Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Premi Nacional de cultura i Creu de Sant Jordi
Una de les grans dones de les lletres catalanes, Montserrat Abelló i Soler, va morir avui fa 10 anys, a Barcelona. En tenia 96 i fins als seus darrers dies va participar en la vida cultural i artística catalana, sempre amb la defensa del país i la seva llengua com a bandera: “Avui, tornen a sonar fosques remors contra la nostra petita autonomia i contra la nostra llengua, fosques remors que sempre venen d’allà mateix. Cal que retrobem la força de la paraula, la nostra, i si cal, i cal, del nostre crit, que, si als anys setanta va ser el de “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, avui és el d’“independència”. Un crit des de sempre latent dins de nosaltres.” (Pregó de Santa Tecla del 21 de setembre del 2011.)
Nascuda a la ciutat de Tarragona el 1918, el seu pare era enginyer naval, i per aquest motiu la seva infantesa es va moure a cavall de diversos indrets com ara Cadis, Londres i Cartagena. L’any 1935 es va establir a la capital catalana per estudiar filologia i lletres a la Universitat de Barcelona, on va conèixer el poeta Carles Riba i va formar part del seu cercle d’alumnes. Un any més tard, en esclatar la Guerra Civil Espanyola, es va presentar a les oposicions convocades per substituir els professors mobilitzats i va obtenir la primera plaça per exercir de professora d’anglès en un institut públic de la mateixa ciutat. Acabada la guerra, va exiliar-se primer a França i després a Anglaterra, on va fer tasques d’ajut a refugiats de la II Guerra Mundial. Al cap de poc, el seu pare va ser contractat per reflotar un dic del port de Valparaíso (Xile) i ella el va acompanyar. Allà va treballar com a secretària de direcció en una oficina i va conèixer qui seria després el seu marit, Joan Bofill.
És a partir dels anys cinquanta quan Abelló va començar a dedicar-se plenament a escriure i traduir, però no va publicar res fins una dècada després. L’any 1963, ja de nou a Barcelona, va treure a la llum el seu primer llibre de poemes, Vida diària, editat per Joaquim Horta i amb pròleg de Joan Oliver. Hi relata la quotidianitat del seu dia a dia, destaca la seva condició de dona, i fa esment de les experiències de guerra i d’exili. Altres llibres de poesia que més endavant va concebre són Paraules no dites (1981); El blat del temps (1986); Foc a les mans (1990), amb pròleg de Maria Mercè Marçal; L’arrel de l’aigua (1995); Són màscares que m’emprovo (1995), i El cor de les paraules (2002), en què reuneix en un únic volum tota la seva obra poètica fins al moment i li serveix per ser guardonada amb els premis Cavall Verd-Josep Maria Llompart al millor recull de poesia i el Lletra d’Or. A finals del segle XX, considerada ja una de les poetes més rellevants del moment, la seva obra era inclosa en nombroses antologies, com ara Cartografies del desig (1998), Paisatge emergent: trenta poetes catalanes del segle XX (1999), Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (1999) i Memòria de l’aigua (1999).
A la dècada dels setanta, es va llicenciar en filologia anglesa, especialitzada en l’estudi comparat de la fonètica anglesa i catalana, i en les possibilitats d’aplicació a l’ensenyament. Fruit d’aquestes investigacions va escriure el seu manual Our english friends, elaborat conjuntament amb Josep M. Jaumà. És durant els anys vuitanta que Abelló va esdevenir en una referent de la traducció d’autores anglosaxones, especialment de Sylvia Plath, de la qual va rebre una forta influència, però també va traduir textos d’Agatha Christie, Iris Murdoch, E.M. Forster, Adrienne Rich, Anne Sexton, Denise Levertov, Margaret Atwood i Anne Stevenson. Per altra banda, va traduir a l’anglès les obres de clàssics catalans com ara Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal i Olga Xirinacs. La majoria de les seves traduccions van ser guardonades i premiades àmpliament.
Al llarg de la seva vida es va anar convertint també en un símbol feminista. Va coordinar l’espai de poesia de la IV Fira Internacional del Llibre Feminista, a Barcelona, i en el marc del Congrés Mundial del PEN va traduir a l’anglès i al català els treballs de tots els participants en el Festival de Poesia i en el recital Paraula de Dona. També va participar des dels seus inicis en el Comitè d’Escriptores del PEN Internacional i en el seu corresponent homònim a Catalunya.
L’any 1998 la Generalitat de Catalunya va voler reconèixer la seva trajectòria i la seva obra fent-li entrega de la Creu de Sant Jordi. L’any 2008 va ser guardonada amb el premi Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana, el Premi Nacional de cultura i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en el qual va acabar el seu discurs denunciant les poques dones que havien rebut el guardó. També la van fer sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Un any més tard, Jordi Vall li va dedicar un estudi monogràfic i el 2012 es va publicar l’obra Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló, amb pròleg de Carme Riera. El seu últim llibre de poesia el va publicar el mateix any que va morir, Enllà del parlar concís, i de forma pòstuma, l’any 2015, van ser publicades les seves memòries: El miracle és viure. L’any 2018, es va commemorar l’Any Montserrat Abelló, amb motiu del centenari del seu naixement.