Cada temps, quasi cada generació, té els seus tractes amb la pràctica de les arts –ara ens limitarem a les lletres– i la seva relació amb la contingent realitat que pretenen reflectir, criticar i, en algun cas, fins i tot modificar. Què es pretén quan es diu “aquest text és més realista que aquest altre”? Sembla prudent partir de la idea que no és pas el mateix a què es referien els nostres avis. Ni tan sols els pares.
Una mania perdura: les obres acceptades per la majoria com a realistes són abstraccions artificioses, allunyades de la vida quotidiana. “Vull ser totalment realista”, diu amb intenció més bondadosa que crítica l’aspirant a l’èxit. En el dia a dia només trobes narracions convencionals en registres impostats. La vida no transcorre com un nítid i abastable relat seqüencial on les úniques discontinuïtats són el·lipsis. És un seguit de trencaments, interrupcions, incisos sense relació amb l’anterior, repeticions gratuïtes, contradiccions, incoherències, irresolucions, canvis de registre, buits, oblits, pensaments interiors, acumulació de fets i objectes inconnexos, tedis i excrements en general. Semblant a l’escriptura automàtica, al flux de consciència, al monòleg interior. Mallarmé, Joyce, Breton, Céline, Barth, Pynchon, Gaddis, Volodine són molt més realistes que Dickens, que Zola, Proust, Woolf i Roth. Fins i tot que Kafka.
La poesia d’Espriu discorre expressivament realista? No, però és el resultat d’una voluntat formal, a les antípodes de la primària cobdícia de voler evitar el més mínim obstacle als illetrats quan practiquen la recepta subjecte, verb, predicat, punt, subjecte, verb, predicat, punt. Així no parla ningú. Inclús la garla dels analfabets és plena de subordinades, hipèrboles, anacoluts i metàfores; tothom entén el parlament que a la immensa majoria se’ls faria insuportablement complex, incomprensible i tediós si el trobessin escrit en un llibre. Qui escriu així passa per alambinat i elitista –i pedant!–, i és el veritable realista. Hi ha una comprovació fàcil i immediata: llegir el text pretesament tan abstrús en veu alta (queda sobreentès que la qüestió es refereix a la dificultat provinent de la forma d’expressar-se, no pas del contingut; és evident que el llec en lògica matemàtica no entendrà un tractat sobre tal matèria encara que el llegeixi en veu alta).
Una segona mania, encara més estranyament no qüestionada que l’anterior: per què eliminar és un valor en si?; si no és que de l’expressió “economia de mitjans”, coherentment amb la pretensió, es prescindeix de la segona part. O el desplegament de tal opinió és per exhibir no se sap quina mena de despreniment de possessions o defenses innecessàries i ridícules. Sembla raonable que si el resultat és el mateix amb la presència de l’element X que sense, val més suprimir-lo. Si ho pots dir en tres línies, per què ho dius en deu? Més enllà de l’elemental economia de mitjans, no sembla d’interès dedicar gaires hores a descobrir per què es considera virtuós suprimir fragments i escurçar, i per què a la majoria afegir i allargar els sembla una inconveniència i un disbarat propi d’ineptes i de pretensiosos. La idea podria provenir de les variades gràcies sobre el cas, al capdavant la de Miquel Àngel, quan declara, suposem que amb certes dosis d’humor, cansament i menyspreu, que l’escultura ja és dins del bloc de marbre, i ell es limita a treure’n tot el que sobra.
Queda melancòlic variar Lo breve, si bueno, dos veces breve, amb el punt final, provisional com tot, en el I would prefer not to de Melville. El gran art convoca tots els harmònics, recorre tots els astres del sistema planetari. Quan Bach revisa una peça, les versions posteriors són més extenses i complexes que les anteriors. Reaprofita sovint sense inhibicions –“parodiar”, se’n diu–, i les segones (i terceres) versions sempre són més àmplies i elaborades. Moviments de concerts van a parar a cantates, cantates profanes muten en cantates d’església, en oratoris i passions. També Kafka, com en el cèlebre cas del guardià de la llei, conte recuperat i ampliat dins d’El procés. Dostoievski remena i regira, però treu poca cosa; sobretot substitueix. A l’Ulisses hi ha un fotimer d’afegits, i poques supressions de detall. Una altra cosa és eliminar una plana sencera, un capítol. Llençar la peça a la paperera, un acte de salut pública en més d’un cas.