Ja no és cap novetat dir que de dones escriptores n’hi ha hagut des de fa molt de temps; els redescobriments dels darrers anys —Dolors Monserdà, Aurora Bertrana, Cèlia Suñol o Maria Dolors Orriols, per citar-ne només algunes—, a més de l’aprofundiment en la part menys coneguda de Víctor Català i Mercè Rodoreda, segurament les úniques autores de qui moltes generacions vam tenir notícia als llibres de text, ho posen de manifest. El que sí que suposa una novetat, encara, són els noms de moltes d’elles, que ens són desconeguts a la majoria fins que un editor decideix arromangar-se als arxius i rescatar-les de l’oblit.
Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 1865-1943), escriptora, periodista, compositora i figura clau del feminisme català de principis del segle XX, és una de les darreres a sortir de la foscor; i no ha sigut un sol editor qui s’hi ha interessat, no, sinó que enguany ha tornat a les llibreries per partida doble: d’una banda, Barcino l’ha incorporat a la seva Biblioteca de Clàssics Catalans amb Clixés, amb una edició a càrrec de Lluïsa Julià; de l’altra, la jove editorial Medusa proposa Volves, amb edició de Marc Cortès i pròleg de Josep Lluís Martín i Berbois. Tots dos llibres, però, tenen força en comú: són reculls de narracions i textos breus, que es van publicar per primera vegada l’any 1906 i es poden considerar part de l’etapa d’aprenentatge de l’autora.
Tot i que considerava la creació literària la seva gran vocació –escrivia a Víctor Català / Caterina Albert, que ja aleshores era un referent per a les seves coetànies, per demanar-li consell–, la seva dedicació al periodisme des de les primeres dècades del segle XX li va impedir de desenvolupar una carrera més fecunda com a narradora. Com a periodista, cal destacar que va fundar i dirigir durant deu anys Feminal (1907-1917), un suplement de La Il·lustració Catalana que va néixer amb la finalitat d’estimular intel·lectualment el públic femení, tot apropant-los la cultura amb col·laboradores com Dolors Monserdà o Palmira Ventós, també recuperades els darrers anys. Carme Karr hi escrivia tota mena d’articles, signant amb diversos pseudònims (sobretot, «L’Escardot»). A més, escrivia a mitjans com ara L’Avenç, Joventut o Diario de Barcelona, en català i en castellà. Per un altre costat, va compondre cançons, va impulsar associacions feministes i es va implicar com a conferenciant, sempre a favor dels drets de les dones i el pacifisme.
Els temes que li van interessar com a periodista tenen ressò en la seva producció narrativa. De pare francès i mare italiana, era d’una família benestant amant de la cultura –només així s’explica que una dona del seu temps gaudís d’una formació tan sòlida–, amb un oncle escriptor (Alphonse Karr) i un avi pianista (Henri Karr), però tot i això, era conscient de la realitat de les dones de classe més baixa. Volves recull una sèrie d’escenes (o «quadrets», com els anomenava ella) sobre situacions quotidianes al camp i a la ciutat; una mena de retrats de costums, de situacions senzilles que sap esprémer per radiografia les desigualtats a què estaven sotmeses, els assumptes invisibles a la literatura i a l’opinió pública. La maternitat, els nens, la feina feixuga, la precarietat de la salut o la mort en són alguns dels eixos; i empra un llenguatge proper a la parla col·loquial, adaptant-se al registre de les classes populars a qui vol cedir la veu, en un català ric i viu que avui ens sona d’una altra època, però que és un goig per retrobar aquelles expressions perdudes, aquella calidesa del català de casa, de la mossa, l’hereu i la quitxalla, de l’estar grossa i l’estar ferida; sí, aquell català, aquella «puresa».
«L’hereu», per exemple, trenca el tabú de l’embaràs quan la dona ja passa dels quaranta, un fet que trasbalsa la família: ella està espantada, però l’home hi veu una oportunitat de tenir, per fi, un noi. Hi ha, a més, la filla gran, que ja té la seva llar, i es desencadena un conflicte entre famílies en el qual mare i filla, tant és que la noia sigui adulta, continuen unides per un fil. El relat, en consonància amb la resta, acaba amb un regust amarg: «en aquest món, al costat d’una alegria, sempre hi ha un dolor» (p. 63). O un altre dels més reeixits, «El Reis d’en Marianet», sobre una dona que es desviu per aconseguir un regal per al fill malalt, el seu «reiet» (p. 105). Si a la secció «Pagesenques» hi realça l’entorn, amb la vegetació frondosa i les inclemències de la natura, i el món del bestiar, la cuina i la parròquia, a «Ciutadanes» les dones carreguen labors i feines domèstiques, més soles, en ambients més esquitxats d’altres idiomes —el francès de la institutriu i el castellà de la baronessa a «Charitas»— i amb el focus posat en les agulles i la roba, allò que pertanyia a les dones. Tots comparteixen, de tota manera, l’abnegació materna i una certa sororitat.
