec­tiva de l’Aranda, que té títols pre­mi­ats i amb més èxit, sem­pre hi inclo­uen Fanny Pelo­paja.
Una vegada, vostè, que repe­teix que li agrada tas­tar-ho tot, va fer el camí invers...
Sí. Bar­ce­lona Con­nec­tion, que és una novel·la meva que ha tin­gut molt d’èxit arreu del món, pri­mer va ser un guió de cinema... Un pro­duc­tor em va citar i em va donar un gruix de notícies de premsa, de temes de delinqüència, i em va dir que m’ho llegís i escrivís un guió d’una pel·lícula que es diria Bar­ce­lona Con­nec­tion. Ho vaig fer. I quan vaig anar el pri­mer dia de rodatge, amb el Sergi Mateu i la Mari­bel Verdú joveníssima, vaig veure que l’ambi­en­tació no era la que jo m’havia ima­gi­nat i vaig deci­dir escriure una novel·la tal com jo m’ho ima­gi­nava.
I vostè en va diri­gir una, ‘Sauna’ (1990), però no basada en una novel·la seva, sinó en una de Maria Jaén... Com és?
Un amic direc­tor em va dir que no havia de debu­tar jugant en camp con­trari, i tenia raó, però va ser un encàrrec del mateix pro­duc­tor de Bar­ce­lona Con­nec­tion. Em va dir: “Tu vols diri­gir una pel·lícula?” Em va donar la novel·la i em va dir que si m’agra­dava diri­gi­ria la pel·lícula. I el lli­bre em va agra­dar. Ara..., no cal comen­tar res més.
Com és el seu dia a dia? Sem­pre és tan pro­duc­tiu, tot i que té edat per estar jubi­lat?
Em diver­teixo molt escri­vint, però també em diver­teixo amb altres coses banals, perquè no em cal dedi­car tan­tes hores a escriure. Però quan tinc una idea el que més em diver­teix és escriure. L’última novel·la, Allò que només els passa als altres, em va cos­tar molt de fer, perquè és una novel·la en què em vaig dis­tan­ciar del que acos­tumo a fer, seguint una tesi, un con­cepte. Però a la pàgina 60 vaig pen­sar que allò no podia interes­sar a ningú i va ser l’edi­tor qui em va convèncer per con­ti­nuar. I va ser difícil, con­tra natura, i em vaig que­dar amb ganes de fer una novel·la on em deixés anar... I em va sor­tir tota seguida, me la vaig fer a sobre. Per tot ple­gat, he deci­dit can­viar de regis­tre una bona tem­po­rada.
Suposo que la tècnica no la can­via, sem­pre escriu igual...
No puc començar a escriure si no ho sé tot de la novel·la, si no te la puc expli­car del prin­cipi al final. Haig de tenir-la al cap i les idees reflec­ti­des en apunts, en esque­mes, fins i tot en diàlegs que no sé on ani­ran, situ­a­ci­ons que em fan gràcia... Capri­cis. Als meus alum­nes els dic que les novel·les estan for­ma­des sobre­tot per capri­cis: par­les d’un tema o d’un altre perquè et ve de gust. Després em docu­mento, abans i, un cop tinc l’esca­leta defi­nida, també després. Tot ben sis­te­ma­tit­zat. I ales­ho­res començo a escriure. Això, curi­o­sa­ment, em per­met escriure d’una manera molt més desen­dreçada, perquè escric en cada moment el que em ve de gust. Per exem­ple, en una core­o­gra­fia d’una bara­lla, abans haig de saber on es bara­llen, qui es bara­lla, qui prendrà mal... També escric abans tota la des­cripció d’ambi­ent que envolta un diàleg perquè, si els escric com al final es podran lle­gir, per­dria el fil del que par­len els per­so­nat­ges. Per tant, escric el diàleg seguit i després afe­geixo les aco­ta­ci­ons de què fan, si encén un cigar­ret, si l’altre fa un gest... I així, tot.


L’anècdota
Un autor que encara està ben viu

Fa molts anys, a l’inici dels cercadors, l’escriptor Andreu Sotorra em va comentar: “Això de Google és l’hòstia, allò que no sap s’ho inventa.” Encara cal saber consultar cercadors fiables, pàgines oficials, perquè els errors, o directament els enganys, són habituals.


Quan em preparava l’entrevista amb Andreu Martín, vaig voler obrir la Viquipèdia per consultar les dades que em podien interessar, com ara que va néixer a Barcelona el 9 de maig del 1949. Abans, però, la vista em va lliscar pantalla avall i en el bloc de preguntes suggerides que sol aparèixer en cada cerca només n’hi havia una, això sí, inquietant. “Qui va ser, Andreu Martín?” En passat. Vaig clicar per si es referien a un altre Andreu Martín, ja traspassat, però no, era ell, l’escriptor, somrient i amb un barret Borsalino, que tan bé li escau.


La seva biografia és molt extensa i atapeïda de títols i premis. El que no surt a la Viquipèdia és que és un grandíssim fan de la sèrie britànica dels anys seixanta The Avengers, un apassionat dels musicals, dels de Broadway i dels cinematogràfics, que li agraden els peus de porc i el trifàsic d’Anís del Mono. I que és un orador ben simpàtic.







   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2