Dijous, 21 de novembre de 2024



Castellano  


Miquel de Palol. Realisme i brevetat
8/11/2024



(Foto:)
 

Cada temps, quasi cada gene­ració, té els seus trac­tes amb la pràctica de les arts –ara ens limi­ta­rem a les lle­tres– i la seva relació amb la con­tin­gent rea­li­tat que pre­te­nen reflec­tir, cri­ti­car i, en algun cas, fins i tot modi­fi­car. Què es pretén quan es diu “aquest text és més rea­lista que aquest altre”? Sem­bla pru­dent par­tir de la idea que no és pas el mateix a què es refe­rien els nos­tres avis. Ni tan sols els pares.


Una mania per­dura: les obres accep­ta­des per la majo­ria com a rea­lis­tes són abs­trac­ci­ons arti­fi­ci­o­ses, allu­nya­des de la vida quo­ti­di­ana. “Vull ser total­ment rea­lista”, diu amb intenció més bon­da­dosa que crítica l’aspi­rant a l’èxit. En el dia a dia només tro­bes nar­ra­ci­ons con­ven­ci­o­nals en regis­tres impos­tats. La vida no trans­corre com un nítid i abas­ta­ble relat seqüencial on les úniques dis­con­tinuïtats són el·lipsis. És un seguit de tren­ca­ments, inter­rup­ci­ons, inci­sos sense relació amb l’ante­rior, repe­ti­ci­ons gratuïtes, con­tra­dic­ci­ons, inco­herències, irre­so­lu­ci­ons, can­vis de regis­tre, buits, oblits, pen­sa­ments inte­ri­ors, acu­mu­lació de fets i objec­tes incon­ne­xos, tedis i excre­ments en gene­ral. Sem­blant a l’escrip­tura automàtica, al flux de consciència, al monòleg inte­rior. Mallarmé, Joyce, Bre­ton, Céline, Barth, Pync­hon, Gad­dis, Volo­dine són molt més rea­lis­tes que Dickens, que Zola, Proust, Woolf i Roth. Fins i tot que Kafka.


La poe­sia d’Espriu dis­corre expres­si­va­ment rea­lista? No, però és el resul­tat d’una volun­tat for­mal, a les antípodes de la primària cobdícia de voler evi­tar el més mínim obs­ta­cle als ille­trats quan prac­ti­quen la recepta sub­jecte, verb, pre­di­cat, punt, sub­jecte, verb, pre­di­cat, punt. Així no parla ningú. Inclús la garla dels anal­fa­bets és plena de sub­or­di­na­des, hipèrbo­les, ana­co­luts i metàfores; tot­hom entén el par­la­ment que a la immensa majo­ria se’ls faria insu­por­ta­ble­ment com­plex, incom­pren­si­ble i tediós si el tro­bes­sin escrit en un lli­bre. Qui escriu així passa per alam­bi­nat i eli­tista –i pedant!–, i és el veri­ta­ble rea­lista. Hi ha una com­pro­vació fàcil i imme­di­ata: lle­gir el text pre­te­sa­ment tan abstrús en veu alta (queda sobre­entès que la qüestió es refe­reix a la difi­cul­tat pro­vi­nent de la forma d’expres­sar-se, no pas del con­tin­gut; és evi­dent que el llec en lògica matemàtica no entendrà un trac­tat sobre tal matèria encara que el lle­geixi en veu alta).


Una segona mania, encara més estra­nya­ment no qüesti­o­nada que l’ante­rior: per què eli­mi­nar és un valor en si?; si no és que de l’expressió “eco­no­mia de mit­jans”, cohe­rent­ment amb la pre­tensió, es pres­cin­deix de la segona part. O el des­ple­ga­ment de tal opinió és per exhi­bir no se sap quina mena de des­pre­ni­ment de pos­ses­si­ons o defen­ses inne­cessàries i ridícules. Sem­bla rao­na­ble que si el resul­tat és el mateix amb la presència de l’ele­ment X que sense, val més supri­mir-lo. Si ho pots dir en tres línies, per què ho dius en deu? Més enllà de l’ele­men­tal eco­no­mia de mit­jans, no sem­bla d’interès dedi­car gai­res hores a des­co­brir per què es con­si­dera virtuós supri­mir frag­ments i escurçar, i per què a la majo­ria afe­gir i allar­gar els sem­bla una incon­veniència i un dis­ba­rat propi d’inep­tes i de pre­ten­si­o­sos. La idea podria pro­ve­nir de les vari­a­des gràcies sobre el cas, al cap­da­vant la de Miquel Àngel, quan declara, supo­sem que amb cer­tes dosis d’humor, can­sa­ment i menys­preu, que l’escul­tura ja és dins del bloc de mar­bre, i ell es limita a treure’n tot el que sobra.


Queda melancòlic variar Lo breve, si bueno, dos veces breve, amb el punt final, pro­vi­si­o­nal com tot, en el I would pre­fer not to de Mel­vi­lle. El gran art con­voca tots els harmònics, recorre tots els astres del sis­tema pla­ne­tari. Quan Bach revisa una peça, les ver­si­ons poste­ri­ors són més exten­ses i com­ple­xes que les ante­ri­ors. Rea­pro­fita sovint sense inhi­bi­ci­ons –“paro­diar”, se’n diu–, i les sego­nes (i ter­ce­res) ver­si­ons sem­pre són més àmplies i ela­bo­ra­des. Movi­ments de con­certs van a parar a can­ta­tes, can­ta­tes pro­fa­nes muten en can­ta­tes d’església, en ora­to­ris i pas­si­ons. També Kafka, com en el cèlebre cas del guardià de la llei, conte recu­pe­rat i ampliat dins d’El procés. Dos­to­ievski remena i regira, però treu poca cosa; sobre­tot subs­ti­tu­eix. A l’Ulis­ses hi ha un foti­mer d’afe­gits, i poques supres­si­ons de detall. Una altra cosa és eli­mi­nar una plana sen­cera, un capítol. Llençar la peça a la pape­rera, un acte de salut pública en més d’un cas.






   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2