Clixés, per la seva banda, és més extens, i més variat i desigual. Les narracions no tenen tant de cos com les de Volves, que funcionen com a relats; els Clixés més aviat semblen exercicis d’estil, temptatives en què l’escriptora en construcció assaja diferents registres. No hi ha un tema unitari, sinó que es divideix en diversos blocs, que comparteixen, això sí, aquell ull per detectar les opressions de les dones de la nova burgesia: elles no han d’embrutar-se les mans a l’hort ni a la fàbrica, però pateixen les tiranies del matrimoni i la frustració per no poder accedir als espais dels homes. Dones com ella mateixa, que van obrir camí, o ho van intentar. El títol juga amb la idea de trencar els clixés amb què sovint se les ha representat, i la manera de fer-ho és el realisme i l’atenció als espais domèstics, a la intimitat. La incomunicació entre la parella, el rol del marit-tirà, la solitud de la dona que busca l’encís en un amant, la presència de la figura de la dida o la dona que alleta les criatures en són alguns punts rellevants.
També hi ha preocupacions socials que en teoria són alienes a la casa, com la prostitució («Ella rai!», entre d’altres), que, tanmateix, incideixen en la dinàmica familiar per aquells costums acceptats de certs homes, i perquè algunes cases de cites se sabien guarnir molt bé: «Si aquella bona dona va molt senzilla (…)! És tota sèria i formal, i jo em creia que en aquella mena de cases tot són dones mig despullades, i guitarreig i gresca» (p. 148). Els vestits tornen a ser cabdals: amb subtilesa, l’autora capta com els detalls donen més informació sobre les emocions del personatge que una llarga descripció. Hi ha també textos en què, inspirada per Caterina Albert, evoca la natura: el cicle «Passatges», molt suggeridor, o les «Marines», on hi ha l’empremta de la novel·la d’aventures, adaptada al punt de vista femení, com en el nostàlgic «Arran de l’ona»: «És la parella d’enamorats (…). L’home reconta a l’estimada una bella llegenda de l’antigor (…); llegenda d’amors purs, impalpables, serens com ulls d’àngels, com tremolins d’estels» (p. 126).
Karr, a qui els anarquistes van matar un net durant la guerra civil, va anar-se apagant. El conflicte armat i el triomf del franquisme van significar el final, un final aterridor, de tot allò en què s’havia implicat al llarg de la vida. Encara va fruir escrivint narracions per a nens, però el somni de les novel·les va restar a mig fer; quan va morir, el món cultural ja l’havia oblidat. Seria temptador, per l’admiració que inspira una trajectòria com aquesta, d’elevar aquests reculls a la categoria de magistrals, però més val no magnificar-la: Karr va ser una periodista entregada, que va fer molt, i es mereix el reconeixement, per donar veu i educació a les dones, per treure-les del forat de la llar. Ara bé, com a narradora, no va ser una Caterina Albert ni una Grazia Deledda, malgrat les afinitats amb elles.
Karr tenia mirada pròpia —segurament el més important per a una narradora—, tenia estil i tenia instint per detectar les qüestions espinoses, però, tot i la qualitat d’algunes peces —sobretot a Volves—, la sensació és que tot just començava a descobrir el seu potencial com a autora de ficció. Es va quedar en el camí, i és una llàstima. Amb tot, aquestes recuperacions, que tant de bo no siguin les últimes, són una bona notícia, perquè enriqueixen el corpus de literatura catalana de l’època i demostren que sí, que hi havia un bon grapat de dones amb interès per escriure, dones actives i cultes; i encara més: dones que escrivien sobre dones, sobre els afers «femenins», seguint, abans que l’autora anglesa ho formulés a Una habitació pròpia (1929), aquella idea de Virginia Woolf que diu que les escriptores han d’atrevir-se a escriure sobre el seu món, a fer-s’hi lloc al costat dels grans literats. Perquè tant és el tema, el que compta és la veu, i Karr la tenia, alta i clara i sensible alhora. Llegim-la.